Re-fundar l'esquerra (Català)

El divendres, 28 de març, vaig a una llibreria de Manresa i m’hi trobo al Sr. Joan Herrera que presenta el seu nou llibre. Em quedo perquè conec al seu amfitrió, un company d’escola que no veia des de feia anys i tinc ganes de saludar-lo, però no escolto tota la xerrada.    

L’acte suposa veure de prop la realitat dels nostres polítics actuals. Demagògia a dojo, mitges veritats, mentides descarades, molta teoria política i excessiva crítica dels contraris però ni una sola proposta per resoldre els greus problemes del país, començant per com canviar la llei electoral per renovar la classe política o com generar riquesa per apaivagar les dificultats que pateix la gent.  

L’orador destil·la aquella suposada superioritat de qui s’autoanomena “progressista”, tot i que no hi ha res més antic i ranci que hipotecar el país durant dècades, amb els diners que no tenim, com van fer les esquerres les dues últimes legislatures. Però no li sento ni una paraula d’autocrítica, ni un retret a la “casta”. El Sr. Herrera (podria haver estat qualsevol altre) és l’exemple perfecte dels polítics que ja no necessitem perquè no poden aportar res al país desprès d’haver-lo arruïnat.

A més sembla haver oblidat que en democràcia tots els partits surten a pescar al mateix mar electoral així que, si la dreta treu més vots a l’estat, pot ser per dos motius: o bé el seu discurs agrada més a la gent, o bé el discurs de l’esquerra agrada menys als electors, en qualsevol cas el que toca és canviar el discurs i fer-lo més atractiu, no queixar-se dels demès.

Com que no ho diu ningú, ho diré jo, que no tinc vincles amb cap partit polític: si el PP governa al País Valencià, malgrat els Zaplana, Camps, Barberà, Fabra, Gurtel, etc., és per la incompetència de l’esquerra valenciana, i el mateix passa a Madrid i a altres indrets. Per més que ens pesi, el que urgeix no és re-fundar el capitalisme, sinó re-fundar aquesta esquerra, que no ha sabut adaptar-se als temps, perquè segueix ancorada en el passat amb idees i propostes que, segons es desprèn dels resultats electorals, interessen cada dia a menys gent i que, per manca d’idees, no sap fer res millor que esperar que li arribi el torn pel desgast dels rivals. 

Refundar la izquierda (Castellano)

El viernes, 28 de marzo, voy a una librería de Manresa y me encuentro al Sr. Joan Herrera que presenta su nuevo libro. Me quedo porqué conozco a su anfitrión, un compañero de la escuela que no veía desde hacía años y tengo ganas de saludarle, pero no escucho toda la charla.

  

El acto supone ver de cerca la realidad de nuestros políticos actuales. Demagogia a raudales, medias verdades, mentiras descaradas, mucha teoría política y excesiva crítica de los contrarios pero ni una sola propuesta para resolver los graves problemas del país, empezando por cómo cambiar la ley electoral para renovar la clase política o cómo generar riqueza para amortiguar las dificultades que sufre la gente. 

El orador destila aquella supuesta superioridad de quién se autoproclama “progresista”, pese a que no hay nada más antiguo y rancio que hipotecar el país durante décadas, con el dinero que no tenemos, como hicieron las izquierdas en las dos últimas legislaturas. Pero no le escucho ni una palabra de autocrítica, ni un reproche a la “casta”. El Sr. Herrera (podría haber sido cualquier otro) es el ejemplo perfecto de los políticos que ya no necesitamos porque no pueden aportar nada al país después de haberlo arruinado. 

Además parece haber olvidado que en democracia todos los partidos salen a pescar al mismo mar electoral así que, si la derecha saca más votos en el estado, puede ser por dos motivos: o bien su discurso gusta más a la gente, o bien el discurso de la izquierda gusta menos a los electores, en cualquier caso lo que toca es cambiar el discurso y hacerlo más atractivo, no quejarse de los demás.

Como nadie lo dice, lo diré yo, que no tengo vínculos con ningún partido político: si el PP gobierna en el País Valenciano, a pesar de los Zaplana, Camps, Barberà, Fabra, Gurtel, etc., es por la incompetencia de la izquierda valenciana, y lo mismo ocurre en Madrid y otros lugares.  Por más que nos pese, lo que urge no es re-fundar el capitalismo, sino re-fundar esta izquierda, que no ha sabido adaptarse a los tiempos, porque sigue anclada en el pasado con ideas y propuestas que, según se desprende de los resultados electorales, interesan cada día a menos gente y que, a falta de ideas, no sabe hacer nada mejor que esperar que le llegue el turno por el desgaste de los rivales.  

35 anys de fantasia nacional (català)

De tot el que està passant amb el procés català, el que més m’estranya és que l’estat espanyol no es pregunti els motius del malestar dels seus territoris dels que Catalunya és sols una part i no pas l’única.

Vam creure que el problema era la dictadura així que, una vegada mort el general, la democràcia ens portaria directament a un món de xauxa on podríem gaudir de totes les avantatges dels països del nostre entorn. L’entrada a la Unió Europea va contribuir a aquesta idea amb ajudes milionàries a fons perdut per modernitzar el país, així que ens va semblar que ser europeus era una bicoca sense cap mena de obligació.

La realitat és que gestionar una democràcia és molt més complicat que comandar una  dictadura i exigeix uns esforços i uns canvis que a Espanya ningú va afrontar, per això desprès de 35 anys descobrim que la nostra fantasia nacional fa aigües per tot arreu.

Els partits polítics, fets a la mida d’una oligarquia caciquil que ha fet de la política la seva professió i que vol perpetuar-se en el poder, són de tot menys democràtics. Alguns ni tant sols preveuen en els seus estatuts la possibilitat de fer primàries per triar candidats

Però no son únicament els partits polítics, a Espanya durant tot aquest temps no hem sigut capaços de definir quina organització territorial volem, quin model productiu o energètic ens és més favorable, quina educació és la més idònia per als nous temps que vivim, com ha de ser una justícia que ens està costant més de reformar que les forces armades, quina llei electoral hem de tenir per regenerar una classe política que ja és considerada el problema més greu del país, quina és la millor política exterior per garantir els nostres interessos, etc.

No hem entès que cal rendir comptes dels diners públics, que en democràcia la mentida es paga amb la dimissió, que la roba bruta es renta a casa sense molestar als veïns, que s’ha de ser curós amb els diners que ens deixen els nostres socis, que els compromisos s’han de complir o que no es pot anar de demòcrata amagant els morts de la dictadura dins l’armari.

Sí, Espanya té problemes molt greus i estic plenament convençut que la independència de Catalunya no és el pitjor sinó tot el contrari, possiblement contribuirà a la solució perquè llavors l’estat s’haurà d’enfrontar a la realitat i buscar respostes a les preguntes que no ha sabut contestar durant aquest 35 any.  

35 años de fantasía nacional (Castellano)

De todo lo que está pasando con el proceso catalán, lo que más me extraña es que el estado español no se pregunte los motivos del malestar de sus territorios de los que Cataluña es solo una parte y no la única.

Creímos que el problema era la dictadura así que, una vez muerto el general, la democracia nos llevaría directamente a un mundo de jauja donde podríamos gozar de todas las ventajas de los países de nuestro entorno. La entrada a la Unión Europea contribuyó a esta idea con ayudas millonarias a fondo perdido para modernizar el país, así que nos pareció que ser europeos era una bicoca sin ninguna obligación.

La realidad es que gestionar una democracia es mucho más complicado que mandar una  dictadura y exige unos esfuerzos y unos cambios que en España nadie afrontó, por eso después de 35 años descubrimos que nuestra fantasía nacional hace aguas por todas partes.

Los partidos políticos, hechos a medida de una oligarquía caciquil que ha hecho de la política su profesión y que quiere perpetuar-se en el poder, son de todo menos democráticos. Algunos ni siquiera prevén en sus estatutos la posibilidad de hacer primarias para escoger candidatos.

Pero no son únicamente los partidos políticos, en España durante todo este tiempo no hemos sido capaces de definir qué organización territorial queremos, qué modelo productivo o energético nos es más favorable, qué educación es la más idónea para los nuevos tiempos que vivimos, como ha de ser una justicia que nos está costando más de reformar que las fuerzas armadas, qué ley electoral hemos de tener para regenerar una clase política que ya es considerada el problema más grave del país, cuál es la mejor política exterior para garantizar nuestros intereses, etc.

No hemos entendido que hay que rendir cuentas del dinero público, que en democracia la mentira se paga con la dimisión, que la ropa sucia se lava en casa sin molestar a los vecinos, que se ha de ser cuidadoso con el dinero que nos prestan nuestros socios, que los compromisos se han de cumplir o que no se puede ir de demócrata escondiendo los muertos de la dictadura en el armario. 

Sí, España tiene problemas muy graves y estoy plenamente convencido que la independencia de Cataluña no es el peor sino todo lo contrario, posiblemente contribuirá a  la solución porqué entonces el estado tendrá que enfrentarse a la realidad y buscar respuestas a las preguntas que no ha sabido contestar durante estos 35 años.  

Sobre la justícia (Català)

Des que el Sr. Pedro Pacheco va dir allò de que “la Justicia es un cachondeo”, han corregut rius de tinta sobre el tema, per això vull, en primer lloc, mostrar el màxim respecte per tots aquells professionals del món de la judicatura que fan la seva feina cada dia de forma abnegada per a donar-nos el millor servei possible.

Probablement una part del problema és la incomprensió de la ciutadania respecte a la tasca que desenvolupen, però cal reconèixer que algunes situacions del seu funcionament no ajuden gens a que els entenguem millor.  

Que individus confessos de delictes flagrants, com el Sr. Félix Millet, segueixin al carrer pendents de judici durant anys com si no hagués passat res, certament no ajuda, com tampoc ho fa que alguns ja jutjats i condemnats puguin decidir tranquil·lament quan entrar a la presó.

Que un jutge en el programa “Salvados” confirmi el que tots pensem: que la justícia és diferent per a rics i pobres, tampoc inspira confiança, sobre tot si el Govern indulta als primers i se’n oblida dels segons. 

Que un fiscal li demani a una nena 7 anys de presó per tocar el piano, com va passar a Puigcerdà, mentre un altre s’oposa a que la infanta Cristina declari pel cas de corrupció milionària i frau fiscal portat a terme per l’Institut Noos, on ella mateixa era vocal, és una bona raó per no entendre la manera de mesurar emprada per alguns.

Que cada vegada que no agradi una sentencia d’un tribunal popular s’hagi de tornar a celebrar el judici fins aconseguir el resultat desitjat, és d’una frivolitat que no ens hauríem de permetre si volem semblar un país seriós.   

Si cada vegada que ens “equivoquem” (com amb el Sr. Juan Antonio Troitiño) o ens penedim d’un alliberament, encara que hagi acomplert la condemna que nosaltres mateixos li vàrem imposar (com amb el Sr. De Juana Chaos) tenim de demanar-los als nostres socis europeus que resolguin el xap, ens posem en evidencia davant el món sencer i això fa que ningú pugui confiar en nosaltres amb tota la raó.  

   

El Sr. Gallardón hauria d’intentar resoldre aquestes incoherències i no ficar-se en una creuada per l’avortament, que sols ell i el Sr. Rouco Varela veien com un problema. 

Sobre la justicia (Castellano)

Desde que el Sr. Pedro Pacheco dijo aquello de que “la Justicia es un cachondeo”, han corrido ríos de tinta sobre el tema, por eso quiero, en primer lugar, mostrar el máximo respeto por todos aquellos profesionales del mundo de la judicatura que realizan su trabajo todos los días de forma abnegada para darnos el mejor servicio posible.

Probablemente una parte del problema es la incomprensión de la ciudadanía respecto a la labor que desempeñan, pero hay que reconocer que algunas situaciones de su funcionamiento no ayudan para nada a que les entendamos mejor.  

Que individuos confesos de delitos flagrantes, como el Sr. Félix Millet, sigan en la calle y pendientes de juicio durante años como si nada hubiera pasado, ciertamente no ayuda, como tampoco lo hace que algunos ya juzgados y condenados puedan decidir tranquilamente cuándo entrar en prisión.  

Que un juez en el programa “Salvados” confirme lo que todos pensamos: que la justicia es distinta para ricos y pobres, tampoco inspira confianza, sobre todo si el Gobierno indulta a los primeros y se olvida de los segundos.  

Que un fiscal le pida a una niña 7 años de prisión por tocar el piano, como ocurrió en Puigcerdá, mientras otro se opone a que la infanta Cristina declare por el caso de corrupción millonaria y fraude fiscal llevado a cabo por el Instituto Noos, donde ella misma era vocal, es una buena razón para no entender la vara de medir empleada por algunos.

Que cada vez que no guste una sentencia de un tribunal popular haya que volver a celebrar el juicio hasta lograr el resultado deseado, es de una frivolidad que no deberíamos permitirnos si queremos parecer un país serio.   

Si cada vez que nos “equivocamos” (como con el Sr. Juan Antonio Troitiño) o nos arrepentimos de una liberación, aunque haya cumplido la condena que nosotros mismos le impusimos (como con el Sr. De Juana Chaos) tenemos que pedirles a nuestros socios europeos que resuelvan la chapuza, nos ponemos en evidencia ante el mundo entero y ello hace que nadie pueda confiar en nosotros con toda la razón.

    

El Sr. Gallardón debería intentar resolver estas incoherencias y no meterse en una cruzada por el aborto, que sólo él y el Sr. Rouco Varela veían como un problema. 

Balances fiscals extremenyes (Català)

Sr. José Antonio Monago Terraza

President de la Junta de Extremadura

Sr. Monago

Cóm l’he estranyat en aquests mesos que ha estat en silenci! Gracies per tornar a il·lustrar-nos, ara amb les balances fiscals d’Extremadura. Tinc de confessar-li que tenia por de que ens defraudés ja que allò de considerar l’Atlàntic com el seu mar em semblava insuperable, però en aquesta nova entrega em trec el barret davant seu.

Parlar de les persones i posar a la balança als voltors negres, les àguiles imperials, les cigonyes negres i les grues, m’ha semblat genial, com allò d’oposar-se a tocar la solidaritat perquè trenca  l’equilibri entre espanyols, sense dir que ja està trencat en tres tipus de ciutadans clarament diferents:

Els de primera, que son els que gestionen els seus propis impostos i donen el que els sobra, com passa amb bascos i navarresos. Els de segona, que son els receptors nets de subvencions, com és el seu cas. I els de tercera, que som els aportadors nets a les arques del país, com passa amb Catalunya.

Per si no se’n ha adonat, el secreto no està en descobrir que Espanya tracta malament a un territori. Si repassa la història comprovarà que Espanya mai ha estat una mare amorosa, sinó una madrastra malvada que sempre ha tractat malament a la seva gent i als seus territoris, per això és que van marxar tants extremenys de la seva terra, no perquè fossin segrestats com s’entesten vostès en afirmar.  

  

Que l’Estat reparteix misèria, no cal que ens ho recordi, perquè ho sabem des que es va decidir gestionar el país amb el “cafè per a tots”. Del que es tracta és de saber qui paga el cafè i durant quan de temps més tindrà de fer-ho.

El dilema no és que vostès no produeixen CO2 sinó saber perquè, desprès de 35 anys de rebre diners a cabassos de l’Estat i de la Unió Europea, els polítics extremenys de tots els colors no han sabut donar-li en aquella noble terra un bri d’esperança en una vida millor i més digna que la d’esperar la caritat estatal.

El punt més fluix del seu sainet és el de contar el diner rebut sense posar el número d’habitants al costat, una relliscada que no enganya ni als més analfabets, però la resta és tot digne del major Groucho Marx, per això li insisteixo de nou en que continuï il·lustrant-nos.  

Balanzas fiscales extremeñas (Castellano)

Sr. José Antonio Monago Terraza

Presidente de la Junta de Extremadura

Sr. Monago

¡Cómo le he extrañado en estos meses que ha estado en silencio! Gracias por volver a ilustrarnos, ahora con las balanzas fiscales de Extremadura. Tengo que confesarle que temía que nos defraudara ya que lo de considerar el Atlántico como su mar me parecía insuperable, pero en esta nueva entrega me quito el sombrero ante usted.

Lo de hablar de las personas y poner en la balanza a los buitres negros, las águilas imperiales, las cigüeñas negras y las grullas, me ha parecido genial, como lo de oponerse a tocar la solidaridad porqué rompe el equilibrio entre españoles, sin decir que ya está roto en tres tipos de ciudadanos claramente distintos:

• Los de primera, que son los que gestionan sus propios impuestos y dan lo que les sobra, como ocurre con vascos y navarros. 
• Los de segunda, que son los receptores netos de subvenciones, como es su caso. 
• Y los de tercera, que somos los aportadores netos a las arcas del país, como ocurre con Cataluña.

Por si no se ha dado cuenta, el secreto no está en descubrir que España trata mal a un territorio. Si repasa la historia comprobará que España nunca ha sido una madre amorosa, sino una madrastra malvada que siempre ha tratado mal a su gente y a sus territorios, por eso es por lo que se fueron tantos extremeños de su tierra, no porque fueran secuestrados como se empeñan ustedes en afirmar.  

 

Que el Estado reparte miseria, no hace falta que nos lo recuerde, porque lo sabemos desde que se decidió gestionar el país con el “café para todos”. De lo que se trata es de saber quién paga el café y durante cuánto tiempo más tendrá que hacerlo.

El dilema no es que ustedes no producen CO2 sino saber porque, tras 35 años de recibir dinero a espuertas del Estado y de la Unión Europea, los políticos extremeños de todos los colores no han sabido darle a esa noble tierra una brizna de esperanza en una vida mejor y más digna que la de esperar la caridad estatal.

El punto más flojo de su sainete es el de contar el dinero recibido sin poner el número de habitantes al lado, un desliz que no engaña ni a los más analfabetos, pero el resto es todo digno del mejor Groucho Marx, por eso le insisto de nuevo en que continúe ilustrándonos.

Terra conquerida (català)

Sempre m’ha estranyat que a España no s’entengui el procés català, però per fi aquesta setmana ens han aclarit que sí l’han entès. El president d’honor del sindicat policial SUP ens ha dit que Catalunya és terra conquerida, per tant es propietat espanyola per dret de conquesta. Tal afirmació no és nova perquè Jorge Verstrynge ja havia explicat, en el programa “Singulars”, que el Sr. Manuel Fraga li havia dit el mateix fa anys.

Naturalment això aclareix l’actuació de l’Estat espanyol aquí: el pànic a que qualsevol català pugui arribar a tenir una preeminència en el país, la por a catalanitzar la política espanyola, l’espoli econòmic a que som sotmesos, l’aversió al català, que mai ha estat vist com una riquesa cultural inqüestionable, el tancament al diàleg, etc.

En definitiva estem davant la por i la prepotència d’una metròpoli, que sols sap exercir el dret de pernada, front a una colònia que la supera en molts aspectes. Si repassen la història veuran que és el mateix que li passava a Anglaterra front a les colònies americanes, molt més riques i productives, o el que li passava a Portugal davant un Brasil major i més ric.

La pregunta que s’imposa és: com acabarà aquesta situació, si l’Estat no es mou en cap sentit? La resposta ens la dona la història veient com totes les colònies del món han acabat aconseguint la seva independència. I què passarà amb Espanya? També la història ens ensenya com han acabat aquells que sols exercien sobre els seus territoris conquerits el dret de pernada: on és avui la URSS o l’antiga Iugoslàvia? 

Tierra conquistada (castellano)

Siempre me ha extrañado que en España no se entienda el proceso catalán, pero por fin esta semana nos han aclarado que sí lo han entendido. El presidente de honor del sindicato policial SUP nos ha dicho que Cataluña es tierra conquistada, por tanto es propiedad española por derecho de conquista. Tal afirmación no es nueva porque Jorge Verstrynge ya había contado, en el programa “Singulars”, que Don Manuel Fraga le dijo lo mismo hace años.

Naturalmente eso aclara la actuación del Estado español aquí: el pánico a que cualquier catalán pueda llegar a tener una preeminencia en el país, el miedo a catalanizar la política española, el expolio económico a que somos sometidos, la aversión al catalán, que nunca ha sido visto como una riqueza cultural incuestionable, la cerrazón al diálogo, etc.

En definitiva estamos ante el miedo y la prepotencia de una metrópoli, que solo sabe ejercer el derecho de pernada, frente a una colonia que la supera en muchos aspectos. Si repasan la historia verán que es lo mismo que le ocurría a Inglaterra frente a las colonias americanas, mucho más ricas y productivas, o lo que le pasaba a Portugal ante un Brasil mayor y más rico.

La pregunta que se impone es: ¿cómo acabará esta situación, si el Estado no se mueve en ningún sentido? La respuesta nos la da la historia viendo cómo todas las colonias del mundo han acabado logrando su independencia. ¿Y qué ocurrirá con España? También la historia nos enseña cómo han acabado aquellos que solo ejercían sobre sus territorios conquistados el derecho de pernada: ¿dónde está hoy la URSS o la antigua Yugoslavia?  

Impunitat davant la corrupció (català)

En el informe sobre los derechos humanos 2013, del Departamento de Estado de los EEUU, dice que en España se ha “creado la impresión de impunidad” ante la corrupción. Ahora que lo han dicho los americanos supongo que ya es oficial, aunque a los del país ya nos lo parecía.

Que el Sr. Félix Millet, confeso de expoliar el Palau de la Música durante décadas, siga en la calle ya era una señal.  Que el único imputado por la trama Gurtel sea el juez Baltasar Garzón y que el único malparado por el caso Bankia, y por el engaño de las preferentes a miles de pensionistas, sea el juez Elpidio Silva tampoco presagiaban nada bueno.

Que el mismo presidente Rajoy reconozca que, al menos, parte de los papeles de Bárcenas son ciertos o que la UGT de Andalucía se pagara la fiesta con el dinero destinado a la formación de los parados, también les debe haber servido, porqué los americanos son muy perspicaces. 

Pero en realidad no entiendo de qué nos escandalizamos. Este país ha institucionalizado la subvención como modelo económico, con el “café para todos”. Hemos pervertido el valor del esfuerzo penalizando a los más productivos en beneficio de los que no lo son. Nunca premiamos la eficacia, ni la excelencia, ni la transparencia y mucho menos el rendir cuentas. Así, ¿qué podemos esperar?  

Hemos creado un país que no pide responsabilidades a quien gasta el dinero de todos, que pone a los políticos por encima del bien y del mal, les permitimos que se salten el programa electoral, que incumplan compromisos elementales y damos la mayoría absoluta a quien nos compra el voto. En estas condiciones, ¿quién les puede culpar de creer que el país es el patio de su casa?  

Cuando diseñamos el modelo para gestionar la nueva democracia fuimos tan chapuceros e irresponsables que lo dejamos a medias y ahora nos quejamos de que no funciona. Nosotros somos los culpables por no ser más exigentes. ¿Qué haremos ahora para solucionarlo? 

Impunidad ante la corrupció (Castellano)

En l’informe sobre els drets humans 2013, del Departament d’Estat dels EEUU, diu que a Espanya s’ha “creat la impressió d’impunitat” davant la corrupció. Ara, que ho han dit els americans, suposo que ja és oficial, tot i que als del país ja ens ho semblava.

Que el Sr. Félix Millet, confés d’espoliar el Palau de la Música durant dècades, segueixi al carrer ja era un senyal.  Que l’únic imputat per la trama Gurtel sigui el jutge Baltasar Garzón i que l’únic malparat pel cas Bankia, i per l’engany de les preferents a milers de pensionistes, sigui el jutge Elpidio Silva tampoc presagiaven res de bo.

Que el mateix president Rajoy reconegui que, al menys, part dels papers de Bárcenas són certs o que la UGT d’Andalusia es pagués la festa amb els diners destinats a la formació dels aturats, també els deu haver servit, perquè els americans són molt perspicaços.

 

Però ben mirat no entenc de què ens escandalitzem. Aquest país ha institucionalitzat la subvenció com a model econòmic, amb el “cafè per a tots”. Hem pervertit el valor de l’esforç penalitzant als més productius en benefici dels que no ho són. Mai premiem l’eficàcia, ni la excel·lència, ni la transparència i molt menys la rendició de comptes. Així, què podem esperar?  

Hem creat un país que no demana responsabilitats a qui gasta els diners de tots, que posa als polítics per sobre del bé i del mal, els permetem que se saltin el programa electoral, que incompleixin compromisos elementals i li donem la majoria absoluta a qui ens compra el vot. En aquestes condicions, qui els pot culpar de que es pensin que el país és el pati de casa seva?  

Quan vàrem dissenyar el model per gestionar la nova democràcia vam ser tant barroers e irresponsables que el vam deixar a mitges i ara ens queixem de que no funciona. Nosaltres en som els culpables per no ser més exigents. Què farem ara per esmenar-ho? 

Barranco abajo (castellano)

Cuando era niño, cada vez que me cogían en una travesura, al decirle a mi madre que tal niño también lo había hecho, siempre me preguntaba si tan poca personalidad tenía como para dejarme influir por los demás y acababa con un: si el otro se tira por un barranco, tú también lo harás?

Me ha venido a la cabeza esta anécdota, que todos hemos vivido, porqué esta semana otra vez un puñado de parlamentarios “se han equivocado” a la hora de votar. Es decir que unos padres de la patria, hombres y mujeres adultos, supuestamente responsables, que presumen de demócratas y liberales, a los que pagamos para hace lo mejor por el país, no han sabido interpretar las ordenes de quien les decía si se tenían que tirar o no por el barranco.

No quiero pensar que efectivamente carecen de personalidad, sino más bien que están atrapados por el partido y consideran que no tienen margen de maniobra, pero en cualquier caso hay que preguntarse si eso es lo que los partidos consideran democracia.  

  

Nuestros partidos políticos, por más que lo intenten ya no pueden aparentar durante más tiempo que son demócratas. Las listas cerradas, la disciplina de voto, el perpetuarse en el poder porque no se limita el número de legislaturas, la farsa de las primarias (algunos, como UDC, no las prevén en sus estatutos), el ejercicio del poder que lo considera todo como botín electoral y, sobre todo, la impunidad que tienen, les delata.

Todo ello ha creado una casta de políticos más comprometidos con sus propios intereses, o con los del partido, que con el bien del país, porque saben que la única manera de seguir es formar parte de una lista que diseña el aparato, no en función de la capacidad sino de la fidelidad. El interés del país queda en segundo, tercero o cuarto término, o simplemente no se tiene en cuenta, por más comedia que hagan durante los 15 días de campaña electoral.

El funcionamiento es perverso, nocivo, caro, ineficiente, poco serio, opaco, nada democrático, menos creíble, garante de la mediocridad y genera tantos escándalos y corrupción que, de momento, ya nos ha llevado a la ruina. En nuestras manos está permitir que continúe o forzar un cambio.

Barranc avall (català)

Quan era petit, cada vegada que m’enxampaven en una dolenteria, en dir-li a la mare que tal nen també l’havia fet, sempre em preguntava si tan poca personalitat tenia com per deixar-me influir pels altres i acabava amb un: si l’altre es tira per un barranc, tu també ho faràs?

M’ha vingut al cap aquesta anècdota, que tots hem viscut, perquè aquest setmana una altra vegada un grapat de parlamentaris “s’han equivocat” a l’hora de votar. Es a dir que uns pares de la pàtria, homes i dones adults, suposadament responsables, que presumeixen de demòcrates i lliberals, als que paguem per fer el millor pel país, no han sabut interpretar les ordres de qui els deia si s’havien de tirar o no pel barranc.

No vull pensar que efectivament no tenen personalitat, sinó més aviat que estan atrapats pel partit i consideren que no tenen marge de maniobra, però en qualsevol cas cal preguntar-se si això és el que els partits consideren democràcia.    

Els nostres partits polítics, per més que ho intentin ja no poden aparentar durant més temps que són demòcrates. Les llistes tancades, la disciplina de vot, el perpetuar-se en el poder perquè no es limita el número de legislatures, la farsa de les primàries (alguns, com UDC, no les preveuen en els seus estatuts), l’exercici del poder que ho considera tot com a botí electoral i, sobre tot, la impunitat que tenen, els delata.

Tot plegat ha creat una casta de polítics més compromesos amb els seus propis interessos, o amb els del partit, que no pas amb el bé del país, perquè saben que l’única manera de continuar és formar part d’una llista que dissenya l’aparell, no en funció de la capacitat sinó de la fidelitat. El interès del país queda en segon, tercer o quart terme, o simplement no es té en compta, per més comèdia que facin durant els 15 dies de campanya electoral.

El funcionament és pervers, nociu, car, ineficient, poc seriós, opac, gens democràtic, menys creïble, garant de la mediocritat i genera tants escàndols i corrupció que, de moment, ja ens ha portat a la ruïna. A les nostres mans està permetre que continuï o forçar-ne el canvi.