miércoles, 24 de agosto de 2016

Quina democràcia és aquesta ?

Han vist la pel·lícula “L’últim vot”? Tracta de que un sol votant pot desempatar el resultat de les eleccions als EEUU. Un únic individu pot donar-li la presidència a un o altre candidat, el seu vot serà inapel·lable i d’ell dependrà el futur del país més poderós de la terra i dels seus 280 milions d’habitants.

Què diferent del  que fem nosaltres: 15 dies de campanya, un dia per a votar i desprès varius mesos perquè els partits acabin d’interpretar a la seva manera, sempre interessada, el que han dit les urnes.

Quina classe de democràcia és aquesta en la que l’electorat no té la darrera paraula? 40 anys exigint votar per a que els perdedors pactin en els despatxos al marge del que hagin dit les urnes? Qui els ha atorgat el dret a situar-se per sobre de la voluntat popular?

El més curiós és que es diuen demòcrates però fan tot el possible per evitar acomplir amb els resultats, una veritable irresponsabilitat en un país com el nostre on mai es va permetre expressar-se democràticament.

No em mal interpretin, ni soc del PP ni els he votat mai, però és evident que han guanyat les eleccions dues vegades, possiblement perquè els ciutadans consideren que els demés són encara pitjors.

La resta de partits han d’acatar la voluntat popular i fer autocrítica de perquè l’electorat prefereix als protagonistes de la Gürtel, dels sobres marrons, de l’emigració juvenil o de la conspiració contra Cataluña, abans que als que es defineixen portadors dels valors espirituals de la revolució.


Em diuen que aquí no es tria al president com als EEUU i per això hi ha pactes. La meva pregunta és la mateixa:  ¿Estem segur de que quan es demanava democràcia, durant els 40 anys de dictadura, era per a què l’última paraula la tinguessin dos o tres y no tot l’electorat? 


¿Qué democracia es esta?

¿Han visto ustedes la película “El último voto”? Trata de que un solo votante puede desempatar el resultado de las elecciones en EEUU. Un único individuo puede darle la presidencia a uno u otro candidato, su voto será inapelable y de él dependerá el futuro del país más poderoso de la tierra y de sus 280 millones de habitantes.

Qué diferente de lo que hacemos nosotros: 15 días de campaña, un día para votar y luego varios meses para que los partidos acaben de interpretar a su manera, siempre interesada, lo que han dicho las urnas.

¿Qué clase de democracia es esta en la que el electorado no tiene la última palabra? ¿40 años exigiendo votar para que los perdedores pacten en los despachos al margen de lo que hayan dicho las urnas? ¿Quién les ha otorgado el derecho a situarse por encima de la voluntad popular?

Lo más curioso es que se llaman demócratas pero hacen todo lo posible para evitar cumplir con los resultados, una verdadera irresponsabilidad en un país como el nuestro donde nunca se permitió expresarse democráticamente.

No me malinterpreten, ni soy del PP ni les he votado nunca, pero es evidente que han ganado las elecciones dos veces, posiblemente porque los ciudadanos consideran que los demás son todavía peores.

El resto de partidos deben acatar la voluntad popular y hacer autocrítica de porque el electorado prefiere a los protagonistas de la Gürtel, de los sobres marrones, de la emigración juvenil o de la conspiración contra Cataluña, antes que a los que se definen portadores de los valores espirituales de la revolución.


Me dicen que aquí no se elige al presidente como en EEUU y por eso hay pactos. Mi pregunta es la misma: ¿Estamos seguros de que cuando se pedía democracia, durante los 40 años de dictadura, era para que la última palabra la tuvieran dos o tres y no todo el electorado? 

sábado, 20 de agosto de 2016

Alçada política (Català)

No se si els passa com a mi, que quan veig als nostres actuals polítics, em pregunto on estan els equivalents dels Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Com pot ser que amb democràcia i llibertat, amb més accés a la cultura i major formació, els nostres polítics hagin patit una davallada tan manifesta de la seva alçada política i intel•lectual, que va arribar a popularitzar allò de que alguns no podrien ni servir el cafè al consell d’administració d’una empresa de veritat?

Espero que ningú cregui que és per casualitat, perquè les casualitats de 40 anys en política no existeixen, per més que ens ajudi a tranquil·litzar la nostra consciència, fent-nos la il·lusió de que no hi tenim res a veure.

La resposta és ben senzilla. El nostre sistema polític no limita el número de legislatures que es pot ostentar un càrrec de màxima responsabilitat, per això qui l’ocupa sempre ha procurat evitar l’ascens de qualsevol que li pugui fer ombra. 40 anys d’un sistema que sistemàticament margina l’excel·lència i el resultat està a la vista de qualsevol.
Limitar el número de legislatures a 2 canviaria el funcionament dels partits perquè, fins i tot ostentant la majoria absoluta, es veurien obligats a buscar recanvis excel·lents, per no perdre la confiança de l’electorat. De meres corretges de transmissió dels desitjos (sovint inconfessables) del cap, es convertirien en aparells de cerca, formació i preparació dels futurs líders del país.


La decisió és nostra: podem seguir sense fer res, permetent que ens governin els més submisos i lleials al capitost, amb independència de la seva capacitat i preparació; o bé exigir que canviï el sistema, posar les dues legislatures i que hagin de buscar i preparar als millors. 


Talla política (Castellano)

No sé si les pasa como a mí, que cuando veo a nuestros actuales políticos, me pregunto donde están los equivalentes de los Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Como puede ser que con democracia y libertad, con más acceso a la cultura y mayor formación, aquellos que aspiran a ser nuestros líderes hayan sufrido una mengua tan manifiesta de su talla política e intelectual, hasta llegar a popularizar aquello de que algunos no podrían ni servir el café en el consejo de administración de una empresa de verdad?

Espero que nadie crea que es por casualidad, porque las casualidades de 40 años en política no existen, por más que nos ayude a tranquilizar nuestras consciencias, haciéndonos creer que no tenemos nada que ver en ello.

La respuesta es bien sencilla. Nuestro sistema político no limita el número de legislaturas que se puede ostentar un cargo de máxima responsabilidad, por eso quien lo ocupa siempre ha procurado evitar el ascenso de cualquiera que le pueda hacer sombra. 40 años de un sistema que sistemáticamente margina la excelencia y el resultado está a la vista de cualquiera.

Limitar el número de legislaturas a 2 cambiaría el funcionamiento de los partidos porque, incluso ostentando la mayoría absoluta, se verían obligados a buscar recambios excelentes, para no perder la confianza del electorado. De meras correas de transmisión de los deseos (con frecuencia inconfesables) del jefe, se convertirían en aparatos de búsqueda, formación y preparación de los futuros líderes del país.


La decisión es nuestra: podemos seguir sin hacer nada, permitiendo que nos gobiernen los más  sumisos y leales al mandamás, con independencia de su capacidad y preparación; o bien exigir que cambien el sistema, poner las dos legislaturas y que tengan que buscar y preparar a los mejores. 

viernes, 19 de agosto de 2016

Crisi de governabilitat (Català)

Espanya té serioses dificultat per formar govern, com abans li va passar a Catalunya, tot i que aquesta va trobat una sortida menys rocambolesca. Unes terceres eleccions no canviaran gaire el panorama, ni milloraran les expectatives de tenir un executiu potent i qualificat. Hi ha municipis amb 9 grups polítics per a 11 regidors, el que en dificulta la presa de decisions. Estem davant d’una greu crisis de governabilitat. 

40 anys afavorint als partits que tenien la clau per formar govern, donant-los més responsabilitats de les obtingudes a les eleccions, ha eliminat el desig de crear coalicions programàtiques i ha fet aparèixer partits que no aspiren a guanyar, sinó a convertir-se en la frontissa imprescindible per governar i assolir així uns càrrecs i un poder que no els han donat les urnes.

Tenim doncs un dilema entre representativitat i governabilitat. Si seguim com fins ara, o incrementem la representativitat, com proposen alguns, ens podrem considerar moderns, però estem abocats a la ingovernabilitat de l’estat, de les CCAA i dels ajuntaments. Per contra si prenem mesures per limitar la representativitat (fer primàries com als EEUU o segona volta com a França) correm el risc de ser titllats de poc demòcrates, però garantirem la governabilitat futura, afavorint las majories.


El dilema està servit i el lector decidirà què prefereix. Per la meva banda no necessito tenir-los al davant per saber que en aquest país, com en qualsevol altre, hi ha intransigents a cada extrem de l’electorat que voldrien eliminar als que no opinen com ells. No estic segur que sigui bona idea portar-los al Parlament, ni oferir-los dirigir institucions, ja que sense ells probablement tot funcionaria millor.  


Crisis de gobernabilidad (Castellano)

España tiene serias dificultades para formar gobierno, como antes le ocurrió a Cataluña, pese a que esta encontró una salida menos rocambolesca. Unas terceras elecciones no cambiaran demasiado el panorama, ni mejoraran las expectativas de tener un ejecutivo potente y cualificado. Hay municipios con 9 grupos políticos para 11 regidores, lo que dificulta la toma de decisiones. Estamos ante una seria crisis de gobernabilidad.


40 años favoreciendo a los partidos que tenían la llave para formar gobierno, dándoles más responsabilidades de las obtenidas en las elecciones, han eliminado el deseo de crear coaliciones programáticas y ha hecho aparecer partidos que no aspiran a ganar, sino a convertirse en la bisagra imprescindible para gobernar y conseguir así unos cargos y un poder que no les han dado las urnas.

Tenemos pues un dilema entre representatividad y gobernabilidad. Si seguimos como hasta ahora, o incrementamos la representatividad, como proponen algunos, nos podremos considerar modernos, pero estamos abocados a la ingobernabilidad del estado, de las CCAA y de los ayuntamientos. Por contra si tomamos medidas para limitar la representatividad (hacer primarias como en EEUU o segunda vuelta como en Francia) corremos el riesgo de ser tachados de poco demócratas, pero garantizaremos la gobernabilidad futura, favoreciendo las mayorías.


El dilema está servido y el lector decidirá qué prefiere. Por mi parte no necesito tenerlos enfrente para saber que en este país, como en cualquier otro, hay intransigentes en cada extremo del electorado que querrían eliminar a los que no opinan como ellos. No estoy seguro de que sea buena idea llevarlos al Parlamento, ni ofrecerles dirigir instituciones, ya que sin ellos probablemente todo funcionaria mejor. 

domingo, 7 de agosto de 2016

Orgullós del nostre sistema sanitari (Català)

No sé si han tingut l’oportunitat de veure funcionar una Unitat de Diagnòstic Ràpid de Càncer (UDR), espero que no perquè indicaria que vostès o un familiar proper es troben en sospita o en tractament per aquesta malaltia. En qualsevol cas aquesta és ara la meva situació així que he pogut comprovar de primera ma el funcionament extraordinari d’una UDR i, per extensió, de tot el sistema.

En tres setmanes hem passat de la simple sospita a l’administració de la primera sessió de quimioteràpia, passant per totes les proves complementàries necessàries per confirmar el diagnòstic, unes fetes a l’hospital de referencia i altres en centres d’alta complexitat públics o privats. He de recalcar que el tracte dispensat pels professionals sempre ha estat exquisit.

Com a sanitari em sento orgullós del nostre sistema de salut, ara amb molts més motius, per això em va entristir assistir al Ple Monogràfic de Salut del Parlament, de juny 2015, i comprovar que els diputats de l’oposició  menystenien la reducció del temps de tractament del càncer a menys d’un mes, per afirmar que tot era un desastre per unes llistes d’espera on predominaven patologies com galindons i fimosis. 


Ja sigui per interès partidista o per pura ignorància, els polítics no haurien d’usar el sistema sanitari tan frívolament, ni emprar-lo sols per desgastar a aquest o aquell. No tot pot estar permès en política, cal posar límits, al menys el del respecte a l’electorat per explicar-li la veritat: que un sistema universal i gratuït, amb limitacions pressupostàries i que es nega a posar copagaments per evitar el mal ús, el mínim que pot tenir són llistes d’espera, el que cal procurar és que siguin de les patologies menys greus, que no escurcin la vida del pacient i que l’espera sigui curta. 


Orgulloso de nuestro sistema sanitario (Castellano)

No sé si han tenido la oportunidad de ver funcionar una Unidad de Diagnóstico Rápido de Cáncer (UDR), espero que no porque indicaría que ustedes o un familiar próximo se encuentra en sospecha o en tratamiento por tal enfermedad. En cualquier caso esa es ahora mi situación así que he podido comprobar de primera mano el funcionamiento extraordinario de una UDR y, por extensión, de todo el sistema.

En tres semanas hemos pasado de la simple sospecha a la administración de la primera sesión de quimioterapia, pasando por todas las pruebas complementarias necesarias para confirmar el diagnóstico, unas hechas en el hospital de referencia y otras en centros de alta complejidad públicos o privados. Debo recalcar que el trato dispensado por los profesionales siempre ha sido exquisito.

Como sanitario me siento orgulloso de nuestro sistema de salud, ahora con mucho más motivo, por eso me entristeció asistir al Pleno Monográfico de Salud del Parlament, de junio 2015, y comprobar que los diputados de la oposición  despreciaban la reducción del tiempo de tratamiento del cáncer a menos de un mes, para afirmar que todo era un desastre por unas listas de espera donde predominaban patologías como  juanetes y fimosis.


Ya sea por interés partidista o por pura ignorancia, los políticos no deberían usar el sistema sanitario tan frívolamente, ni emplearlo solo para desgastar a este o aquel. No todo puede estar permitido en política, hay que poner límites, por lo menos el del respeto al electorado para explicarle la verdad: que un sistema universal y gratuito, con limitación presupuestaria y que se niega a poner copagos para evitar el mal uso, lo mínimo que puede tener son listas de espera, lo que hay que procurar es que sean de las patologías menos graves, que no acorten la vida del paciente y que la espera sea corta.