sábado, 22 de octubre de 2016

La medicina humanitzada del PADES (Català)

El passat 20 de setembre ens va deixar el meu sogre desprès del que, eufemísticament, en diuen una llarga malaltia. Va morir a casa, com sempre havia volgut, rodejat dels seus, esposa, fills, nets i amics, gracies al suport extraordinari que vam tenir del PADES, que sempre va estar al nostre costat.
A ell li van anar explicant, amb llenguatge clar i entenedor, el que anirien fent per evitar el dolor i el patiment, a la iaia la van reconfortar, i a nosaltres ens van ajudar a afrontar cada etapa del seu final, ja fos amb medicació, amb les cures que necessitava o simplement deixant-li el seu espai per a la reflexió i el recolliment.
Professionalment sempre he admirat als PADES, aquests equips múltiples de professionals, que fan una tasca tan important com ajudar en el final de la vida, quan les altres opcions clíniques ja no poden aportar gaire més.
La seva feina és abnegada, perquè cada dia s’encaren a la mort i intenten guanyar-li el partit, tot i saber que lliga la tenen perduda. Es una tasca humil, perquè han canviat els hospitals per un lloc tant poc glamorós com la llar del pacient. Però, sobre tot, el seu treball és discret perquè han substituït els TAC i els quiròfans per l’amabilitat, la tendresa i l’amor als malalts.

Qui digui que la medicina està deshumanitzada, que no es tracta bé al pacient o que no se li té cap mena de consideració, és perquè no coneix als PADES.

La medicina humanizada del PADES (Castellano)

El pasado 20 de septiembre nos dejó mi suegro después de lo que, eufemísticamente, llaman una larga enfermedad. Murió en casa, como siempre había querido, rodeado de los suyos, esposa, hijos, nietos y amigos, gracias al soporte extraordinario que tuvimos del PADES, que siempre estuvo  a nuestro lado.

A él le fueron explicando, en un lenguaje claro i comprensible, lo que le irían haciendo para evitar el dolor y el sufrimiento, a la abuela la reconfortaron, y a nosotros nos ayudaron a afrontar cada etapa de su final, ya fuera con medicación, con las curas que necesitaba o simplemente dejándole su espacio para la reflexión y el recogimiento.  

Profesionalmente siempre he admirado a los PADES, esos equipos múltiples de profesionales, que hacen una tarea tan importante como ayudar en el final de la vida, cuando las otras opciones clínicas ya no pueden aportar casi nada más.

Su faena es abnegada, porque cada día se encaran a la muerte e intentan ganarle el partido, pese a saber que la liga la tienen perdida. Es una tarea humilde, porque han cambiado los hospitales por un lugar tan poco glamoroso como el hogar del paciente. Pero, sobre todo, su trabajo es discreto porque han sustituido los TAC y los quirófanos por la amabilidad, la ternura y el amor a los enfermos.


Quien diga que la medicina está deshumanizada, que no se trata bien al paciente o que no se le tiene ninguna consideración, es porque no conoce a los PADES. 

domingo, 16 de octubre de 2016

Quina llei? (Català)

El PP insisteix en que la llei està per a complir-la, ja que suposa que els independentistes volem saltar-nos les normes per instaurar una anarquia com la de la mítica Illa Tortuga de les pel·lícules de pirates. I no es això, ni molt menys.

Són incapaços d’entendre que el món canvia i que les lleis han d’adaptar-se per servir millor al ciutadà. Creuen que la llei és inamovible, i tanmateix res més lluny de la realitat, de fet existeixen dues vessants del dret a Occidental: el Common Law anglès i el Positivisme francès.

El Common Law anglès considera que el jutge és una persona sensata i raonable, així que es pot confiar en la seva capacitat per discernir entre el bé i el mal, per això quan tenen un cas li permeten que l’avaluï  i decideixi en funció de la norma, però també de la situació social, costums, intencions, resultats, etc.  

El Positivisme francès considera que el jutge és un tarat incapaç de pensar por sí mateix, així que el que ha de fer és complir la llei al peu de la lletra, sense cap interpretació. Aquesta llei és la que va portar als nazis, en els judicis de Nuremberg, a argumentar que “la llei deia que s’havia de matar jueus i jo sols vaig complir amb la llei”.   

Com aquesta llei és incapaç d’evolucionar i adaptar-se al pas del temps, però vol ser omnipresent, allò que no està en el BOE no existeix, i cal fer milers de normes per abastar-ho tot, encara que moltes siguin contradictòries o impossibles d’aplicar.


Endevinin quin dels dos sistemes tenim a Espanya, on la mateixa oligarquia té el poder des de fa segles, mantenint al poble ignorant i sotmès. Els dono una pista : la llei és la llei i la constitució es inamovible, llevat que la Sra. Merkel demani que la canviem, es clar.  


¿Qué ley? (Castellano)

El PP insiste en que la ley está para cumplirla, ya que supone que los independentistas queremos saltarnos las normas para instaurar una anarquía como la de la mítica Isla Tortuga de las películas de piratas. Y no es eso, ni mucho menos.

Son incapaces de entender que el mundo cambia y que las leyes deben adaptarse para servir mejor al ciudadano. Creen que la ley es inamovible, y sin embargo nada más lejos de la realidad, de hecho existen dos vertientes del derecho en Occidental: el Common Law inglés y el Positivismo francés.

El Common Law inglés considera que el juez es una persona sensata y razonable, así que se puede confiar en su capacidad para discernir entre el bien y el mal, por ello cuando tiene un caso le permite que lo evalúe y decida en función de la norma, pero también de la situación social, costumbres, intenciones, resultados, etc.  

El Positivismo francés considera que el juez es un tarado incapaz de pensar por sí mismo, así que lo que tiene que hacer es cumplir la ley al pie de la letra, sin interpretación alguna. Esta ley es la que llevó a los nazis, en los juicios de Núremberg, a argumentar que “la ley decía que había que matar judíos y yo sólo cumplí con la ley”.

Como esta ley es incapaz de evolucionar y adaptarse al paso del tiempo, pero quiere ser omnipresente, lo que no está en el BOE no existe y hay que hacer miles de normas para abarcarlo todo, aunque muchas sean contradictorias o imposibles de aplicar.


Adivinen cuál de los dos sistemas tenemos en España, donde la misma oligarquía detenta el poder desde hace siglos, manteniendo al pueblo ignorante y sometido. Les doy una pista: la ley es la ley y la constitución es inamovible, salvo que la Sra. Merkel pida que la cambiemos, claro.  

domingo, 2 de octubre de 2016

El PSOE víctima del sistema (Català)

Els sona el nom de Mitt Romney?  Era el contrincant d’Obama, pel partit Republicà, a les eleccions de 2011. Recorden si la presa de possessió presidencial va tenir d’endarrerir-se fins que Romney va acceptar la derrota?

Clar que no, aquell sistema polític no permet que res ni ningú se situï per sobre de la voluntat popular. El perdedor ho és perquè la gent així ho ha volgut i no té la possibilitat d’oposar-se als resultats.

El mateix president dels EEUU, l’home més poderós de la Terra, no pot canviar la data de les eleccions, ni el dia de la investidura, ni accedir a una tercera legislatura. Es el resultat de prendre’s la democràcia seriosament i posar-la per sobre fins i tot de la Presidència, evitant que es converteixi en la seva joguina.  

Aquí passa tot el contrari, qualsevol president autonòmic pot repetir les vegades que li sembli o decidir quan convocar eleccions, i qualsevol partit perdedor pot bloquejar el país durant mesos mentre interpreta els resultats electorals a la seva conveniència. Es el que passa quan es posa la democràcia per sota dels partit i dels càrrecs, que poden jugar amb ella com els sembla. 
   
Desprès de 40 anys aquest sistema absurd e ineficient ja ha donat tot el que podia donar i comença a cobrar-se víctimes: la primera és la governabilitat del país i la segona el PSOE.


El que ha passat amb el PSOE és significatiu: es consideren per sobre de l’electorat, creuen que és un partit “de govern” i que ja “els toca” governar, confonent la democràcia amb la cua de la peixateria, i com que saben que qui decideix són els partits en els despatxos i no les urnes, han oblidat fer un projecte atractiu per il·lusionar a la gent, formar líders sensats o avaluar la seva gestió anterior. En resum, han perdut el respecte que li deuen a l’electorat. 

El PSOE víctima del sistema (Casterllano)

¿Les suena el nombre de Mitt Romney?  Era el contrincante de Obama, por el partido Republicano, en las elecciones de 2011. ¿Recuerdan si la toma de posesión presidencial tuvo que retrasarse hasta que Romney aceptó la derrota?

Claro que no, aquel sistema político no permite que nada ni nadie se sitúe por encima de la voluntad popular. El perdedor lo es porque la gente así lo ha querido y no tiene la posibilidad de oponerse a los resultados.

El mismo presidente de los EEUU, el hombre más poderoso de la Tierra, no puede cambiar la fecha de las elecciones, ni el día de la investidura, ni acceder a una tercera legislatura. Es el resultado de tomarse la democracia en serio y ponerla por encima incluso de la Presidencia, evitando que se convierta en su juguete.  

Aquí ocurre todo lo contrario, cualquier presidente autonómico puede repetir las veces que le venga en gana o decidir cuándo convocar elecciones, y cualquier partido perdedor puede bloquear el país durante meses mientras interpreta los resultados electorales a su conveniencia. Es lo que pasa cuando se pone la democracia por debajo de los partidos y de los cargos, que pueden jugar con ella como les parezca.   

Tras 40 años este sistema absurdo e ineficiente ya ha dado todo lo que podía dar y empieza a cobrarse víctimas: la primera es la gobernabilidad del país y la segunda el PSOE.


Lo que ha pasado en el PSOE es significativo: se consideran por encima del electorado, creen que es un partido  “de gobierno” y que ya “les toca” gobernar, confundiendo la democracia con la cola de la pescadería, y como saben que quien decide son los partidos en los despachos y no las urnas, han olvidado hacer un proyecto atractivo para ilusionar a la gente, formar líderes sensatos y evaluar su gestión anterior. En resumen, han perdido el respeto que le deben al electorado.