La setmana passada
preguntava cap a on anem amb un Govern que mira a un passat que sols ells enyoren.
Ara voldria analitzar cap a on ens porta la nostra manera de ser i d’entendre
el món que ens envolta.
A on va un país que
no valora l’excel·lència ni l’esforç, sinó tot el contrari? Cap a una mediocritat
generalitzada, que té la màxima expressió es una classe dirigent que no sols no
és la solució, sinó que s’ha convertit en el problema, incapaç de treure el
país endavant i que sols espera ser remolcat quan els demés surtin de la
crisi.
A on va un país que
fuig de la responsabilitat? A mantenir en els seus càrrecs als dinosaures que l’han
enfonsat a la misèria perquè no tenen més projecte que el benefici propi tot
sabent que ningú els exigirà res.
A on va un país on els
polítics ho consideren tot com a part del botí electoral i on conta més el
carnet del partit o del sindicat que la formació sòlida, la competència i el treball?
Al seguidisme que facilita el nomenament a dit, al avui per
tu i demà per mi, a donar càrrecs per amistat i no per professionalitat, la
qual cosa és garantía de futurs casos de corrupció.
A on va un país que
encara no ha entès la democràcia? Al ridícul internacional per mantenir un
sistema electoral que segueix sense limitar el número de legislatures, quan fins
i tot “exemples de democràcia” com Cuba les ha limitat.
A on anem amb un
empresariat que presumeix de modern i lliberal però que sols busca les concessions
estatals? A la “xapusa”, al pagament de comissions, a la subcontractació, al allunyament
de la qualitat, a no poder competir ni exportar i en últim terme a la paràlisis
econòmica.
A on va un país que
sols afavoreix a les grans companyies (elèctriques, hidrocarburs, subministres,
etc.)? A un atur astronòmic per no haver entès que malgrat facturin molt, aquestes
empreses no generen llocs de treball.
Té solució tot això
sense canvis profunds?
