domingo, 24 de enero de 2016

Sobre la corrupció (Català)

Una de les paraules més repetides de la nostra política és “corrupció”, que associem únicament als actuals polítics que posen la ma a la caixa, oblidant que hi ha moltes altres formes, que no es limita a la classe dirigent i que és tan antiga com l’home mateix.

Cal recordar que aquest és el país del Lazarillo de Tormes, del Buscon o de Rinconete i Cortadillo, una terra de pinxos, mes amants de la festa que de treballar i més amoïnats de buscar-se la vida que de guanyar-se-la, i qui pensi que aquesta herència es pot canviar de cop, s’equivoca.

Per això defraudar a Hisenda o no pagar l’IVA és un dels esports nacionals; les empreses energètiques ens cobren més del compta; els bancs enganyen avis; els venedors de cotxes tenen preus diferents segons com vesteix el client; o els okupes, que diuen ser anticapitalistes, lloguen les habitacions dels edificis ocupats; per exemple.
Aquesta i no altre és la raó per la qual hi ha corrupció a tots els partits i sindicats que han remenat les cireres, i els que presumeixen d’estar nets és perquè encara no han tingut oportunitat, si no em creuen, donem temps al temps. 

Poden pensar que soc pessimista en aquest terreny, però no és cert.  Desprès d’analitzar d’on venim i quina és la tendència, considero un bon indicador que el nivell de tolerància de la gent envers la corrupció hagi baixat i és molt significativa la caiguda d’alguns governs.

Als escèptics els recomano llegir “La otra cara del caudillo”, d’Angel Viñas, que explica com era l’enriquiment durant la guerra i la postguerra, i que m’ha servit per entendre que fos normal que al llibre preparatori per accedir al batxillerat, adreçat a nens de 8 o 9 anys, hi haguessin problemes del tipus “un pagès té 50 litres de vi que pot vendre a 5’4 Pts. el litre: quan guanyarà si li barreja 20 litres d’aigua i el ven a 5’2 Pts. el litre?”


Sobre la corrupción (Castellano)

Una de las palabras más repetidas de nuestra política es “corrupción”, que asociamos únicamente a los actuales políticos que meten la mano en la caja, olvidando que hay muchas otras formas, que no se limita a la clase dirigente y que es tan antigua como el hombre mismo.

Hay que recordar que este es el país del Lazarillo de Tormes, del Buscón o de Rinconete y Cortadillo, una tierra de pícaros, más amantes de la fiesta que de trabajar y más preocupados  de buscarse la vida que de ganársela, y quien piense que esta herencia se puede cambiar de golpe, se equivoca.

Por eso defraudar a Hacienda o no pagar el IVA es uno de los deportes nacionales; las empresas energéticas nos cobran más de la cuenta; los bancos engaña ancianos; los vendedores de coches tienen precios diferentes según como viste el  cliente; o los okupas, que dicen ser anticapitalistas, alquilan las habitaciones de los edificios ocupados, por ejemplo.

Esta y no otra es la razón por la cual hay corrupción en todos los partidos y sindicatos que han gestionado intereses públicos, y l

os que presumen de estar limpios es porque aún no han tenido oportunidad, si no me creen, demos tiempo al tiempo.   

Pueden pensar que soy pesimista en este terreno, pero no es cierto.  Después de analizar de dónde venimos y cuál es la tendencia, considero un buen indicador que el nivel de tolerancia de la gente hacia la corrupción haya bajado y es muy significativa la caída de algunos gobiernos.

A los escépticos les recomiendo leer “La otra cara del caudillo”, de Ángel Viñas, que explica  cómo era el enriquecimiento durante la guerra y la postguerra, y  que me ha servido para entender que fuera normal que el libro preparatorio para acceder al bachillerato, dirigido a niños de 8 o 9 años, hubieran problemas del tipo “un payes tiene 50 litros de vino que puede vender a 5’4 Pts. el litro: ¿cuánto ganará si le mezcla 20 litros de agua i lo vende a 5’2 Pts. el litro?

viernes, 22 de enero de 2016

El conseller Boi Ruíz (Català)

Vaig conèixer al Dr. Boi Ruíz fa uns 20 anys, quan ell era el director del Centre Hospitalari de Manresa i jo el director del CatSalut al Bages, i hem mantingut una relació cordial. Quan li vaig proposar de fer el pròleg el meu llibre “Un país sense manual d’instruccions” ni s’ho va pensar, tampoc jo quan em va demanar que li donés un cop de ma en temes menors els últims mesos de legislatura.

El Dr. Ruíz té la sanitat al cor i al cap, la viu, la respira, i ha gestionat la misèria que tenia prou bé com per evitar que el sistema fes fallida, per això seria injust recordar-lo pel que no ha fet.  

·   Se li retreu tenir un passat, perquè aquest és l’únic país on l’experiència adquirida fora d’un partit o d’un sindicat es considera negativa, una aberració que ens portarà a la ruïna.

·    Se l’acusa d’haver dit que la salut és un bé privat, com sabem tots els sanitaris des que l’any 1973, el ministre canadenc Marc Lalonde, va publicar que el 85% dels condicionants de salut estan fora del sistema sanitari (medi ambient, estils de vida, etc.).

·     Se li diu privatitzador, sense aportar una sola prova que ho demostri. Si donem credibilitat als rumors sense proves fem realitat la dita de que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat i ens exposem a qualsevol manipulació.

·   I sobre tot se li recrimina haver incrementat els malalts en llista d’espera, sense tenir en compta que quan va arribar hi havia catorze patologies en garantia i ara n’hi ha una trentena, inclosa la cirurgia oncològica i cardíaca.


Si dir les coses com són i posar els problemes de manifest té aquests resultats, quan el conseller Comín pregunti com reduir la llista d’espera només hi ha una resposta possible: que garanteixi una sola patologia i tindrà uns números baixos. Potser serà mentida però, pel que sembla, a ningú li interessa la veritat.  

El conseller Boi Ruíz (Castellano)

Conocí al Dr. Boi Ruíz hace unos 20 años, cuando él era el director del Centro Hospitalario de Manresa y yo el director del CatSalut en el Bages, y hemos mantenido una relación cordial. Cuando le propuse hacer el prólogo de mi libro “Un país sin manual de instrucciones” ni se lo pensó, tampoco yo cuando me pidió que le echara una mano en temas menores los últimos meses de legislatura.

El Dr. Ruíz tiene la sanidad en el corazón y en la cabeza, la vive, la respira, y ha gestionado la miseria que tenía lo bastante bien como para evitar que el sistema quebrara, por eso sería injusto recordarle por lo que no ha hecho.  

·         Se le recrimina tener un pasado, porque este es el único país donde la experiencia adquirida fuera de un partido o de un sindicato se considera negativa, una aberración que nos llevará a la ruina.

·         Se le acusa de haber dicho que la salud es un bien privado, como sabemos todos los sanitarios desde que el año 1973, el ministro canadiense Marc Lalonde, publicó que el 85% de los condicionantes de salud están fuera del sistema sanitario (medio ambiente, estilos de vida, etc.).

·         Se le llama privatizador, sin aportar una sola prueba que lo demuestre. Si damos credibilidad a los rumores sin pruebas hacemos realidad el dicho de que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad y nos exponemos a cualquier manipulación.

·         Y sobre todo se le recrimina haber incrementado los enfermos en lista de espera, sin tener en cuenta que cuando llegó había catorce patologías en garantía y ahora hay una treintena, incluida la cirugía oncológica i cardíaca.

Si decir las cosas como son y poner los problemas de manifiesto tiene estos resultados, cuando el conseller Comín pregunte como reducir la lista de espera sólo hay una respuesta posible: que garantice una sola patología y tendrá unos números bajos. Quizá será mentira pero, por lo que parece, a nadie le interesa la verdad.  



jueves, 21 de enero de 2016

La política malalta

Catalunya ha assolit un acord de governabilitat in extremis, desprès de tres mesos de negociacions patètiques. Espanya sembla ingovernable i abocada a unes noves eleccions. Ja ningú pot amagar que el nostre sistema polític està malalt i que cal posar-li quimioteràpia perquè les cataplasmes ja no son suficients.  

El sistema electoral que vam crear durant la transició, donant totes les facilitats als aparells dels partits (una sola volta, llistes tancades i cedir la clau de la governabilitat als petits), ens està portant a la ruïna, perquè la gent quan està enfadada vota amb els budells, qui els hi ho pot recriminar?

No és res nou, en altres indrets passa el mateix, per això a França a la primera volta voten al Front Nacional, però a la segona corregeixen i no posen el país als peus d’un partit d’ultradreta. Nosaltres votem igual d’enfadats però, com no tenim doble volta, acabem posant el país als peus d’un partit que es diu antisistema, malgrat vol els càrrecs del sistema i sobre tot les seves subvencions.

Es intolerable l’espectacle postelectoral de mesos negociant, com en un basar oriental, mentre els ciutadans esperem impotents a veure quin és el resultat definitiu d’unes eleccions que, l’en demà de dipositar el vot, tothom es passa per l’Arc del Triomf.

El tumor que ens afecta, i que amenaça de paralitzar el país, necessita quimioteràpia, és a dir, com a mínim posar la doble volta a la francesa i que no puguin accedir a la segona aquells que a la primera no treguin més del 12’5% de vots, obligant a pactar abans de les eleccions.


La cruïlla en la que ens trobem és cabdal: o seguim com estem, posant les coses fàcils als partits, sabent que acabarem amb un país ingovernable; o bé administrem quimioteràpia per salvar el país, malgrat els partits perdin algunes plomes pel camí. 


La política enferma

Cataluña ha logrado un acuerdo de gobernabilidad in extremis, después de tres meses de negociaciones patéticas. España parece ingobernable y abocada a unas nuevas elecciones. Ya nadie puede esconder que nuestro sistema político está enfermo y que hay que ponerle quimioterapia porque las cataplasmas ya no son suficientes.

El sistema electoral que creamos durante la transición, dándole todas las facilidades a los aparatos de los partidos (una sola vuelta, listas cerradas y ceder la llave de la gobernabilidad a los pequeños), nos está llevando a la ruina, porque la gente cuando está enfadada vota con las tripas, ¿quién se lo puede recriminar?

No es nada nuevo, en otros lugares pasa lo mismo, por eso en Francia en la primera vuelta votan al Frente Nacional, pero en la segunda corrigen y no ponen el país a los pies de un partido de ultraderecha. Nosotros votamos igual de enfadados pero, como no tenemos doble vuelta, acabamos poniendo el país a los pies de un partido que dice ser antisistema, aunque quiere los cargos del sistema y sobre todo sus subvenciones.

Es intolerable el espectáculo postelectoral de meses negociando, como en un bazar oriental,  mientras los ciudadanos esperamos impotentes a ver cuál es el resultado definitivo de unas elecciones que, el día siguiente de depositar el voto, todo el mundo se pasa por el Arco del Triunfo.

El tumor que nos afecta, y que amenaza de paralizar el país, necesita quimioterapia, es decir, como mínimo poner la doble vuelta a la francesa y que no puedan acceder a la segunda aquellos que en la primera no saquen más del 12’5% de votos, obligando a pactar antes de las elecciones.


La encrucijada en la que nos hallamos es primordial: o seguimos como estamos, poniendo las cosas fáciles a los partidos, sabiendo que acabaremos con un país ingobernable; o bien administramos quimioterapia para salvar al país, aunque los partidos pierdan algunas plumas por el camino.

sábado, 2 de enero de 2016

Coherència cupaire? (català)

Quan era un nen em vaig enamorar d’un preciós Lamborghini platejat que vaig veure en una revista, una veritable meravella amb portes d’obertura vertical..., que la vida em va demostrar que mai arribaria a ser meu.

Els parlo d’això perquè darrerament he sentit que la CUP és molt coherent, però més aviat crec que els passa com a tots amb els somnis infantils.

La CUP vol la independència (suposadament), però al mateix temps la revolució, “matar al pare” políticament, i fer-ho tot de forma assembleària, sense cap lideratge.

De totes les definicions de la política, la que més m’agrada és la que diu que la política és l’art d’aconseguir allò que és possible.

Ja serà difícil arribar a la independència, ni siquiera anant tots a una, com per sumar-hi altres objectius i encara menys assolir-los a ma alçada en assemblees i sense lideratges.

No els vull treure mèrit, però haurien d’aclarir per exemple quina revolució pretenen fer o si han tingut en compta que els veritables revolucionaris han resultat ser Bill Gates o Steve Jobs, no pas Trotsky ni Bakunin, per no acabar en un pedregar que ni ells desitgen.  

Pel que fa al lideratge, quan vaig començar a treballar en sanitat, també jo pensava que no el necessitàvem i que sols calien sanitaris i malalts. Quan l’hospital va tancar vaig comprovar com n’estava d’equivocat.

També seria bo que expliquessin quins avenços ha aportat a la societat una assemblea, quins descobriments, vacunes, medicaments, millores tecnològiques, socials, polítiques, etc. No parlo de la generalització una vegada creats, sinó de la seva gènesis, de la concepció original.


Haurien d’aclarir-ho per allunyar les sospites de que la CUP és tant coherent i fidel amb les seves propostes com ho soc jo amb el Lamborghini, perquè encara em segueix agradant aquella preciositat platejada (a qui no?).


¿Coherencia cupaire? (castellano)

Cuando era niño me enamoré de un precioso Lamborghini plateado que vi en una revista, una verdadera maravilla con puertas de obertura vertical..., que la vida me demostró que nunca llegaría a ser mío.

Les hablo de esto porque últimamente he sentido que la CUP es muy coherente, pero más bien creo que les pasa como a todos con los sueños infantiles.

La CUP quiere la independencia (supuestamente), pero al mismo tiempo la revolución, “matar al padre” políticamente, y hacerlo todo de forma asamblearia, sin ningún liderazgo.

De todas las definiciones de la política, la que más me gusta es la que dice que la política es el arte de conseguir aquello que es posible.

Ya será difícil llegar a la independencia, ni siquiera yendo todos a una, como para sumarle otros objetivos y aún menos conseguirlos a mano alzada en asambleas y sin liderazgos.

No les quiero quitar merito, pero deberían aclarar por ejemplo qué revolución pretenden hacer o si han tenido en cuenta que los verdaderos revolucionarios han resultado ser Bill Gates o Steve Jobs, no Trotsky ni Bakunin, para no acabar en un pedregal que ni ellos desean.   

Por lo que se refiere al liderazgo, cuando empecé a trabajar en sanidad, también yo pensaba que no lo necesitábamos y que solo hacían falta sanitarios y enfermos. Cuando el hospital cerró comprobé lo equivocado que estaba.

También sería bueno que explicaran qué avances ha aportado a la sociedad una asamblea, qué descubrimientos, vacunas, medicamentos, mejoras tecnológicas, sociales, políticas, etc. No hablo de la generalización una vez creados, sino de su génesis, de la concepción original.


Deberían aclararlo para alejar las sospechas de que la CUP es tan coherente y fiel con sus propuestas como lo soy yo con el Lamborghini, porque aún me sigue gustando aquella preciosidad plateada (¿a quién no?).