Muntseta, vas entrar al meu cor i, des de llavors, no surts
de la meva ment.
Quan va marxa la Dolors, no vaig pensar que podés passar tot
això, però tu ets el que necessitava i dono gracies a Deu per haver-te trobat.
No necessito escriure versos llargs per que sàpigues el que
sento, en tinc prou amb dues paraules: T’estimo.
Al teu costat no existeixen mals moments, tot és alegria i felicitat.
Al teu costat és on vull estar, amb els teus petons i les teves carícies.
Per molt que et digui, per mot que t’expliqui, mai podràs
imaginar-te, les ganes que tinc de tenir-te als meus braços.
Tens els ulls que buscava i el cos que necessita la meva pell, però, el
més important, tens el cor més maco que podia desitjar.
Estàs a tot arreu, a la meva ment, als meus somnis, al meu cor i, fins i tot, a l’aire
que respiro.
Com has pogut comprovar, en una cuina es poden fer moltes
coses. Jo he pres nota per la setmana que ve, i tu?
Muntseta, només m’has de dir que m’estimaràs sempre i jo em lliuraré als teus braços per la resta de la vida.
Quan un cor tria una persona, la resta no importa i els nostres cors s’han triat mútuament.
Hi ha amors tant macos que justifiquen totes les bogeries que es puguin fer. Crec que així és en el nostre cas.
La setmana que ve a Calafell espero que floreixin els petons sobre els coixins i que els llençols s’enredin sobre els nostres cossos.
En temes d’amor, els bojos son els que tenen més experiència, perquè estimen bojament, els que no ho estan és com si no haguessin estimat mai.
El veritable amor no és l’amor propi sinó el que aconsegueix que una persona s’obri a les demés i a la vida; sense atabalaments, aïllaments o rebutjos: només accepta.
Recorda sempre que l’amor és la resposta a tot, és la única raó per fer qualsevol cosa.
L’amor és
l’objectiu últim de tot el que ens envolta. No és un simple sentiment, és la
veritat, és l’alegria que esta a l’origen de tota creació.
No hem d’esperar el moment perfecte per estimar, hem de
triar qualsevol moment i convertir-lo en perfecte.
teva bondat i tendresa eliminen els meus neguits i problemes... gracies per tot, amor meu.
Lliuraria la meva vida per una gota de la teva tendresa, regalaria
la meva ànima per que m’estimessis totes les nits que ens queden.
L’amor és com els incendis, és més fàcil veure el fum des de
fora que si t’estàs cremant dins.
Ja has vist que l’amor es fruit de la casualitat, per això
cal tenir el cor sempre obert, perquè quan menys t’ho esperes pot aparèixer la
teva mitja taronja.
Vaig netejar el meu cor abans de tornar-me a enamorar, ja
que fins i tot la història més bonica es pot enterbolir si el passat no està
del tot net.
No puc concebre una vida més bella que la que pugui passar al
teu costat.
Si el teu cor fos una presó i el meu amor per tu una cadena,
no saps que feliç em faria complir la condemna.
Abans volia menjar-me el món, ara només vull fer-me un lloc en
el teu cor.
Voldria que em besessis fins deixar-me sense alè i tocar el
cel amb tu....
Al final, aquesta història d’amor només val la pena si tu
ets la protagonista.
Muntseta, no t’amoïnis pels que critiquen perquè són els que
menys saben d’amor, per tant deixa’ls que parlin.
Totes aquestes coses que creus que son els teus defectes,
també son els motius pels que em vaig enamorar de tu.
Enamorar-me dels teus pensaments és el més íntim i fabulós
que m’ha passat en molt de temps.
Pensa que l’amor és la causa de la diversitat al nostre planeta,
a més d’un sentiment, és la llavor de tot el que s’ha creat.
Amor meu, el que tenim és tant maco que sobren les metàfores
per descriure-ho.
******
Res em sembla més maco que veure el món a través dels teus
ulls.
Quan va marxar la Dolors, Déu devia contreure un deute amb
mi, i per això et va portar a mi.
La llum no existeix si no m’il·lumines amb la teva presencia.
Si la vida no te SAL (somni, amor i locura) no és vida...
Altres poden creure que ets una persona més, però per mi ets
el més important d’aquest món, perquè tu ets el meu món.
Si em despertés cada matí amb un petó teu, no necessitaria res
més per feliç.
El batec més llarg del meu cor és el teu amor.
Fixa’t quines coses passen, quan creia que ja no tornaria a
estimar em vaig trobar amb l’amor i amb tu.
Ets la raó per la que no hi ha ningú més a la meva vida. Ets
la raó per la que mai hi haurà ningú més.
Res passa sense deixar petjada... i tu has deixat la més
gran a la meva ànima.
Sap greu però de vegades cal trencar les coses per poder crear
quelcom nou, que surti ben fort i ferm, com aquest amor nostre.
Voldria assaborir els teus llavis poc a poc per desfer-me amb
els teus petons.
La vida es massa curta per passar-me-la fent veure que no em
moro per tu...
El temps que ens quedi, sigui el que sigui, vull passar-lo al
teu costat.
Ni el foc em crema tant com els teus ulls fan cremar la meva
ànima.
Malgrat el somriure és meu, tu ets la raó per la qual somric.
La teva mirada delata la nostra bonica història d’amor, com
els meus petons revelen aquest amor apassionat.
Com el mar sense aigua, com el bosc sense arbres, així em sento
jo tots els dies que no puc parlar amb tu.
La teva boca és com una copa buida, que jo voldria omplir amb
el millor còctel, la meva passió.
No s’aprèn a estimar quan es troba a la persona perfecta, sinó
quan es comença a creure en la perfecció d’una persona imperfecta.
T’estimo no sols per com ets, sinó per com em torno quan
estic amb tu.
Quan estic amb tu no puc deixar d’agafar-te la ma, per mi es
més emocionant que veure un xoc de galàxies.
L’amor passa accidentalment, en un moment, en un sol instant,
com va començar el nostre.
Desprès de la desgracia de fa un any y mig, només vaig
deixar de buscar quin era el significat de la vida tant bon punt vaig veure el
teu somriure.
El més curiós és que no ets conscient de ser tant bona
persona, i aquesta innocència és el que més m’encanta de tu.
Fer una ruta fosca no m’importaria, si al final del camí em
trobés amb la teva llum.
Quan estava immers en la solitud em vaig creuar amb la teva
mirada, i des de llavors em trobo ple d’amor.
Avui he comprovat que la lluna no brilla tant com el teu rostre,
per això visc tant enamorat.
L’aigua flueix pel riu cap al mar, de la mateixa manera que
jo flueixo per que el teu cor em deixi entrar.
T’escric aquests versos a canvi del teu amor. Soc conscient
de que no és gaire just, però és el millor que puc oferir-te.
Quan somio amb tu el temps passa volant... però ja hi estic
acostumat perquè em passo el dia pensant en tu.
Durant el final de la Dolors mai m’havia imaginat que la
vida pugues tornar a ser tant maca, fins que vas aparèixer i van començar a
formar-ne part.
Si algun dia no puc mirar-te, per mi serà un dia focs, perquè
tu ets el meu únic sol, el que m’il·lumina.
No m’importa que passin les hores, els dies i els anys; l’únic
que vull és que tot aquests temps que passi sigui al teu costat.
Ara mateix tu ets l’estel del meu univers.
Vull que la distancia entre nosaltres sigui tant curta que ens
obligui a besar-nos.
Només espero despertar-me als matins i que estiguis a
l’altra cantó del llit.
Si pugues despertar-me cada matí mirant-te, la vida seria
perfecta.
Ets el meu combustible, la font d’energia que manté viva la flama
de la meva il·lusió.
Quan miro els estels, la seva llum em recorda les ganes que tinc de recórrer amb els meus llavis cada centímetre de la teva pell.
Diuen que un sospir és l’aire que ens sobra per algú que ens
falta, serà per això que quan no estic amb tu em passo l’estona sospirant?
Has estat al meu costat quan més et necessitava... i també quan
creia que no. Gracies per tant amor, Muntseta.
Tens uns ulls que mai em cansaré de mirar, uns llavis que sempre
voldré besar, però el millor de tot, un cor que mai deixaré d’estimar.
Si algun dia no puc mirar-te, per mi serà un dia fosc, perquè
tu ets el meu únic sol, el que m’il·lumina, amor meu.
Em costa tant pensar que has estat sempre aquí... i que hem
tardat tant en trobar-nos.
Res em sembla més maco que observar el món a través dels teus
ulls.
T’estimo en colors que encara no has vist, t’estimo en formes
que mai podries endevinar...
Avui he demanat a un àngel que et protegeixi, però al cap d’una
estona ja tornat i m’ha dit que “un àngel no necessita que un altre àngel el protegeixi".
Muntseta, hem de besar-nos a poc a poc, oblidar ràpid,
prendre riscos i mai penedir-nos de res.
Va ser la manera tan passional que tens d’estimar... llavors
vaig saber que sempre voldria això a la meva vida.
Estimar-se és comprendre que som dos essers individuals però
que decideixen compartir una vida plegats.
Aquesta nit he mirat el cel i he començat a donar a cada estel una raó per la que t’estimo tant, però me'n han faltat.
A les nits voldria parlar-te, desitjaria somriure al teu
costat, poder abraçar-te, però sobre tot voldria besar-te.
M’agradaria tenir més temps per gastar-lo en fer-te la persona
més feliç del món.
T’adoro com si fossis una Deessa de la meva religió, com si seguís
el meu camí al so del teu cor.
He llegit llibres romàntics, però al meu cor hi ha un amor
per tu més gran que qualsevol novel·la.
Vull que siguis part de la meva pell i dels meus llavis, l’objecte
del meu somriure, de les meves mirades, de les meves carícies, que siguis el
somni del meu amor.
Res més que tu. No necessito ni l’aire ni als demès. Res més
que tu per viure. Ningú més que tu per sentir-me viu i que visc per tu.
Tocar els teus llavis sempre és un somni, la meva il·lusió
és acariciar-te, la meva passió tenir-te entre els meus braços i estimar-te
tota la vida.
La nit abraça la foscor dels teus ulls verds, que ofereixen un
reflex de la teva mirada, la que jo voldria veure cada nit.
Volia ser només el teu amic però vaig començar a estimar-te,
no esperava pensar massa en tu però vius dins la meva ment, pensava que estaria
sol i et porto sempre dins del meu cor.
Només amb el teu somriure ja em considero feliç. Has inundat
el meu cor i no sé què fer sense tu.
No vull ser una persona més. Vull ser qui t’acompanyi a cada
pas que donis i qui està al teu costat durant la resta dels teus dies.
Si se m’aparegués un geni, li demanaria tres desitjos. El
primer, veure’t sempre contenta. El segon, no perdre’t mai. I el tercer, que sempre
siguem tant feliços com ho som ara.
No
sé si estem fets l’un per l’altre, però si hem arribat fins aquí deu ser perquè
triem estar junts.
De vegades el que comença com una bogeria es converteix en el millor de la vida. Això ens ha passat a nosaltres.
Des que vas entrar a la meva vida ets l’únic que penso, ets
la raó per la que respiro, el millor que m’ha passat en molt de temps.
T’estimo més del que penses, més del que et dic i sobre tot
més del que et demostro.
Jo ja t’havia besat amb els ulls mil vegades mentre tu em
besaves amb els llavis per primera vegada.
No sé cap a on anem, l’única cosa que sé és que vull anar-hi
amb tu.
Muntseta, de totes les definicions que hi ha per l’amor, tu
ets la meva favorita.
Encara que no estiguem junts, no estem tant lluny perquè els
dos veiem la mateixa lluna.
La vida és meva, però el cor és teu. El
somriure és meu, però el motivo pel que somric ets tu.
Haver-te trobat, mentre no buscava res, ha
estat el millor que m’ha pogut passar.
T’estimo en els meus somnis, en els meus dies,
les meves nits i la meva vida.
T’estimo perquè sempre ets garantia de
felicitat i d’amor incondicional.
Les meves pors marxen cada cop que m’abraces
perquè llavors sé que tot anirà bé.
Et vaig trobar sense buscar res, i he acabat
estimant-te com feia temps que no ho feia, sentint-me molt feliç i satisfet.
Encara que ara estiguem separats, la distància
no significa res, perquè tu ho ets tot.
Aquestes nits que no pot dormir perquè encara
treballes, pregunta-li a la lluna
quantes nits m’ha vist pensant en tu.
¿Saps què vol dir que somriem mentre ens
mirem, sense necessitat de dir ni una sola paraula? Dons significa que estem bojament
enamorats.
Aquell primer dia a Muntserrat, sincerament,
no sabia que poc desprès series tant important per mi.
M’encanta quan ens mirem i riem sense dir-nos
res, ni tenir de donar cap explicació. L’amor és tant meravellós...
He de demanar que em perdoni el temps per
voler aturar-lo quan estic amb tu.
Ets la millor forma que ha tingut la vida d’ensenyar-me
que val la pena arriscar-se a estimar.
Encara no sé si, quan rius d’aquella manera
que tant m’agrada, l’alegres la vida o me la desordenes, no sé.
La meva boca es va enamorar dels teus llavis,
els meus ulls de la teva mirada i les meves mans del teu cos.
Tu vals la pena, l’alegria, l’espera, la distància,
els moments, les llàgrimes, els riures, els dies i les nits, perquè tu ho vals
tot per mi.
Has vist com ha anat aquesta relació nostra? De la primera mirada,
vam passar a un somriure, desprès a un m’agrades i, per últim, a un t’estimo.
Es una injustícia que no hagis tingut cap amor perquè et
mereixes ser estimada, per això et vull compensar tant com pugui.
El meu lloc preferit on estar, és al teu costat i així
espero que sigui per molt temps.
Muntseta, la felicitat és una recepta pròpia, per això et
proposo que descobrim com podem cuinar
la nostra.
El nostre amor consta d’una ànima present en dos cossos i d’un
cor que viu en dues ànimes.
Som tant feliços junts que espero que mirem endavant perquè mirar
endarrere encara ens pot fer força mal.
Si et pregunten què som, digues que som una parella amb ganes
de ser-ho tot i que lluitarem amb ungles i dents per aconseguir-ho.
No sé quines frases més dir-te perquè tot el que et vull dir
no es pot reduir a cap frase d’amor.
Estic tant content d’estar amb tu que, malgrat l’amor hauria
de ser un secret, els meus ulls no el saben amagar.
L’amor és només una paraula, fins que arriba algú per donar-li sentit, i a la meva vida
vas arribar tu.
Gracies per estar aquí quan més et necessitava. Gracies per
omplir la meva vida. Gracies per donar-li sentit a la meva existència.
Muntseta, procurem estimar sempre, riure cada dia i viure
cada moment intensament. Ens ho mereixem.
Vagi on vagi sempre vens amb mi perquè et porto dins del meu
cor.
Encara recordo la primera vegada que et vaig besar, jo
pensava que t’havia robat un petó, però tu em vas robar el cor.
No aspiro a tenir grans muscles, ni diners, ni cotxes, només
a fer tot el possible per fer-te feliç.
Quan visquem junts hem de posar unes normes rígides, per
exemple: enfadar-nos molt poc, saber perdonar, cridar només d’alegria, besar-nos
1000 cops al dia i riure amb grans rialles.
Es evident que soc una persona afortunada perquè l’amor m’ha
regalat dos contes de fades: primer la Dolors i ara tu.
Ets perfecta per mi, per això soc feliç al teu costat i els
meus dies son millors amb tu.
T’has convertit en el meu principi i en el meu fi. Si no
t’hagués conegut o be m’hauria suïcidat o hauria somiat amb fer-te realitat.
La vida no l’escrius amb paraules, sinó amb accions. Allò
que penses no és important, només ho és allò que fas.
Vull ser el que tu ets, veure el que tu veus, estimar el que
tu estimes, perquè ets l’amor de la resta de la meva vida.
T’estimo perquè estava perdut fins que em vas trobar.
No sabia que estava tant sol fins la primera vegada que vam
compartir el llit. Ets el que estava necessitant.
Tothom hauria de tenir un amor de veritat i hauria de durar
com a mínim tota la vida. Tu no l’has tingut cap fins ara però procuraré que
sigui intens per compensar-te.
Des del moment que vam pujar a Montserrat vaig saber que et volia
al meu costat per sempre.
Tu ets la història més maca que el destí podia escriure a la
meva vida, desprès de la gran tragèdia.
Tot el que estem vivint podria ser només una historia maca, però
tu la converteixes en perfecte.
Cada matí quan em desperto, tu ets la raó per la que somric;
tu ets la raó per la que estimo.
Només hi ha dos moments en que vull estar amb tu: ara i sempre.
No et vull per mi, perquè no pots ser propietat de ningú, et
vull amb mi, que és una cosa diferent.
Estar o no estar amb tu és la mesura del meu temps.
Potser no és la història més maca, ni la més perfecta, però
és la nostra i amb això n’hi ha prou.
Vaig a robar-li tots els minuts que pugui al temps, per així
estat per sempre amb tu.
No em penedeixo d’una sola cosa en aquesta vida, de no haver-te
conegut abans.
Vull acariciar-te, omplir-me de felicitat només mirant-te, dir-te
que t’estimaré sempre i que tinc moltes ganes de tenir-te.
Ets l’única persona capaç de fer-me feliç, fins i tot en els
moments més dolents. No sé com t’ho fas però sempre aconsegueixes treure’m un somriure.
Des que estem junts, si no et veig en més de 24 hores, em
comença a faltar l’aire.
Saps Muntseta, potser no has estat el meu primer amor, però t’asseguro
que seràs l’últim.
Es curiós com ha canviat tot per mi, i en la forma com veig món
des que estem junts, perquè ara tu ets el centre e tot.
L’única cosa que li demano cada dia a la vida és que em
permeti estar sempre amb tu.
Avui per fi ens hem vist, ens hem pogut abraçar i besar
abans de relaxar-nos una estona. Com m’agrada passar les tardes al teu costat.
Però avui no m’ho he passat bé a la tarda perquè m’has fet
patir amb això de dormir poc. Hauries de fer cas i descansar més.
Demà hauries de descansar tot el que puguis perquè el viatge
pot ser cansat, malgrat que entre tots procurarem fer-te’l el més plàcid possible.
Estic desitjant que arribi demà o comencem el viatge cap a Pamplona,
estic segur de que serà molt estimulant i ens ho passarem bé.
Espero que dormis demà al matí, no fos que quan anem a aquella
plaça caiguessis adormida a la sucursal del BBVA que hi ha allà.
No em facis cas, Muntseta, també m’agrada que siguis així,
amb aquesta marxeta, però em sap greu que em sembla que no descanses prou i és
que en el fons només vull el teu bé.
Quan llegeixis aquestes línies ja hauran passat la mitjanit
i serà divendres, per tant faltarà poques hores per marxar, però tu procura
descansar per gaudir millor del viatge.
No t’ho he dit però estic desitjant veure Pamplona i tots
els llocs que m’has estat explicant aquests dies, no sols per conèixer llocs
nous, sinó, sobre tot, per veure’ls amb tu.
Ja ho intuïa, però aquests dies he vist com et dones als altres,
amb això del teu nebot, t’entregues completament als teus quan et necessiten.
Es una forma extraordinària d’estimar i m’encanta.
Ja et vaig dir que em vaig enamorar d’aquesta manera tant passional
d’estimar. Encara que sigui per egoisme, agraeixo al cel que no hagis tingut ningú
fins ara que estàs amb mi.
Tot el dia penso en tu i a les nits t’escric i em venen
moltes coses al cap, però al final tot es redueixi a que t’estimo, et necessito
i el trobo a faltar cada minut que no estem junts.
Quan em sento trist i solitari, només el teu record em consola,
llavors es quan escric per enviar-te aquets pensaments d’amor desesperat.
Avui em sento estrany, com si em faltés l’aire, com si la
nit fos més fosca que les demés, i tot perquè avui no t’he vist.
Quines ganes tinc de venir-te a veure demà, si et ve de
gust, i fer-te un abraçada, i un petó abans de posar-nos a parlat de les coses
del dia i relaxar-nos l’un al costat de l’altre.
Muntseta, aquesta nit aguanta, segur que passarà aviat, i
demà descansa tant com puguis, que ens puguem veure a la tarda perquè saps que els
dos ho necessitem.
Només faig que pensar en el cap de setmana que ens espera a Pamplona.
Segur que ens ho passarem molt bé o que tot serà fantàstic.
El que compta en aquest mon és el contacte humà, el contacte
de la teva ma amb la meva, dels teus llavis amb els meus.
El contacte humà és més valuós pel cor enamorat que el
refugi o el pa. Perquè el refugi se’n va amb l’alborada, i el pa només dura un
dia, però el contacte de la ma i el so de la veu roman en l’ànima per sempre.
Les amistats que han resistit la prova del temps i dels canvis,
com la nostra, son sense dubte les millors. Potser estem més arrugats, i alguns
hem perdut els cabells, però l’amistat es tant forta que mai és va pansir.
Estic tant trist quan no et tinc, que recordar el teu amor és
un tresor que no canvio ni per un tron.
No em preguntis què és l’amor, perquè et respondré que es ser
aspre i tendre, ser leal i traïdor, covard i valent al mateix temps.
L’amor és poder beure verí com si fos un licor suau, oblidar-se
d’un mateix i pensar només en l’altre, creure que cel pot estar fins i tot en l’infern.
Avui estaves tant excitada que no has pogut dormir ni un sol
minut. Ho sento perquè m’ha sabut greu no poder fer res per contribuir a la
teva tranquil·litat.
No em demanis que et deixi, perquè mai ho faré; on tu vagis,
aniré jo; on tu visquis, viure jo; i el
teu poble serà el meu poble.
Com no vols que t’estimi si cada dia em reps amb petons i abraçades,
que no hi ha millor manera d’arribar en lloc.
L’amor no necessita frases rebuscades, cares maquillades, ni
posats seductors, l’amor de veritat no regala adulacions no riu en va.
L’amor és natural en el que diu, evita artificis, separa el
que és veritat del que és ficció, i és un idioma del cor amb el que parlen els
enamorats.
L’amor pur i abnegat, alimenta, enforteix i allarga el camí
que fan plegat un home i una dona que s’estimen.
Si em preguntes què busco en aquesta relació, et contestaré
que busco una amiga que faci amb mi el camí feliç de la vida.
Una amiga positiva i alegre, que s’atreveixi a riure amb mi,
que deixi anar les seves fantasies com un nen feliç entre les flors del camp.
Però també busco una amiga que camini al meu costat quan el
camí es faci costerut, amb qui poder mirar junts les estrelles i reposar al
final del dia.
Una amiga que sàpiga i s’atreveixi a dir les paraules del
suport que alegrin en viatge que fem plegats.
Avui tens aquest de propina per dir-te que, amb el que ha
cremat quan entrava, tinc por de que, si aquesta nit hi ha turmenta, es cremin
els llençols.
Per molts anys Montseta, per la teva activitat, alegria i felicitat,
més que 63 sembla que fas tres vegades 21.
M’ha agradat celebrar el teu aniversari, llàstima que hagis tingut
d’anar a treballar. Ja ho celebrarem millor quan no tinguem de separar-nos tant
aviat.
No pateixis per allò de l’Albert, hi anirem dilluns, que ell
estarà més seré i tu no hauràs d’anar a treballar al vespre. Ja veuràs com és el
millor i el trobaràs més recuperat.
Vinc de la meva solitud i vaig cap a la felicitat, perquè
per ser feliç en tinc prou amb tenir-te als meus pensaments.
No sé què té la ciutat on vivim, però saber que tu també hi ets,
fa que l’estimi més i la senti més meva del que l’he sentit mai.
Ara estic millor amb mi mateix perquè soc un home enamorat
que ha deixat la tristesa enrere i em sento captiu dels teus braços.
De les coses que em cansen, fàcilment em puc defensar, però
del teu amor, ni puc ni vull defensar-me.
Demà espero que estiguis més tranquil·la que avui i que
puguis descansar millot que aquesta tarda tant moguda que has tingut, potser així
ens podrem relaxat millor.
Muntseta, gracies per la setmana que hem passat a Calafell,
amb aquell temps tant fabulós i, sobre tot, gracies per la teva companyia. No
es pot demanar mes.
Trobo a faltar les nits de Calafell, estirar-me al teu
costat, abraçar-te fins quedar-nos adormits, despertar-me al teu costat i
besar-te abans de llevar-me.
Aquesta dies hem pogut comprovar que bé ens entenem en
moltes coses, i també que és força senzill viure junts. A veure si aviat fem
que sigui definitiu.
Cada cop que tanco els ulls veig el sol reflectit al mar de
Calafell, entrant per la finestra i escalfant-nos suaument, amb tu al meu costat.
No sé com podré esperar dues setmanes per tornar a dormir al
teu costat, perquè cada dia et necessito més, com crec que tu em necessites a
mi.
Tot el dia penso en tu, però a les nits l’absència es fa més
difícil, sort que a les tardes vinc a casa teva i puc apaivagar les meves ànsies
de veure’t.
He tornat a la rutina de feina, cuina, estona de TV al
vespre i desprès música romàntica abans d’anar a dormir, però res em consola del
fet de no tenir-te.
T’escric al voltant de la mitja nit, quan em sento més sol,
perquè recordo que t’he vist a la tarda, t’he abraçat, t’he acariciat i ara no estàs
amb mi.
Quina castanyada tan bona que hem fet avui però el millor de
tot, sense cap mena de dubte, és poder gaudir de la teva companyia.
Ja s’acosta l’anada a Calafell, espero que ens faci bons
dies i que puguem gaudir l’un de l’altre i d’un merescut descans.
En aquesta hora nocturna sempre em falten les paraules,
distret com estic darrera d’un pensament, d’un somni, però sempre ets tu el meu
pensament i el meu somni.
Avui t’he vist dormir i semblaves tant vulnerable, tant
feble, que he sentit la necessitat d‘estar al teu costat i protegir-te com un pare
protegeix els seus infants.
Aquesta tarda hem fet més bondat que ahir perquè
necessitaves descansar i has pogut dormir una estona però sempre em costa
contenir-me perquè tinc moltes ganes de tenir-te.
Estic content que avui la Rosa estigués força recuperada.
Pobre dona, millor que tot estigui anant bé, però el seu fill hauria de venir i
emportar-se-la perquè no estigui sola.
Com et trobo a faltar, amor meu, en aquestes hores de la
nit, quan el Xavier se’n va a dormir i tot queda en silenci sols trencat per
una música suau, que encara em fa pensar més en tu.
Es molt pobre l’amor que pot comptar-se, però si vols saber
el límit del meu amor, necessites descobrir un nou cel i una nova terra.
Avui també hem passat una tarda fabulosa i molt especial,
sobre tot al final, quan ens hem deixat anar per la passió. Com t’estimo....
Només espero que no t’hagis constipat perquè ja saps que els
refredats venen de dormir amb allò a l’aire...
Aquesta tarda hem posat en evidència que qui busca, troba,
no et sembla? Doncs la setmana que ve podem tornar-hi a veure què trobem
llavors.
Muntseta, a aquest ritme no sé quan acabaré de llegir el
llibre, perquè la cosa va molt lenta..., però cal dir que sempre és per una bona causa....
estar junts.
Aquesta nit t’hauria d’escriure més coses perquè treballaràs
una hora més i tindràs més temps per llegir.
Ja estic desitjant anar a Calafell i estar amb tu. Treballaré
al matí i la resta del dia i de la nit serà per nosaltres, per estimar-nos, abraçar-nos
i buscar-nos les pessigolles...
Son casi les 11 i el Xavier encara no ha arribat. Quina sensació
tant estranya i desagradable la solitud que sento en aquests moments. Em sap greu
que l’hagis patit durant tant de temps.
Jo desconeixia aquesta sensació perquè sempre he prioritzat estar
amb la família per sobre de les altres coses i ara espero seguir fent el mateix
amb tu perquè ets la meva família.
M’havies dit que era poc menys que el lloc on el Pere Botero
tenia les calderes, una espècie de casa dels horrors, però només és un soterrani
desendreçat i humit com n’hi ha tants.
No has de patir per això que et passa, perquè en realitat son
coses que li passen a tothom, només que tu abans no te’n assabentaves i ara sí.
Com pot ser que a casa teva trobi la pau i la tranquil·litat
que no trobo enlloc més? Sempre és un refugi on puc descansar i relaxar-me.
Suposo que no és només el lloc, sinó també la companyia i tu
ets tant dolça, tant suau, estàs tant per mi, que sempre em sento bé al teu
costat. Gracies per ser com ets.
Avui també hem estat be, fins i tot quan estaves adormida i
jo llegia. No t’ha de semblar que era poca cosa perquè en realitat aquestes
petiteses son les que fan la felicitat.
Aquesta nit també la dormiré intranquil perquè sé que tu
estàs treballant. A veure si aviat s’acaba i podem descansar totes les nits l’un
al costat de l’altra.
Quines ganes tinc d’anar a Calafell, no és només per estar a
la platja a la tardor, sinó perquè tu no tinguis de treballar i puguem estar
junts.
Te’n adones, Muntseta, com és d’important tenir al costat
una persona amb qui gaudir dels bons moments i que et doni suport en els
dolents? Sort que ens hem trobat.
Estic a casa davant de la TV, però en realitat no sé què fan,
no m’interessa ni aconsegueix atrapar-me, perquè tu no estàs al meu costat.
Quan surto pel carrer i trobo gent coneguda, els explico que
sortim junts i tothom es mostra content i diu el mateix, el que jo també sé:
que ets una persona excel·lent i que ho aprofitem.
M’agraden les tardes que dorms al meu costat, perquè no sols
em sento acompanyat, sinó també una mica protector, a part de que junts tot pren
sentit.
Desprès de dinar i recollit, tot s’accelera perquè he de
venir-te a veure, és l’hora més emocionant de tot el dia.
Cada nit demano que el temps passi el més aviat possible perquè
com més aviat arriba demà, més aviat et tornaré a veure’t i a abraçar-te.
Quan dorms et contemplo embadalit i et vaig tant dolça i
fràgil que se m’omple el cor de tendresa, de ganes d’acariciar-te i cuidar-te.
Muntseta, has d’aprendre a ser més tranquil·la perquè el que
et passa a tu també ens passa a tots, a més ara estem junts o entre els dos ho
farem tot.
Estic content, carinyet, perquè crec que tenim una relació
molt maca i molt sana, que ens fa feliços no sols a nosaltres sinó també a
tothom que ens coneix. T’estimo.
Muntseta, només amb tu recupero la calma i tranquil·litat,
només amb tu torno a ser feliç, només al teu costat torna a tenir tot sentit.
Estima’m com t’estimo
jo, tracta’m com et tracto jo, cuida’m com el cuido jo, amor meu, que ens hem
de fer fàcil el camí.
Hem d’aprofitar, amor meu, aquesta nova oportunitat que el
cel ens ha posat a les mans, i no ser tant ximplets de malbaratar-la que potser
no en tindrem cap mes.
No sé que esperes d’aquesta relació, però jo no necessito
papers per estimar-te, ni et prometo la Lluna, la única cosa que et prometo és
esforçar-me per fer que funcioni.
No faig més que pensar en tu i per fer aquests versos busco
en poemes, cançons i escrits que em deixen en un estat de melangia deliciosa
que gaudeixo gracies a tu.
Mai havia compartit una manta com aquella teva que ens tapa
als sillons, ens abriga i ens facilita jugar una mica per passar una bona tarda.
De vegades, quan estic amb tu em pregunto com puc ser tant afortunat
d’estar amb una dona tant fabulosa, tant guapa, tant bona persona, que m’inspira
tanta serenitat.
M’encanta com t’impliques en les coses, com estàs sempre
disposada a ajudar a qui et necessita, com et fas amb tothom i com em tractes.
T’estimo.
M’ha agradat fe les coses amb tu aquesta tarda, crec que
formem un bon equip. No esperava una altra cosa.
La Rosa té sort de tenir-te d’amiga, per això t’estima tant.
De fet ets tant bona persona que et fas estimar fàcilment.
Et deu haver agradat veure el tercer pis on vas estar tantes
hores treballant. Es com una tornada al passat que segur que t’ha fet reviure
molts sentiments oblidats.
Què tens, Muntseta, que quan et veig les meves penes
desapareixen? Què tenen els teus ulls que em desespero quan no em miren?
Què deus tenir, carinyet meu, que ni blau em sembla el mar,
ni al cel escalfa el sol, ni els camps llueixen igual si em falta el teu amor?
Com hem arribat fins aquí, Muntseta? Tot va començar com un
joc, però l’amor es va ficar pel mig i ara no podem estar l’un sense l’altre.
Quan em vas dir que m’estimaves, em vaig sentir a la Gloria;
però quan van arribar els teus petons, vaig tocar el cel.
Quan nostres destins es van creuar vaig quedar captiu del
teu encant, llavors et vaig oferir la meva ànima i tu la vas acceptar amb un
dolç petó.
Vaja dia has tingut avui, has fet vida a l’hospital i no ens
hem pogut veure, espero que demà ens puguem abraçar que ho necessito.
La Rosa va dient que ets molt bona persona i ara jo també ho
estic comprovant, ets bona, tendre, carinyosa o un encant de dona.
Aquesta nit potser se’t farà llarga tenint en compta que
portes tota la tarda a l’hospital. Per mi també ho serà perquè no t’he vist en
tot el dia.
Com vols que no t’estimi, essent com ets, un àngel vingut
del cel? Com no enamorar-me si ets dolça, suau i el millor que m’ha passat en
molt de temps?
Vull jeure al teu costat, abraçar-te mentre et quedes adormida,
acariciar-te tant suaument que ni te’n adonis i ser el primer que vegis quan obris
els ulls.
Vaig entrar a casa teva sense saber on em ficava, però aviat
vaig entendre que no tenia més remei que estimar-te durant la resta de la meva
vida.
Pensava que el meu mal mai trobaria remei perquè em matava l’absència,
la tristesa i la solitud, però llavors et vaig trobar i em vas curar amb la
teva presència i amor.
L’únic consol que trobo a aquest dia sense tu és que demà estaràs
de nou als meus braços, que ens besarem i ens tornarem a tenir l’un a l’altre.
Qui ens havia de
dir fa uns anys, Muntseta meva, que un dia estaríem com estem ara: junts,
enamorats, feliços i contents.
Sense haver-te
vist en tot el dia, aquesta nit sembla més negra, més trista i tenebrosa que
les altres. On ets amor, meu? Torna aviat que necessito veure’t.
Com puc viure
estant lluny de tu, si jo estava mort i em vas ressuscitar?, per això ara només
tinc la vida que tu em dones.
Vull viure amb
tu, caminar al teu costat pel futur que ens espera i gaudir d’aquest amor nostre
lliure d’odis i de pors.
On t’has ficat,
estimada, deixant-me tant desconsolat? No veus com sospiro per tornar-te a
veure? No tardis en venir que l’espera se’m fa eterna.
Vas arribar al
meu cor i, en comptes de curar-lo, me’l vas robar, així que vaig passar de la
solitud al patiment quan ets lluny de mi.
T’he de veure
aviat perquè els mals d’amor només es curen amb la presència de la persona
estimada.
En solitud vivíem
tots dos i en solitud havíem fer els nostres nius, fins que un feliç retrobament
ens va unir per sempre.
Quina tarda tant fabulosa
la d’avui. Hem posat el que cal a una vida feliç: una mica de SAL, és a dir Sueño,
Amor i Locura.
Cada dia que estic
amb tu és una aventura meravellosa, avui m’ho he passat molt bé i hem tingut
una mica de tot: riures, petons, pardals esgotats, castanyes, dàtils, moscatell...
Ets com l’amor
petit que canta el Serrat, llaminer com un infant, vermell i sucós com una
magrana, que mata de gust i es mor de gana.
Després de venir de
casa teva no he tingut ganes de sortir perquè sense tu res té sentit, i no vull
passejar sol entre la gent, prefereixo quedar-me sol i pensar en tu.
Quan parli amb el
Sebi li diré que després de salvar-me la vida, ara m’has curat el vertigen,
segur que estarà content.
On son ara els teus
ulls verds? Es que s’han emportat penjada la meva ànima per tot arreu on vas.
On és la teva ma
blanca i suau? Es que m’ha tocat aquesta tarda i m’ha fet arribar al cel.
Pensava que el cel
m’havia condemnat a una trista soledat per sempre més, però em va enviar un
àngel i et vaig trobar a tu.
Hem de despertar
l’ànima adormida i gaudir de la vida tot el que puguem, no sigui que quan es adonem
ens hagin passat aquets anys tant meravellosos.
No sé si tot temps
passat va ser millor, el que sí sé és que hem d’aprofitar el moment actual i recollir
tot el fruit que puguem perquè mai més tornarà.
Corre nit, afanyeu-vos
hores, que arribi ràpida la tarda de demà, perquè crec que em moriré si no et
puc veure aviat.
Des de la pujada
a Montserrat que em vas captivar i avui només soc el teu esclau, però no vull llibertat
si l’he de viure lluny del teu costat.
Ets blanca,
càlida i suau com un raig de sol en primavera, per això em calmes fins a
quedar-me adormit al teu costat.
Perdona’m rosa
bonica, perquè quan t’he tingut entre els meus braços no t’he acabat de complaure,
malgrat era el meu major desig.
Quan penso on era
abans de trobar-te i estimar-te, veig com d’enfonsat estaria si no ens haguéssim
ajuntat.
Vaig tenir molta
por quan em vaig quedar sol, però tenint-te a tu tota la por s’ha transformat
en amor i confiança.
Et vaig donar el
meu amor abans de que me’l demanessis i voldria tornar a donar-te’l per poder
enamorar-me de tu dues vegades.
Quin amor tant
maco el nostre que com més en donem, més en tenim per donar i més en rebem.
Conservem aquesta passió per molts anys.
Si en la foscor
pares atenció, sentiràs com la meva ànima desesperada diu el teu nom, amb
un so tant dolç com mai n’hauràs escoltat cap altre.
Quan acabes de
treballar només desitjo que reposi la son en els teus ulls, i la pau en el teu
pit. Com voldria ser somni i pit per descansar amb tu.
Odio les nits que
treballes, perquè no tornes fins que la foscor s’esvaeix, fins que el sol
avança de puntetes pels cims de les muntanyes.
Muntseta, em vas
robar el cor amb una sola mirada dels teus ulls verds, i vas consolar la meva
ànima amb una sola paraula de la teva boca.
Les nits que
treballes, mentre jo dormo, el meu cor vigila que estiguis bé. Si el necessites
només has de cridar-lo.
Enganxa’m com un
segell en el teu cor, grava’m com un tatuatge al teu braç, que així de fort es el
meu amor i així d’intensa la meva passió.
Quin cap de setmana
tant meravellós que m’has regalat, Muntseta, ha estat fabulós gracies a tu.
Per tu gaudeixo
de l’amor, adoro la reina que ets per mi i t’agraeixo que facis sortir el millor que hi
ha a la meva ànima.
Quan em beses al
meu cor sento un ofec estrany, perquè el petó calma el meu afany de tenir-te.
No deixis de besar-me, Muntseta, perquè al
fi i al cap què és un petó?
Un jurament de prop,
una bella promesa segellada,
un amor que s’hi vol confirmar,
un punt rosat a la i del verb estimar,
un secret que confon la boca amb una
orella,
un instant infinit,
un murmuri d’abella,
una comunió que esdevé un gran tresor,
una nova manera de respirar-se el cor,
de tastar-se amb els llavis el gust de l’esperit
No et deixaré mai
més, ni un instant, ni un segon, perquè soc, i seré en l’un i l’altre mon
aquell que t’ha estimat sense mida.
El sentiment que m’envaeix és realment amor, perquè d’amor en te tota la furor trista.
Però el meu amor
no és gens egoista ja que donaria el meu cor per la teva alegria, i encara més
si no et pogués dir la meva follia.
Cada mirada teva
suscita una virtut en mi, i un valor nou, així m’estàs transformant.
Comprens la
magnitud del meu amor? L’estens? No em veus l’ànima nua com se m’enlaira cap al
cel?
T’estimo tant que
fins i tot en la meva esperança menys modesta no ho hauria gosat esperar.
Només voldria que
amb aquestes paraules que t’escric, tu tremolessis com ho fan els nens amb les
faules.
Oh, vine mort, i
lleva aquesta vida que ja ha obtingut el guardó de veure’t tant feliç.
Tu i jo hem deixat
tots els jocs i hem lliscat sense esforç del somriure al sospir i al plor dels
nostres cors. Rellisquem un poc més perquè de la llàgrima al bes hi ha un pas
indescriptible.
L’encant del món
sencer és en ella, projecta tot allò que és diví a cada gest i brilla com la
llum del sol.
Ni Zeus ni Apol·lo
poden estar tant satisfets a l’Olimp com ho estic jo quan passegem de la ma per
Manresa.
Oh Muntseta, com
més em prens el cor, més me'n queda per donar-te.
Per viure em cal un
cor però no en tinc ni la mostra perquè ja m’has pres el meu, dona’m al
menys el teu.
L’amor em va creixent
dins l’ànima valenta, i s’infla tant i tant que quasi la rebenta.
Vull que la nit
em porti a l’estat de puresa natural, pero que l’ànima no se’m buidi amb la tristesa de la teva absencia.
Duc el teu nom al cor talment com si hi dugués
un picarol, i com que em tremola una mica, constantment, el teu nom, sabessis
com repica.
Quan surts de
casa per anar a passejar, sempre em dic: mira el sol, com es mou, llueix tant
que m’enlluerna el cor.
Avui no pensava
escriure’t perquè m’he enfadat a la tarda, però desprès he pensat que no em puc
enfadar amb tu per tant poca cosa. Facis el que facis em semblarà bé, tot i que
saps que vull que descansis.
Muntseta, em sap
greu la teva tristesa d’avui per una notícia tant inesperada que, fins i tot a
mi que no la coneixia, m’ha glaçat el cor.
Avui no sé que
tinc que em falta com l’aire i l’alegria de viure, tot es fosc i trist i és
perquè no t’he vist.
No busquem la felicitat
fora de nosaltres perquè sempre la portem dins nostre, encara que no ens en
adonem.
Millor que no ens
compliquem la vida, amor meu, que per viure feliços n’hi ha prou amb poca cosa,
per exemple jo soc feliç estant al teu costant i podent mirar-te.
Muntseta, gracies
per haver-me salvat d’una de les pitjors malalties que hi ha: el fred de l’ànima.
Com dec estar de
trist que avui no tinc ni música a l’estudi, perquè sense tu no sé ni què me’n
faig.
No sé quina corda
toques dins el meu cor, que quan estem junts tot jo vibro de goig i felicitat.
No sé com ho has aconseguit,
però no sols estic enamorat de tu, es que m’enamoro més a cada instant.
T’estimo tant que
visc del goig de mirar-te i moro de pena per no veure’t.
No creguis que em
serveix de res tenir experiència per haver estimar abans, en l’amor tot és sempre
nou.
Gracies a l’amor
estic descobrint tots els tresors que portes dins de l’ànima i cada dia estic
més meravellat.
La llibertat deu
ser incompatible amb estar enamorat, perquè jo estic molt satisfet de ser el
teu esclau.
Diuen que l’amor és
el desig infinit d’un petó, així estic jo que et voldria estar sempre besant-te.
Soc teu com tu
ets meva, en pots estar ben segura. Tu estàs tancada al meu cor i la clau s’ha
perdut, per això t’hauràs de quedar dins eternament.
Muntseta, no fem
con molta gent que es perd les petites alegries mentre esperen la gran
felicitat. Gaudim de les coses petites.
Que deliciós és
notar que dorms al meu costat, tocar-te suaument per no despertar-te i sentir
com m’agafes i m’estrenys entre els teus braços.
Ets dolça com la
mel, tendre com un recent nascut i suau com el vellut, perquè un àngel enviat
del cel no pot ser d’una altra manera.
Estic a l’estudi,
avui he canviat el Frank Sinatra pel George Gershwin, el que no ha canviat és el
desig d’estar amb tu a totes hores.
Diuen que l’amor
no es manifesta en el desig de ficar-se al llit amb algú, sinó en el desig de
dormir al costat d’algú. On creus que ens trobem nosaltres?
Som dues ànimes amb
un sol pensament, dos cors que bateguen en un de sol. Així és el nostre amor.
Des que vam pujar
a Montserrat he tingut la necessitat de donar amor, per la pèrdua que vaig patit,
però és evident que n’he rebut molt més encara de tu.
Suposo que ja has
vist que l’edat no protegeix de l’amor, però probablement l’amor sí protegeix
de l’edat, per això ens sentim con dos adolescents.
Muntseta, és molt
diferent estimar-se amb desig o estimar-se amb tendresa, el desig s’acaba
consumint, però la tendresa roman sempre i fa cada dia més fort l’amor.
Recorda que una
parella no està junta només per l’amor o pel sexe sinó, sobre tot, per la
tendresa.
L’amor no té cura
però és l'única medicina per a tots els mals, com hem pogut comprovar nosaltres dos.
Que delicioses
son les tardes de migdiada a casa teva, són el més tendre que he viscut en molt
de temps.
Hem de sortir més
per Manresa, que m’agrada anar al teu costat agafats de la ma i que ens vegi
tothom.
Diuen que hi ha 4
estacions, però jo només en sento dues: si no estic amb tu, fred; si estic amb
tu, calor.
No vulguis saber
com pateixo, perquè si de dia t’estimo amb normalitat, de nit t’adoro frenèticament.
¿Tu també sents
que l’amor és l’ala que Déu ens ha donat per volar fins a Ell?
Ens estimem tant
que som dos però en un sol cor i una sola ànima.
En aquesta temps ja
hauràs vist que l’amor és la més forta de les passions, perquè ataca al mateix
temps al cap, al cos i al cor.
L’aigua de la felicitat
no se’ns dona a beure en vasos, sinó a glops en el palmell de la ma, com tu fas
amb mi cada dia.
Muntseta, hem de
seguir treballant en el nostre amor perquè el regal de la felicitats pertany a
qui el treu del seu embolcall.
Tenia la felicitat
tant propera que no la vaig saber apreciar fins que la vaig perdre, per sort n’hi
havia una altra ben a prop teu.
La felicitat no existeix
a la vida, només existeixen moments feliços, però ara en tinc tants d’aquests moments,
quan estem junts i quan penso en tu, que soc plenament feliç
La felicitat
consisteix en tenir sempre alguna cosa a fer, algú a qui estimar i alguna cosa
que esperar. Jo estic sempre enfeinat, t’estimo amb passió i espero passar molt
temps amb tu.
Diuen que amb la
felicitat passa com amb els rellotges, que els menys complicats son els que menys
s’espatllen. Fem que el nostre amor sigui ben simple però ben intens.
Des que vam pujar
a Montserrat ho vaig veure clar, que no podria veure’t, escoltar-te i estar amb
tu sense estimar-te.
El veritable
amor, el sòlid i durador, neix del tracte, el demès son romanços. Per això m’és
impossible no estimar-te tractant-me tant bé com em tractes.
Oh Muntseta, si
no fos pel teu amor, pels teus petons i les teves carícies, no sé si aquesta vida
valdria la pena viure-la.
Potser es veritat
que l’amor és una gota de mel que els déus han posat al calze de la vida per
endolcir les seva amargura i per això nosaltres estem tant dolços.
No li tinguem por
a l’amor perquè això és com tenir por a la vida mateixa, i témer la vida és
estar mort sense saber-ho.
Muntseta, estimar
no és mirar-se l’un a l’altre, sinó mirar junts en la mateixa direcció.
Tot i que potser seria
millor un amor prudent, crec que prefereixo estimar bojament com ens estimem
nosaltres.
Espero que el nostre
amor sigui com un riu i que, com més gran sigui, menys soroll faci.
Estimar és viure i
l’amor és un somni, per això som afortunats si hem estimat perquè vol dir que hem
viscut.
L’amor és una bestiesa
feta entre dos, però beneïda bestiesa que ens te il·lusionats, plens d’entusiasme,
bondat i alegria.
Estimar és el més
maco de la vida, per això ha de ser el nostre patrimoni ara i la nostra
recompensa pel futur.
L’amor veritable
fa miracles, com ho ha fet amb nosaltres, perquè l’amor és ja el major miracle
que hi ha.
No sé si a tu et passarà
el mateix però des que estem junts, vull ser millor persona, perquè el teu amor
treu el millor de mi.
Suposo que ja han
vist que sempre hi ha una mica de bogeria en l’amor; però d’altra banda també hi
ha sempre una mica de raó en tota bogeria.
“Abraça’m” és una
de les paraules més maques que et pot dir la persona estimada, per això te la
dic jo i m’emociono quan me la dius tu.
Sento això d’aquesta
tarda. No és voluntari que no tot funcioni com caldria. Sort que ets comprensiva
i sabràs perdonar-me.
Hem de procurar
estimar-nos mentre estiguem vius, perquè no s’ha trobat res millor en el món. Per això són afortunats
d’estimar-nos tant.
El soroll d’un
petó no és tant fort com el d’un canó, però el seu eco dura molt més, per això
els teus petons encara ressonen al meu cap i a la meva ànima.
Aquest amor
nostre és una espurna incorruptible e immortal, un foc que portem dins i que
res pot sufocar ni apagar.
L’amor se sembla
a un arbre, s’inclina pel seu propi pes, arrela profundament en tot el nostre
esser i segueix verdejant fins i tot a les ruïnes d’uns cors trencats com estaven els nostres.
Muntseta, som
afortunats perquè hem plantat als nostres cors la rosa de l’amor, i amb amor la
vida te un sentit i no resulta inútil.
No pateixis per
haver-te enamorat tard, perquè l’amor de debò és el fruit madur de la vida. Als
divuit anys no se’l coneix, només s’imagina.
Sento pel desig
de mirar-te, visc per la gloria de tenir-te, però em moro de pena quan no estàs amb
mi.
Oh Muntseta,
quina tarda més fantàstica hem tingut avui! Ja et vaig dir que aquesta era la
millor manera de passar una tarda de pluja, no hi estàs d’acord?
Avui he comprovat
que el veritable paradís no està al cel sinó a la boca i al pit de la dona que
s’estima.
El nostre amor va
nàixer d’uns fets tristos, però tot i així és el millor que ens ha passat en
molt de temps.
Sempre et dic que
em sento molt estimat i respectat perquè tens una manera d’estimar, tendre però intensa, quelcom només reservat a
les ànimes molt especials.
L’amor és l’intercanvi
de dues fantasies i el contacte de dues pells; així tu ets la meva fantasia i només
desitjo tocar-te per tot arreu.
Diuen que l’amor és
la bogeria de l’amistat. Però en el nostre cas encara no sé si som dos bojos que
s’han enamorats o dos amics que s’han tornat bojos.
Ja sé que la vida
ens ha fet força mal, però l’amor i l’amistat han estat dues potents medicines
per guarir-nos.
Aquest amor
nostre és un ànima que habita en els nostres dos cossos, és un cor que batega
en les nostres dues ànimes.
T’estimo, t’estimo
sempre i en cada moment, t’estimo amb totes les meves forces i amb tots els meus sentits.
Pensava que la
vida s’havia acabat i que el món era un lloc fosc, però gracies a tu he vist
que la vida és un somriure o que l’amor és un raig d’esperança.
Si l’amor és, per
sobre de tot, donar-se a sí mateix, t’he de donar les gracies per haver-te
donat a mi tant generosament.
Hi ha dues coses
que no es podem amagar: que s’està borratxo i que s’està enamorat. Es per això que
tothom ens veu a la cara la felicitat que tenim.
Diuen que els
enamorats no veuen només amb els ulls, i deu ser veritat perquè jo et veig arreu
amb tots els meus sentits.
El veritable amor,
l’amor ideal és el que només desitja la felicitat de la persona estimada, així
és com t’estimo jo i com em sento estimat per tu.
Sempre dius que
no t’he de donar les gracies però jo crec que tenim moltes coses que agrair-nos
mútuament, perquè si jo t’he ensenyat a estimar, tu m’has ensenyat a oblidar.
Com ha canviat el
meu món des que estem junts!!! De ser un lloc fosc e inhòspit, s’ha convertit
en lluminós o perfecte gracies a tu.
Aquesta tarda ha
estat curta però intensa, ens hem fet companyia l’un a l’altre, hem gaudit dels
nostres cossos i hem quedat amb ganes de més...
Estic desitjant
que arribi demà a la tarda per continuar on ho hem deixat avui, perquè les
coses com aquestes es millor acabar-les de fer sempre.
Cada cop que
penso en tu em sento molt afortunat perquè ets una dona extraordinària, una
persona fabulosa i sé que no et mereixo.
Estima’m sempre
com ho fas ara, que ho necessito de debò i a més em fas sentir molt be. Per la
meva part procuraré estimar-te de la mateixa manera, tot i que potser hauràs de
tenir una mica de paciència si no estic a la teva alçada.
No canviïs mai per
que ja ets perfecte així. Ets un àngel que ha vingut per tenir cura de mi, per donar-me
una mica d’amor i mostrar-me que la vida no s’ha acabat malgrat una gran pèrdua.
Tot i que estem
separats, estàs sempre al meu costat, perquè penso constantment en tu, et parlo,
t’ho consulto tot i prenc decisions en funció del que crec que tu mateixa feries.
M’emociono cada
cop que penso en aquesta tarda gloriosa, amb els nostres cossos nus,
devorant-nos mútuament, explorant amb els dits, jugant amb els llavis....
M’encanta
dedicar-te aquets pensaments, perquè em permeten dir-te tot el que vull sense
que tu t’amoïnis mentre ho faig, com sols fer quan estem junts.
Et vull donar les
gracies per aquests dies a Andorra, que han estat fabulosos, ens ho hem passat
bé, hem rigut molt i a més m’has presentat a gent extraordinària e interessant.
Aquest dies he
tornat a veure que ets molt bona persona i que et rodeges de bones persones,
suposo que es normal que la bona gent s’ajunti, per això em sento privilegiat
de poder estar amb tu.
Gracies per les
vacances d’aquest estiu, tant a Calafell com a Andorra, tot ha estat fantàstic.
Feia temps que ni feia vacances ni m’ho passava tant be, i tot gracies a tu.
Muntseta, gracies
per ser com ets, una persona fabulosa que m’ha omplert la vida quan creia que
ja estava acabada. Mai m’hauria imaginat que poguéssim arribar a estar tant be.
Quan tu no hi ets
la meva vida deixa de tenir sentit i, com que tothom ha de donar-li un sentit a
la seva vida, fer-te feliç serà el meu objectius en el que em quedi de vida.
Gracies per fer-me
sentir tant estimat i respectat amb el teu tracte, només espero que tu també t’hi
sentis perquè és el que intento sempre que estem junts.
Estic a l’estudi,
davant l’ordinador i amb el llum encès, però em sento a les fosques, sol i
perdut perquè tu no estàs al meu costat. Com t’enyoro, amor meu....
Ets com el sol del
matí que ha entrat a la meva vida per il·luminar-ho tot i esvair la foscor que
encara quedava.
No sé perquè t’estimo,
serà perquè m’has omplert la vida de llum i felicitat? O perquè ets la millor persona
que he conegut? O potser perquè tu també m’estimes dolçament?
Com la primera
flor que anuncia la primavera, el final del fred i de la foscor, així tu has entrat
a la meva vida i l’has emplenat de llum, alegria i esperança.
Que se’n han fet
de les meves tribulacions, les tristeses i les crisis d’angoixa que tant m’amoïnaven?
Totes estan oblidades des que estem junts, per això moltes gracies.
No sé què m’has
fet que només penso en tu quan noi et tinc al meu costat. Sents el mateix neguit
que sento jo quan estem separats?
Tinc moltes ganes
de veure’t, de sortir a passejar amb tu, d’abraçar-te, de fer-te l’amor. Perdona,
no sé què em passa quan estem separats que t’enyoro tant.
Muntseta, estic
desitjant que tornem a sortir la setmana que ve per estar junts totes les hores
del dia i de la nit, no m’imagino major delícia.
Tens la mateixa sensació
que tinc jo de que cada dia que no estem junts és un dia perdut? Doncs si és
així hauríem de resoldre-ho el més aviat possible.
Gracies Muntseta
per aquests dies inoblidables a Calafell amb tota la teva gent. M’hi he sentit
molt ben acollit i tots han estat molt
amables amb mi.
Hem passat uns
dies meravellosos a la platja però el més fantàstic ha estat compartir amb tu totes
les hores del dia i de la nit.
M’ha agradat molt
dormir amb tu aquestes vacances. Era el que ens faltava fer i ha anat tant be
que no hi ha cap impediment per que puguem estar sempre junts.
T’has sentit bé
amb mi com a parella? Perquè això és el que hem sigut aquests últims dies. O no
recordes quan la nena va dir que jo era el novio de la tieta?
T’estimo,
Muntseta, i desprès d’aquests dies vivint amb tu estic segur de que ets la
persona amb qui vull compartir la resta de la meva vida.
Sé que tot el que
hem viscut fins ara és nou per tu, però també jo estic tornant a descobrir
moltes coses que ja no recordava.
Ahir també va ser
un dia molt especial, quan vam sortir per Manresa agafats de la ma. Era necessari
per tal que acabessis de perdre la por que encara puguis tenir per tot això.
Quina alegria que
tots els que ho saben estan contenta i ens hagin felicitat, crec que hem fet
feliços a molta gent. Ara hem de fer el que tots ens diuen i gaudir tot el que
puguem d’aquesta nova etapa que hem encetat.
T’estimo tant que
a tot arreu on miro veig els teus ulls, tot el que sento em recorda la teva veu,
i tot el que toco em sembla la teva pell sedosa.
Quan faig migdiada
amb tu em sento transportat fins la lluna, jugo amb els estels, i estic tant feliç
com si tingués dins meu tota la primavera.
Mentre m’espero
que obris la porta, estic nerviós pel desig de veure’t, llavors baixes l’escala
alta, morena i guapa, i jo em començo a relaxar.
Tant si estàs a prop
com si estàs lluny de mi, Muntseta, estiguis on estiguis jo penso en tu de dia i
de nit.
El cor se’m
trenca cada tarda quan he de marxar, desprès d’haver estat tant bé amb tu, per
això intento deixar-te tant dolçament com puc.
M’has de perdonar
per ser tant desastre, perquè quan és el moment ideal, quan estem millor,
potser abraçats o besant-nos, jo dic alguna cosa estúpida com “es tard he de
marxar”.
Tens els ulls tendres, els braços càlids, els llavis carnosos i t’agrada jugar, això et fa ideal per passar una tarda de pluja o fer una migdiada estimant-nos.
Tres dies sense
veure’t, 72 hores, 4.320 minuts, 255.200 segons, potser només són tres dies
però em semblen una eternitat.
Avui no ens
veurem, per tant no et podré abraçar com voldria, ni tu em podràs fer els
petons que tant m’agraden. Avui se’m farà molt llarg.
Estic al meu
estudi escoltant música romàntica que em posa trist perquè no et puc tenir,
hauré de sortir o escoltar un altre tipus de música.
Això de les
reformes és ben curiós perquè les ganes que tens de que vinguin son
proporcionals a les ganes que tens de que marxin quan han vingut.
Tarda letàrgica
per una calor sufocant, sense aire condicionat, ni televisor, ni poder venir-te
a veure. Com en pot ser de buida una tarda d’estiu. Compto els segons que falten
per veure’ns.
Com enyoro
aquelles tardes de migdiada, tots dos despullats i bressolats per unes carícies
tant suaus que arribem a quedar-nos adormits.
No sé si és
veritat que la distància és l’oblit, però com més dies estic sense tu, més
ganes tinc d’abraçar-te.
Avui, mentre
dormies, estaves tant maca com una nena innocent fent la seva Primera Comunió,
una sireneta dolça i suau com un peluix, una veritable delícia.
Hauràs vist que
avui m’havia mentalitzat per fer migdiada, al costat de la flor més maca del
jardí, un altre dia vindré mentalitzat per fer altres coses.
M’encanta quan
m’abraces tant fort com el nen que, a la nit de Reis, s’adorm abraçat a la
joguina que més li ha agradat i no se’n vol separar per res del món.
Crec que avui has
dormit més, per si cas jo no he gosat moure’m, ni fer cap soroll, per no
despertar-te i trencar l’encant del moment.
M’emocionen aquestes
tardes en que la penombra i la nuesa ens porten a la confidència, que potser no
ens faríem en altres condicions.
M’expliques,
rius, gesticules i m’agafes, estar amb tu és una aventura indescriptible, només
temo que un dia portada per la teva alegria, d’una sacsejada em descargolis el
cap.
No puc
imaginar-me un lloc millor on passar aquestes tardes que als teus braços,
acaronat per les teves carícies i alimentat pels teus petons.
No pateixis
perquè tot no funcioni bé, la perfecció no existeix, tot i que nosaltres casi
l’hem aconseguida amb aquesta relació tant maca que tenim.
Muntseta, hem d’aprofitar
la vida, que passa en un sospir, per començar junts el nostre viatge cap a un futur
que sembla bastant prometedor.
Aquesta tarda, estimada
meva, mentre dormíem al teu llit, un somni d’ales daurades ens envoltava a tots
dos.
La decisió d’ajuntar-nos
ha estat com un somni fet realitat, ara depèn de nosaltres que ens estimem amb
el cor ple d’amor i amb el cap carregat d’il·lusions.
Avui t’he
observat mentre tenies els ulls tancats, estaves esplèndida, contenta, satisfeta
i feliç, i jo me’n he alegrat molt de veure’t així.
Aquesta tarda mentre
dormies m’he acostat als teus ulls i m’he inclinat per besar-te, crec que ni ho
has notat però jo he tremolat amb el contacte dels meus llavis sobre la teva
pell.
El teu cor mostra
la gran alegria que tens amb aquest amor tardà, per aquest enamorament
inesperat, una alegria que a mi m’omple de vida i de satisfacció.
Ets tant
fantàstica, pura i innocent que sé del cert que no et mereixo, el problema és
que ara ja no puc viure sense tu.
Les primeres vegades
que ens vam veure intentava resistir la temptació de tocar-te, fins el dia que vaig
claudicar i et vaig agafar furtivament, des de llavors ja no he pogut deixar d’abraçar-te.
Gracies Muntseta
per donar-me la tendresa que necessitava i els petons tan dolços que la meva boca
anhelava.
Des d’un gran
dolor vaig desembocar en les teves aigües, amor meu, com un cavall desbocat s’atura
de cop davant d’una poma sucosa.
Potser no tindré
temps per altres coses, però sempre en tinc per recordar el teu somriure i per assaborir
els teus llavis tant dolços.
Que deliciosos
son aquests dies lluminosos i radiants en que recollim tot el respecte i la tendresa
que hem sembrat aquests mesos passats en la nostra relació.
Entre tu i jo vam
obrir una porta per la que va començar a circular un amor que ara ningú por
aturar.
Et recordo aquest
dimecres, nua sota meu, amb els ulls tancats, satisfeta de plaer i entre emocionada
i sorpresa pel descobriment que suposa gaudir del sexe.
Veure que t’emociones
quan arribo, que tremoles quan t’abraço, que et desfàs quan et beso, és la confirmació
de la felicitat a la Terra.
Entre nosaltres crema el foc de l’amor, que ha consumit la solitud, el dolor i la tristesa de temps passats.
Quaranta anys ens
ha costat trobar-nos, massa temps, per això ara no vull perdre ni un instant lluny
de tu.
Ara tu estàs
desperta, vius, parles o rius, mentre jo estic dormint i només somio. Hem d’estar
sempre junts i així tots dos viurem, parlarem, riurem i també somiarem plegats.
Vaig dir adeu a
la porta que es va tancar, tot o que no volia que es tanqués, llavors et vaig
trobar a tu per encetar un nou viatge fins on ens porti el camí.
L’amor és tant meravellós,
Muntseta, que no canviaria per res els dies d’estar junts, els moments de tendresa ni els instants en que
et puc acariciar.
Demà vindré a
casa teva i m’ensenyes les flors del teu jardí, però desprès entrarem al nostre
refugi i m’ensenyes la flor més preuada.
Jo tinc un amor
rumbós, vermell y sucós com una magrana, un amor amic que mata de gust i que es
mor de gana.
Hem d’anar molt
més enllà de las paraules, ser tal com som i estimar-nos tendrament, perquè des
que estem junts han canviat totes les coses i també hem canviat nosaltres.
Que dures son les nits sense tenir-te, vaig vençut al llit, com a desert castell, sentint el cos fosc i vell, fins que m’endormisco pensant en tu.
Quin cap de
setmana tant fabulós a la platja, els dos agafats de la ma, passejant el nostre
amor sense amagar-nos.
Ja has vist la
resposta de la gent quan han sabut que estem enamorats: tot ha estat alegria i felicitats,
aquesta és la força del nostre amor.
Muntseta, al teu
costat seria capaç de fer qualsevol cosa, però sense tu, no soc ningú ni em
veig amb força per fer res.
On estàs carinyet
que et busco i no et trobo? T’enyoro tant que compto els segons que falten per
tornar-te a veure, per estar amb tu i abraçar-te.
Ja tinc ganes de veure’t
de nou, per sentir les teves carícies, els teus petons, l’escalfor dels teus
llavis sobre la meva pell, el tacte dels teus cabells. Oh, amor meu, com et
trobo a faltar.
Quan no hi ets
tinc un neguit estrany, una buidor i una tristesa, però sé que tot això es curarà
quan et tingui de nou als meus braços, perquè ets el remei a tots els meus mals.
Ets un àngel que
em va salvar la vida i desprès em va robar el cor, per això m’agrada tot el que
és teu, com si fos meu, fins i tot la teva meravellosa família que tant be m’ha
acollit.
No sé què m’has fet
que cada dia penso més en tu, tant de dia com de nit, al matí com a la nit i no
vull deixar de pensar-hi perquè ets el millor que m’ha passat en molt de temps.
Jo tenia un amor
que vaig perdre una nit de juny, llavors la solitud i l’enyorança em van desesperar,
fins que vas aparèixer tu i em vas deslliurar de la melancolia amb un amor nou.
Et vaig demanar
si volies anar a Montserrat i em vas dir que si, em vaig enamorar de tu i des
de llavors només et vull seguir a tot arreu.
Estic tant sol quan
tu no estàs amb mi que se ben cert que fins i tot em podria morir, per sort demà
et tornaré a veure i et podré abraçar.
Quan et vaig conèixer
vaig emmalaltir d’amor pel teu somriure i la teva manera d’estimar, només espero
que mai em pugui curar.
Torna a dir el
meu nom, Muntseta, perquè quan tu m’anomenes se’m alegra el cor com si em tornessin
a batejar.
¿Com t’ho has fet
per entrat al fons del meu cor, esvair les ombres que hi havia i il·luminar-ho
tot amb una claror que no recordava des de feia tant de temps?
Amor meu, vull
fer el camí amb tu, el podria fer fins i tot a cegues agafat a la teva ma, i
amb la confiança de que junts arribarem a bon port.
Els teus ulls
verds, els cabells negres, les orelles menudes i els pits rodons, em tenen lligat
i són la causa de que no pugui ja viure sense tu.
T’escric aquests
versos con el nàufrag que llença una ampolla al mar, esperant que un lector el
salvi d’una illa deserta, jo també espero que tu els llegeixis i em salvis del
desassossec de no tenir-te.
Ara que no ens
veu ningú, parlem senzillament, con ets
tu i com soc jo, diguem per a que serveixen aquests versos si no és per parlar
d’amor.
Muntseta, jo soc
només un home enamorat, que et pot
ensenyar poques coses i només et puc oferir una mica d’amor, les altres coses
les hauràs d’anar descobrint tu sola.
Quan et veig
passar pel jardí, quan rius alegrement, quan m’expliques el que has fet durant
el dia, em podria morir de tant dolça que ets.
Hi ha molta gent fent
preguntes per tot arreu, però quan vegin el nostre amor tant net i la nostra
immensa felicitat, ningú gosarà preguntar res. No pateixis estimada.
Dilluns a la
tarda vindré volant. Per sobre de la gent, de les obligacions i dels telèfons,
vindré volant. Passi el que passi i peti qui peti, dilluns a la tarda vindré
volant.
Demà serà
diumenge, un dia de festa, però jo estaré de dol perquè no et veuré. Hauria de
ser un dia feliç però jo estaré trist perquè no et tindré.
Si quan vinc de
casa teva em pregunten on he estat els diré que a la Glòria. Si em pregunten
què sento, els diré que amor i felicitat. Si em pregunten quin és el so més dolç del món els diré que el de la meva
Muntseta quan em diu vine.
Si has estat creada
a imatge i semblança de Déu, he de dir que més que al Pare, estimo a la Filla
que ha fet.
T’estimo com
igual meva, com amiga, companya i parella; t’estimo de dia i de nit, a la
sortida i a la posta del sol.
Ens hem de compenetrar
a tal punt que em puguin cridar pel teu nom i a tu pel meu, i els dos responguem
alegrement com si fossin els nostres propis noms.
Si t’acostes massa,
m’espanto, m’obnubilo, em poso a tremolar i dic bestieses; però que ets lluny
estic trist, m’amoïno i escric versos.
Estic aprenent
del teu cos, de l’abecedari transparent de la teva nuesa i de la llum que
reflexen els teus ulls verds
Estimo el teu
riure explosiu, la brillantor dels teus ulls, el contacte el teu cos nu, la humitat
de les teves mucoses i la rodonesa els teus pits.
El dia que vam
pujar a Montserrat vaig començar a perdre
perquè vaig oblidar el nom del més i el dia que vivíem.
Tanta va ser la
meva torbació que només podia ser la prova d’un amor molt gran, tant gran que
crec que només tu pots satisfer-lo.
Si no estic amb
tu em canso de tot, de ser un home, dels meus peus, de les meves ungles, i fins
i tot de la meva ombra. Tu li dones sentit a la meva existència.
La meitat de la
meva ànima està aquí amb mi, l’altra meitat està al teu costat, enganxada a la
teva ombra, mira amb els teus ulls i respira per la teva boca.
Des que em vas
conquerir que estic pendent de tu, de les teves paraules, dels més mínims
detalls, perquè només vull la dolçor de sentir-te dir “vine”.
No puc deixar
d’estimar-la perquè l’oblit no existeix, el que sí puc fer és estimar-te a tu
també perquè l’amor és infinit i la memòria es pot adaptar.
Des que estem
junts he descobert una nova paraula que repeteixo, escric, toco, peso, acaricio
i adoro: la paraula estimar.
Hauries estat una
bona mare, l’hauries anat a esperar a l’escola, l’hauries portat al zoològic,
hauries celebrar els seus aniversaris... i a mi m’hauria agradat viure-ho amb
tu.
Vull remar sobre
el teu ventre, navegar per la teva pell, naufragar en els teus braços i recuperar-me
a la platja dels teus pits.
Porto el rumb que marquen els teus ulls, vull arribar a les corrents suaus de les teves mans i ancorar al port segur que hi ha entre les teves cames.
Quan tu no hi ets
vaig com somnàmbul d’un lloc a l’altre, il·lusionat amb tornar-te a veure i
xerro amb mi mateix per convencem de que aviat tornaràs a ser meva.
Hi ha un país
extens al cel, on viviu els àngels, amb catifes de colors a l’Arc de Sant Martí
i cap allà vaig caminant content perquè sé que és on et trobaré.
De la teva
mirada, sempre verda, cau la llum com l’aigua fresca d’una cascada, en cercles
profunds i transparents que m’embriaguen.
El teu pit, com
un foc de dues flames, m’hipnotitza i m’atrapa. Encén el meu desig i em crema quan
m’hi acosto, però la meva ànima ja no concep la felicitat sense tenir-lo.
M’agrada
acariciar les teves cames suaus quan estem assentats al nostre banc, tu nerviosa
per si ens veuen, jo tremolós per l’emoció.
Les tardes que
ens estirem sento com respires al meu costat, els dos despullats, consumits pel
desig i pletòrics d’amor.
Estava tan trist
que casi no recordava que tenia un cos, però al teu costat l’he tornar a
descobrir, un cos ple de vida, que t’estima i et desitja amb totes les seves forces.
La meva ànima passava
per un túnel fosc, fosc com un naufragi, fins que vas arribar tu per salvar-la.
No em deixis ara que tant et necessito.
Al mar, a la
terra, als pobles petits o a les grans ciutats, que el nostre amor sigui sempre
inextingible.
Es dolç i alegre saber
que el nostre amor és tant intens, per això trobar-te és cada dia un somni fet
realitat.
Des del fons del
meu cor, com un nen trist i agenollat, et contemplo embadalit, però per no amoïnar-te
no vull que vegis les meves llàgrimes de felicitat.
T’estimo tant que
voldria que tot ens unís encara més, des de les paraules que surten de les
nostres boques, a les mirades dels nostres ulls o els petons dels nostres
llavis.
Soc teu i tu ets
meva i junts estem fent el camí que ens marca l’amor, un camí que es fa més plaent
si el fem plegats.
Es de nit i estic
trist, sempre estic trist quan tu no hi ets, perquè enyoro els teus braços, els
teus ulls, les teves mans i no puc suportar estar lluny del teu costat.
Cada nit t’enyoro
en la foscor estelada, per això de dia, plogui o llueixi un sol de justícia, et
vaig a veure perquè només amb tu trobo la pau i la tranquil·litat que necessita
la meva ànima.
Diuen que l'amor extingit no és la mort, sinó una forma amarga de nàixer, i deu ser veritat perquè d’un amor extingit per la mort jo vaig nàixer als teus braços.
Estic estimant
una altra vegada amb un amor que aixeca onades de felicitats i omple la
meva vida de goig, sense fer mal a ningú.
T’estimo mentre
treballo i quan et tinc als meus braços però també en la solitud que deixa el
dia quan abandona el seu vestit d’or.
Em vas tornar la
vida quan et vaig trobar, perquè jo estava trist i perdut per un amor
desaparegut.
Les teves mans
van apagar l’incendi que hi havia a la meva ànima i des de llavors, va quedar
tranquil·la i en calma.
Només et
necessito a tu, com un vas d’aigua fresca quan s’està assedegat o un plat
calent quan s’està famolenc, així jo també vull beure de la teva llum i menjar
dels teus petons.
Quina tarda tant
meravellosa ahir a Berga, caminant agafats de la ma amb naturalitat, com si ho haguéssim fet sempre. No la
canviaria per res del mon.
Besa’m amb els
teus llavis de pètals de rosa, busca’m amb els teus ulls nocturns, però per sobre de tot deixa’m que em perdi en els teus braços.
Tu ocupes tot el
meu espai com la llum del sol ocupa tot el dia, per això et demano que no em
deixis perquè no vull que torni la nit a la meva ànima.
A la tarda et
busco fins que obres la porta i llavors el sol i les estrelles baixen l’escala
al darrera d’uns ulls vers encisadors.
Quan estic amb tu
alguna cosa canvia a la meva sang, a la meva ànima i a les meves mans, és una cosa
com elèctrica: la flor afamada i pura del desig.
On son els teus
ulls verds? que vull veure la teva mirada clara. On és el teu cos voluptuós? que
vull abraçar-lo joiós. On son els teus llavis? que els vull besar una altra
vegada.
Et necessito per
mi, per les meves mans, pel meu pit, pel meu amor i pel meu llit, perquè t’he
d’estimar, te d’abraçar i perquè els meus llavis no saben estar sense els teus
petons.
Muntseta tu i els
meus fills sou la única certesa que hi ha a la meva vida, ells em donen mals de
cap i tu em dones amor i consol, però no concebo el món sense vosaltres.
Dono gracies a
Déu per tornar a estimar, perquè l’amor ha vingut de nou a la meva vida, i dono
les gracies per aquest amor net i pur que ens omple de joia sense fer mal a
ningú.
Jo era un nen
trist, que plorava per la pèrdua d’un gran amor; ara soc un nen feliç, que plora
perquè no vol allunyar-se dels teus braços.
Ara estem tant bé
que només espero que no ens separi la vida, i que se’n vagi a fer punyetes la
mort, visquem Muntseta, aprofitem el moment.
Que cecs hem
estat. Tant de temps a Sant Andreu, trepitjant els mateixos passadissos i les
mateixes habitacions, però sempre tant desconeguts.
Espero que aviat
dormis rodejada pels meus braços, que esvairan les ombres perquè descansis en
somnis profunds.
On ets Muntseta?
Es que sento una melancolia a l’alçada del cor i és perquè tu no estàs aquí amb
mi.
Anhelo veure’t de
nou perquè necessito la llum de la teva energia, sense tu soc com una casa en ruïnes,
a punt de caure.
T’espero quan no
hi ets, el meu cor es glaça quan estàs lluny, per això compto els minuts que falten
per tenir-te de nou als meus braços i em semblen interminables.
Perquè t’estimo i
m’estimes, que curtes resulten les tardes que estem junts i que llargues les
nits quan estem separats.
Estar amb tu o no
estar amb tu és tota la mesura del meu temps.
Vull abraçar-te i
que m’abracis, besar-te i que em besis, acariciar-te i que m’acariciïs, perquè
tot el meu amor es nodreix del teu.
Amb tu vull
tornar a ser feliç, feliç pels quadre costats del cor, ja sigui caminant,
dormint, llegint i escrivint
Vull ser feliç
perquè sí, perquè estem vius, perquè ens estimem, perquè quan toco el teu
genoll és com si toqués la pell blava del cel.
Vull ser feliç
amb l’aire i la terra, amb la teva boca, els teus braços i els teus ulls, amb
tots o sense ningú, però sempre amb tu.
Cada dia que ens
veiem és com una rosa vermella, que amb la seva fragància omple la vida sencera;
però cada dia que no ens veiem és buit i fosc, un sense sentit, un dia perdut.
Ja sé que no hem
dit res encara, que ni els teus ulls han parlat ni ho han fet la teva veu ni
els teus cabells, però crec que ja tothom ho endevina, o serà que per mi es
tant evident estimar-nos.
O potser serà que
em veuen content i feliç, somiador, il·lusionat, amb una nova seguretat, i d’alguna
manera entenen que tu ets la meva alegria.
Ens trobem a la
foscor entre petons i abraçades perquè en el fons del nostres cors estem units
per aquest profund amor.
Tu i jo ja
hem fet plegats una part del camí, però
ho hem fet a les forques i amagant-nos,
aviat podrem seguir el viatge a plena llum del dia i anunciant a tothom que ens
estimem.
De vegades em
pregunto on has estat fins ara? Com he estat tant cec per no veure’t? Desprès
entenc que no et podia veure, perquè estava atrapat per un altre gran amor.
Tu em parles cada
tarda i jo t’escolto embadalit, després a la nit, quan no hi ets, es fa el
silenci i jo t’enyoro entristit.
Ets la meva
reina, perquè potser n’hi ha de mes altes o més esveltes però només tu seràs la
meva reina, encara que ningú vegi la teva corona de cristall ni la catifa de
flors per on camines.
No sé si a la nit
els nostres somnis s’uneixen o se separen, només sé que et busco perquè
necessito el que em dones amb les dues mans: petons i carícies plenes d’amor.
Voldria ser més
petit que un insecte per fer un viatge del teu cap fins als teus peus i
perdre’m a les teves valls o muntanyes que només jo conec.
Llavors m'entretindria en alguns dels teus turons, i també en alguns cràters de foc humit, baixaria per les cames, dormiria sobre els teus genolls i lliscaria desprès fins als teus peus per besar-los dolçament.
El meu no és un
amor com els dels mariners que besen i marxen, deixen una promesa i no tornen
més, ni vull una dona a cada port, perquè només et vull a tu.
Quan els meus ulls es troben amb els teus ja no sento el meu mal, per això allà on vagi
portaré la teva mirada i allà on tu vagis emporta’t el meu dolor.
Junts estem fent
un camí per on passa l’amor. Soc tot teu i tu ets tota meva, vaig als teus
braços encisat com tu vens als meus.
Era negre, negre
el futur i l’ànima quan em van acollir els teus braços. Tot era set i fam i tu
vas ser la fruita. Tot era dolor i ruïna i tu vas ser el miracle.
Per tu, estimada,
els meus fills no vesteixen dol per mi. Van ser els teus ulls verds i els teus
braços suaus els que em van tornar a la vida.
Vull enfonsar-me
en el teu niu de petons i carícies, perdre’m en l’ombra florida dels teus ulls
i que m’abracis com si no hi hagués demà.
Si poguessis
veure el meu cor, si el poguessis tocar, el veuries bategar amb alegria per
tenir-te al meu costat i sentir-me tant estimat.
Ho sento amor meu perquè només puc estimar-te amb petons i carícies, només puc estimar-te amb els cinc sentits, només et puc estimar amb tot el cos i tota l’ànima.
M’he acostumat a
tu, com ho vaig fer a respirar, a veure-hi o a menjar, sense adonar-me’n, sense
voler-ho, sense que m’hagi costat gens fer-ho.
Penso tot el dia com
si estiguessis al meu costat, com si ja fossis una part de mi mateix, per això
et parlo distret i crec que tu m'escoltes interessada.
Ja comencen a
pensar les parpelles, quan vagi al llit m’imaginaré que tu estàs dormint al meu
costat, al teu lloc del llit immens. No t’agradaria que aquest pensament es fes
realitat?
En el silenci de la
nit, buscant per fer-te aquests versos, cada cop que passo un full, sento una
feble presència teva al meu costat i et sento ben a prop.
En la penombra de
la fosca, si tanco els meu ulls, puc veure els teus i penso que fa casi un any
que et porto dins de l’ànima.
Avui no ens hem vist, ni he pogut tocar les teves mans, ni t’he pogut
besar, per això espero que el divendres, quan ens retrobem, sigui com un esclat
de primavera pels nostres cors.
Soc presoner de la teva mirada, les teves paraules em tenen encisat i no puc
deixar de seguir-te allà on tu diguis, només pel goig d’escoltar-te dir “anem”.
Ja sé que no ens hem vist avui, però en comptes de lamentar el que no hem
tingut, hauríem de viure l’alegria de tenir a la vida una nova esperança.
Com més et conec,
més m’agrades i més ganes tinc d’estar amb tu, perquè ets una dona fabulosa, però m’has
de perdonar per no haver-ho descobert abans.
Sé que qualsevol
home hauria estat afortunat d’haver-se casat amb tu, perquè segur que l’hauries
fet feliç, i el teu instint maternal t’hauria convertit en una mare extraordinària.
Quina alegria ser jo ara l’afortunat a qui fas feliç cada dia.
No ens lamentem
més pel passat, no val la pena, a més aquells temps no tornaran, donem només gracies per haver-nos
trobat i gaudim del nostre amor, això és el millor que podem fer.
T’he d’agrair
cada dia per tot el que em dones: amor, tranquil·litat, confiança,
estabilitat, ganes de viure, nous desitjos de tirar endavant, però sobre tot
unes ganes boges de compartir la resta de la meva vida amb tu.
No lamentis
haver-te enamorat a la teva edat, lamenta més aviat no haver-ho fet abans perquè
una emoció així no te la podies perdre. Fes com jo i dona gracies cada dia per
haver-nos trobat a qualsevol edat.
Gracies per
estimar-me tant. Ho sé perquè no ho pots dissimular, ho noto quan m’abraces,
quan em beses, quan t’entregues enamorada o quan gemegues embriagada de passió.
Tothom es mereix
un enamorament com el nostre, ni que sigui un cop a la vida cal perdre el cap
així, tremolar així, i viure una passió així. ¿No et sembla fabulós que ho estiguem
vivint junts?
Avui fa sis mesos i estic tou per la pèrdua, però sé que ho superaré gracies a tu, pensant en tu, amb les teves carícies i petons. Ets el millor que m’ha passat en molt de temps i la millor ajuda que podria imaginar.
Quan la noia del
carrer de la Gravera, alta, morena i guapa, baixa les escales, jo començo a neguitejar;
quan obre la reixa i em saluda amb un petó, perdo el sentit; però quan entro i
m’abraça toco el cel i la meva felicitat és complerta.
Des que em
desperto, abans de vestir-me, ja estic pensant en tu; després mentre em rento
les dents o esmorzo, segueixo pensant en tu i així segueixo tot el dia; perquè sempre estàs en el meu cap
i en el meu cor.
Espero que ens
estimem sempre i que mai més ens separem, que estiguem sempre junts, perquè
viure separats no pot ser una opció i només suposa dos cors trencats.
M’assento davant
l’ordinador esperant l’hora en que em diràs que has passat una bona nit;
treballo tot el matí pesant només en la nostra xerrada després del dinar, perquè estàs sempre dins el meu cap i del meu
cor.
Estic tant
enamorat que només desitjo que em corresponguis, per mi no hi ha ningú més que
tu, si us plau estima’m com t’estimo jo.
Queda’t amb mi i t’estimem-nos
sempre com ara, no ens separem mai, estiguem junts per sempre, allunyem els fantasmes del passat, el mal que
hem patit i recuperem el temps perdut.
Oh, amor meu,
tinc ganes de veure’t, d’estar amb tu, de tenir-te als meus braços, però encara
falta massa temps, per això digues que m’estimes i l’espera serà més suportable.
Encara no sé si
somio, perquè ets massa bona per ser veritat, només sé que no puc apartar els meu
pensament de tu, ni els meus ulls dels teus. Cada dia dono gracies per que l’amor
ha tornat a trucar a la meva porta.
Has entrat tant
dins meu que et porto al fons del meu cor, tant al fons que ja formes part de
mi, com jo formo part de tu, gracies a aquest amor meravellós.
Muntseta, t’estimo tant que sacrificaria
qualsevol cosa per tenir-te a prop, i quan et tinc a prop estic tant encisat
que no m’importa res mes del que passa al món.
Amor meu, els dos
cerquem la mateixa il·lusió d’amor i felicitats, per això ara que estem junts,
tenim tot un món sencer per descobrir, si cal fins on s’acaba l’horitzó.
No sé si ens
queda molt temps o si el final està a prop, sigui com sigui t’he de dir sense
embuts que voldria compartir-ho amb tu, viure una vida plena i satisfactòria al
teu costat, això és el que et proposo.
He tingut tristeses,
que no cal esmentar, però sempre he fet el que calia, he viscut intensament
cada moment i no sé si he guanyat o si he perdut, només sé que ara voldria viure-ho
al teu costat, si hi estàs disposada.
Seguirem esperant
fins que et vegis segura per sortir el carrer amb mi, mentre tant continuarem veient-nos al nostre refugi on et sents més còmoda i ens podem estimar lluny de
mirades indiscretes.
El moment ideal
és quan et tinc als meus braços, embriagat pel teu alè, sabent que el cel s’enfosqueix
i els estels comencen a brillar, llavors procuro que la meva passió no t’espanti
si et confesso que t’estimo.
Sempre hem sigut dos estranys, dos desconeguts que vivíem d’esquena, fins la visita a Montserrat, on quelcom a la teva mirada em va atreure, quelcom al teu somriure em va encisar i quelcom al meu cor em va dir que havies de ser meva.
Ara que estem
junts i podem somiar plegats en un futur millor, ara que ens fem companyia i ens
estimem tant, gaudim d’aquesta nova oportunitat que Déu ha posat al nostre
abast.
No sé massa de
res, però sí sé que t’estimo i que, si tu m’estimes igual, tenim al davant un gran
futur que serà meravellós viure plegats.
Oh, Muntseta,
desitjo tant les teves carícies!, necessito tant el teu amor! Ara sé que
Déu ens ha fet retrobar perquè ens estimem i ens cuidem mútuament.
Soc presoner de
la teva ànima però no vull pas alliberar-me, perquè t’estimo massa, només
espero que em corresponguis, ens tractem sempre amb respecte i no ens fem mal.
Hem de confiar l’un
en l’altre perquè és la millor manera de construir els nostres somnis, la
desconfiança acaba matant qualsevol relació i no ho hauríem de permetre.
Mai et mentiré,
amor meu, però si alguna vegada dubtes de la meva paraula, pregunta’m, no tinguis
recances, que els gelos son enemics del l’amor i acaben destruint-lo.
Agafa’m la ma,
que ella no pot agafar-me-la des del cel; digues el meu nom, que ella no el pot
dir des del cel; abraça’m que ella no em pot abraçar des del cel; estima’m encara
que ella sé que també m’estima des del cel.
Quin sentit
tindria que, després de tant patiment, Deu fes que ens enamoréssim d’aquesta
manera només per fer-nos sentir culpables més tard? Llavors, pensem només en estimar-nos intensament.
El món que veig
ara, estant al teu costat, és molt més gran, millor i més lluent que el que
veia uns mesos enrere, quan semblava que tot s’havia acabat.
Recordo totes les
coses que he aprés, tots els llibres que he llegit, però res d’això em va
ajudar a superar la gran pèrdua, només tu ho vas fer possible.
La Lluna sembla
més solitària i els estels semblen brillar només la mitat, si no estàs amb mi.
Oh. Muntseta, com t’estimo, com et necessito i com t’enyoro.
Hi ha moments que
recordes sempre, hi ha moments que esperes tota la vida. La nostra visita a
Montserrat i el dia que et vaig fer el primer petó són alguns d’aquests
moments.
Hi ha coses que
un cop les tens ningú et pot prendre, cap onada pot rentar, cap foc pot cremar,
cap temps pot desgastar i la primera
vegada que em vas dir “t’estimo” és una d’aquestes coses.
No t’estranyi que
t’estimi perquè ets el millor que m’ha passat en molt de temps. Em fas sentit
viu, estimat, respectat, em cuides i guareixes les meves ferides com no havia
fet mai ningú. Com vols que no t’estimi?
Muntseta, encara
som joves i no hauríem de tenir por de viure, d’estimar i de ser feliços.
Gaudim d’aquest amor mentre la flama cremi dins nostre, no esperem a demà
perquè potser el demà no arribarà mai, aprofitem-ho ara.
Vaig tenir el cor
trencat, és cert i també estava trist, fins que et vaig conèixer, i ara sé que
ja no et podia deixar marxar.
Si em necessites,
fes-m´ho saber i allà estaré per complaure’t i fer-te feliç o per riure i plorar
amb tu, com vulguis, però no ho dubtis, dona’m una oportunitat.
Podem sortir a
caminar o quedar-nos al nostre refugi i xerrar per conèixer-nos millor, tant me
fa mentre estiguem junts, amor meu.
Cada nit estic
amb tu, gracies a la màgia dels somnis, llavors podem abraçar-nos, besar-nos i
acariciar-nos sense por al que diran.
Hem de reforçar
aquesta amor nostre perquè sigui prou fort per superar les dificultats si algun
dia apareixen. Hi estàs disposada?
Ni puc ni vull
treure’t del meu cap, perquè ni puc ni vull deixar d’estimar-te, així que no vull
que marxis del meu costat.
No hi ha matí que
no em desperti pensant en tu, en estar junts, en acariciar-te suaument, i he de
fer un esforç immens per poder concentrar-me en fer altres coses.
Surto a veure els
estels, que semblen milions d’ulls, però no sé quin son els teus i això fa que
la nit sigui més fosca i el vent més fred. On ets, Muntseta meva?
Muntseta, no vull
veure’t malament i tant afectada per la tristesa, si m’estimes tingues esperances
en un demà plegats que cada dia està més a prop.
Plora a la meva
espatlla, si és que ho has de fer, que vull ser el teu millor amic, aquell amb
qui puguis comptar per desfogar-te de les teves penes. Jo t’escoltaré i ploraré
amb tu si ho necessites.
Tu i jo sabem,
estimada, que els dolors venen però també se’n van i que les cicatrius acaben curant
tard o d’hora, per això ens hem de fer costat i passar-ho junts.
¿Perquè plorem tu
i jo, si estem junts, ens estimem i el sol segueix brillant a sobre nostre? Visquem
el present que és la única cosa que de veritat tenim.
Que equivocat
estava amb tu, Muntseta, no sols ets alegre i divertida, sinó que també saps
passar-ho bé i, sobre tot, saps estimar com poca gent sap fer-ho. Perdona’m perquè
estava cec i tu m’hi has fet veure.
Es la nit del divendres,
però tu estàs amb les teves obligacions i jo amb les meves, quan hauríem d’estar
junts en un sofà abraçats i pensant en anar aviat al llit per tenir una nit d’amor
memorable.
No sé ni com m’he
enamorat de tu, només sé que et vaig veure o de cop vaig perdre el control, la foscor
va desaparèixer i les flames de la passió es van apoderar de la meva ànima.
Quan em mires sento picarols, quan rius m’oblido de tot i no em puc resistir als teus encants, ni vull tampoc resistir-m'hi, amor meu.
Imagino un dia en
que podrem estar junts sense tenir d’amagar-nos, un dia en que tothom sabrà que tu ets meva i que jo soc teu per sempre.
No vull seguir
ancorat en un passat que ja ha marxat, perquè això em fa bategar fort el cor i
acabaré perdent el control, només vull pensar en tu i en el futur que ens
espera junts.
Si omples el meu
cor amb el teu amor estarà sempre content i satisfet, perquè tu ets tot el que vull, tot el que admiro i adoro.
Una altra vegada a
la vida tinc algú per estimar i que m’estima, Muntseta, gaudim-ho sense temor i
anem allà on ens porti la vida.
No tornaré a
permetre que la pena em fereixi, com ho ha fet abans, perquè tinc algú com tu
que sé que no m’abandonarà i ja no estaré sol mai més.
Vull atrapar l’encant
dels teus ulls, capbussar-me en el teu somriure, perquè tu ets allò que el meu
cor somiava en solitud molt abans de trobar-te.
No vull ferir-te,
amor meu, mai et faria mal, si un dia t’ofenc serà perquè soc gelós, immadur o
tinc por de perdre’t si deixes d’estimar-me.
Tu em dones
forces per seguir endavant, me les transmets amb la teva mirada, amb les teves
abraçades, i amb el teu amor, sincer i entregat.
Avui he passat un
mal dia, enyorant- la a ella pel passat que van compartir; i enyorant-te a tu
pel futur que podem viure junts.
Li vaig donar el
meu amor i una vida plena d’il·lusió; per tu tinc una altra vida plena d’esperança
i, encara que vingui carregada d’anys, et prometo tot l’amor del que sigui capaç.
Amor meu, no donem
al dolor més espai en els nostres cors, ja ens ha fet prou mal, ja hem patit
suficient, ja hem plorat massa.
Te’n adones que podríem
no haver-nos trobat? Cadascú tenia una via independent de l’altre, separats
durant dècades, fins el dia de la visita a Montserrat. Oh, ens hauríem perdut tantes
emocions....
Aquest amor
nostre, que ni sabem com ha nascut, no ha fet més que començar, però serà com
un riu llarg i cabalós, que potser passarà per diferents terres, diferents
emocions, però a totes regarà per igual.
El buit per la
teva absència és tant gran que la casa es queda petita per encabir-lo, el llit
resulta immens, aspre i fred sense tu, només espero que aviat arribi la tarda
en que ens tornarem a veure per fi.
Qui ha estimat
com nosaltres, Muntseta? Qui ha sigut tant delicat en el tracte com nosaltres?
Qui ha estat tant educat amb l’altre com nosaltres? Qui s’ha respectat tant com
nosaltres?
Aquest amor ha
tancat les nostres ferides, els petons ens han tornat l’alegria i les mirades
ens han portat noves esperança. Oh, Muntseta, estimem aquest amor fora de temps
que tant be ens fa a tots dos.
Demà ens tornarem
a veure i amb molts petons espero que les nostres ànimes quedin unides una
tarda més, en el caliu del nostre refugi.
Muntseta, demà si
estàs cansada, descansa en mi, reposa el cap sobre el meu pit, tanca els ulls i
dorm amb mi, ni que sigui un minut.
Vull que les
teves mans m’acariciïn, que la teva escalfor encengui la meva pell, que el teu
cabell es passegi pel meu rostre.
El teu riure és
el meu dia, els teus cabells la meva nit, la teva pell és l’enigma a explorar i
la teva boca el destí dels meus petons.
No et donaré tot
el meu amor de cop, que no et vull ofegar de passió, ho faré poc a poc perquè vull
estimar-te durant molts anys.
Quan la vaig
perdre tot va deixar de ser i res tenia sentit per mi, fins que van aparèixer els
teus ulls verds i tot va canviar.
El teu riure va
omplir tot el meu buit, la teva mirada em va tornar l’esperança i el teu amor
em va encisar.
No podem aturar el temps, l’edat ens cobreix com la pluja fina, que casi no es nota però acaba calant-nos fins als ossos, el que sí podem fer és viure els anys amb amor i passió, per això et proposo fer-ho amb els cinc sentits.
M’és igual el que
digui la gent, no vull renunciar al teu amor ara que t’he trobar i som tant
feliços.
En acabar el dia
voldria que entressis amb tot el teu cel dins dels meus ulls i que t’escampessis
per la meva sang com per un riu ben ample.
Per viure aquesta
nova vida m’agradaria que estiguéssim encara més units, com un matrimoni de dia
i de nit.
Muntseta, no sé
si això anirà be o no, però és el teu cor qui sembra en el meu pit els dons de
la felicitat i l’esperança.
Cada nit imagino
que estem ben a prop, que en la foscor ajuntem els nostres cossos i sento la
teva pell en la meva pell, el teu alè en la meva boca, fins que entrem en el somni
invisible.
De nit el meu cor
navega en somnis, mentre la meva ànima segueix buscant-te i anhelant trobar-te
entre les ombres.
Vine amb mi, Muntseta,
anem cap a la llum de l’amor i deixem enrere les ombres que tant ens han amoïnat.
Una altra cop es fa fosc i ens hem de separar perquè jo he de marxar, quan el que voldria seria inclinar-me sobre el foc del teu cos i passar una nit d’amor apasionada.
Quan dic el teu
nom, veig els teus ulls o acaricio la teva pell, tota tu m’indica el camí fins
al teu cor, per això sé que el que sentim és amor.
Vam pujar a Montserrat
i allà els meus ulls es van quedar enredats en la teva cabellera, des de llavors
ni he volgut ni he pogut desenredar-me.
Quan ella va
marxar em va deixar trist i derrotat, per això ja no tinc un “sempre”, ni
tampoc un “mai més”, ara només soc un pobre home disposat a estimar-te mentre em
quedin forces.
La mort és una tragèdia
dura que no porta a l’oblit, ni jo el vull ni tu m’ho permetries, per això també
t’estimo, et venero i respecto profundament.
De nit, estimada,
lliga el teu cor al meu i que ells en el somni derrotin les nostres pors i
proclamin a tot arreu el nostre amor.
Demà tornaré a tu,
Muntseta, a la teva veu, als teus ulls verds i als teus braços, vindré com sempre
de la ma del vent que em porta ràpid fins al nostre refugi d’amor.
Ara que ets meva,
voldria que estiguessis en els meus somnis, que fossis al meu costat i poder adormir-me
als teus braços.
Cap més, amor meu,
dormirà en els meus somnis, només tu. Cap més viatjarà amb mi per la llum i les
ombres, només tu. Cap més ocuparà els meus pensaments, només tu.
El meu cor plorava pels records, fins que et vaig conèixer i el teu amor va trucar a la
meva porta, llavors vaig obrir el pit per deixar-lo entrar i ja no ha plorat més.
He preguntat a la
Lluna perquè quan estem junts brilla el teu somriure i jo m’omplo d’emoció, i m’ha
contestat que no pateixi, que només és l’amor.
Saps què em passa
a la nit, que em sento trist i perdut? Es que em falta la teva mirada, el teu
somriure i els teus petons.
Necessitava saber
si el cel ens protegeix, necessitava un punt segur a la meva vida, necessitava
algú amb qui parlar, algú que em comprengués, algú a qui abraçar, perquè la vida
se’n va i no vull viure en el passat, llavors vas aparèixer tu.
No t’espantis perquè
això sigui llarg o trobem entrebancs pel camí, recorda que demà tornarà fidel la
rosada i passat brotarà de nou el blat, d’igual manera el nostre amor seguirà endavant
superant les dificultats.
Estic empresonat
per l’amargura i el dolor, però tu em pots alliberar. Dona’m el caliu del teu
amor, la seguretat dels teus ulls i l’alegria del teu somriure, perquè així
recobraré la llibertat.
Va, aixeca’t,
posa’t la diadema i treu-te les arracades, que aviat estaré amb tu i ens
fondrem en una abraçada i ens farem un petó apassionat.
Hem d’avisar al
temps que no passi tant de presa, que volem sentit l’amor que portem dins, aquest
amor que batega amb força i amb l’esperança d’un futur més feliç.
Quan estem junts a
la tarda, als teus llavis brilla un somriure que penetra en el més profund de
mi, i mentre tu somrius jo em desfaig de goig amb la teva primera abraçada.
Cau la pluja mentre
t’allunyes de mi i, quan sento que ets lluny, em desespero perquè no sé estar
sense tu.
Quan no hi ets poso
la ment en blanc per no sentir la buidor que em provoca a teva absència. Torna
aviat, amor meu, que tinc necessitat de tenir-te a prop.
Sé que tens de
marxar, perquè tens obligacions, però quan te’n vas tot queda fosc i no veig res,
només sento un murmuri llunyà que em surt de l’ànima per recordar-me que estic
sol.
Enrere va quedar
un gran amor, un passat i un projecte inacabat, però al davant tenim, si el
vols compartir amb mi, un futur ple d’il·lusions i esperances.
Com el riu, que flueix
fins arribar al mar, així flueixo jo cada tarda fins arribar als teus braços.
El sol del matí
em desperta amb la il·lusió de parlar d’amor, de venir-te a veure, abraçar-te i
que m’abracis.
Ja no soc un nen,
he perdut un gran amor i de vegades potser ploraré, però si agafes la meva
ma i acceptes fer camí plegats, procuraré estimar-te, crear un futur ple d'il·lusions i esforçar-me per fer que no te’n penedeixis mai.
Volia sentir
alguna cosa que em recordés la vida, volia que la meva sang tornés a córrer boja
de passió, volia sentir de nou l’emoció i ara ho he aconseguit
gracies a un amor tant profund com el teu.
Muntseta,
despertem al temps i a l’amor, que tenim un llarg camí per davant i l’hem de fer
amb il·lusió des d’ara fins al final.
Vent i pluja assolen
el meu cor cada cop que miro enrere. Després, quan penso en tu, una flama de
llum i passió neteja totes les ombres dins meu.
El vent em porta
la teva imatge nítida, que omple de llum i color tots els racons de la meva
ànima, quan penso que aviat et tornaré a veure i et tindré entre els meus
braços.
No puc expressar
el que sento per tu, perquè no tinc paraules per explicar-ho; ni puc deixar de
viure per tu, perquè només de pensar-hi se’m glaça el cor.
Voldria saber si
la teva ànima és com la de qualsevol altra dona, perquè només havia estat així
d’enamorat del meu àngel de la guarda.
Cada dia la meva
vida és un goig des que sé que tant com jo t’estimo, així m’estimes tu també.
Ningú sabrà mai
quan he plorat a les nits per la vostra absència, només tenir-te al meu costat
i abraçar-te em consola i em torna l’alegria de viure.
Obro la finestra en
començar el dia, però em fa molta mandra despertar perquè llavors tots els
somnis se’n van i tu t’esvaeixes del meu costat.
Després, quan el
dia ha nascut tinc una nova il·lusió, la d’estar novament amb tu i venir-te a
veure, és un desig que es retorça dins del meu cor.
Somio que
t’estimo i que tu em correspons, i espero que tots els estels es confabulin
perquè es faci realitat.
Obrim la porta,
deixem que entri l’amor, com fan els ratjos del sol per entre els núvols en una
tarda d’estiu.
Muntseta, tens
una cosa que em pots donar: el teu amor. Per mi brilles com el sol, per això vull el teu amor. Tindrem una nit apassionada i plena de color quan en donis
el teu amor.
No lluitis contra
l’amor, ni vulguis aturar la vida amb les teves mans, vine amb mi, deixa’t
anar, fem camí que una nova vida ens està esperant.
No puc seguir
caminant perquè si m’allunyo tinc por de perdre’t, per això et demano
si vols venir amb mi i fer el viatge plegats.
Ahir va fer 5 mesos i vaig tenir un somni, profund com un pou, quan vaig despertar, alguna cosa em va cremar molt dins meu, una ferida que només tu pots curar.
Obre el teu cor que
avui vindré a buscar-te, amor meu, per anar al nostre refugi, on broten les flors
banyades pel sol.
Es un lloc on les
flors surten per tu, amb aire fresc, llum abundant, horitzó generós i on podem
ser feliços si ens ho proposem.
Cada nit somio que un ocell
blanc vola sobre el meu cor a la cerca d’un estel fugaç, així fujo del
turment que suposa la teva absència.
No puc negar que
em feia mal la pèrdua, que el meu cor fugia sense saber a on, fins que aquell matí,
a Montserrat, et vaig conèixer.
Llavors el meu silenci
es va ofegar en el so de la teva veu, que creixia amb el vent fins arribar al
meu cor i alliberar-me del dol.
Sento un murmuri
pels racons que anuncia que aviat arribarà el dia en que tu i no puguem caminar
plegats sense amagar-nos.
Del meu pensament
surten idees que no vull silenciar, com la que diu que vagi per carrers i
camins cridant que ens estimem.
Voldria pujar al
cel per entendre i baixar fins a l’infern per comprendre, perquè ningú pot
mirar dins dels nostres cors i veure com l’amor ens besa.
On ets, Muntseta,
que em noto al pit una melancolia intercostal perquè tu no estàs amb mi?
Necessito la teva
llum, la teva energia, que em dona esperança. Sense tu la casa està buida i
només hi trobo finestres tancades.
T’estimo perquè t’estimo
i et desitjo perquè et desitjo, no puc explicar-te res més perquè en el meu cor
no hi mano.
T’estimo, amor
meu, i la mesura del meu amor és que quan no et veig et segueixo estimant
encara més.
No sé si tu patiràs
com jo amb aquesta historia, però jo podria morir d’amor, perquè t’estimo, carinyet,
a sang i foc.
Gracies per donar-me
ànims amb els teus petons, gracies per oferir-me la mel de la teva pell,
gracies per oferir-me la seguretat d'un refugi tranquil, però sobre tot, gracies
per tenir la paciència de suportar les meves pors i neguits.
Anava ferit,
sagnant per una ferida de la vida, però van aparèixer els teus ulls verds i van calmar
el meu dol, i amb un petó el vas acabar
de guarir.
De pena en pena ens porta la vida, establint arrels que es reguen amb llàgrimes, d’això tu i jo en sabem bastant, però ningú por evitar els camins del cor, i ara tenim la oportunitat de seguir aquests camins i buscar un espai nostre on ser feliços.
Quan et sentis
molt sola, quan només vulguis plorar, quan la nit sigui llarga o tinguis un mal
despertar, espera’m al nostre refugi que jo et vindré a consolar.
El primer petó
que et van donar mai l’oblidaràs, però no t’amoïnis, Muntseta, que a tots ens
passa igual.
No ploris creient
que de tu m’he oblidat, espanta les penes, amor meu, perquè en tu no puc deixar
de pensar.
Només vull
estimar-te i que m’estimis, perquè no és just que seguim ferits per tant dolor,
com hem patit tots dos.
Sovint et
preguntes què pensaran del nostre amor. Molts se’n alegraran, altres no
l’entendran, sobre tot aquells que mai han estimat o ja no recorden que un
vegada ho van fer.
Quan vaig perdre
el meu amor, la vida es va tornar fosca i anava sense rumb, com un ocell cec,
fins que vaig arribar a la teva finestra o tu et vas apiadar del meu cor
trencat.
He passat de les
tenebres a la claror dels teus ulls, de la tristesa a l’alegria del teu riure, per
això ara soc feliç vivint entre les teves mans.
Ningú es pot imaginar
tot el que et dec, amor meu, et dec la felicitat que em proporciones, l’amor
que em dones i fins i tot la vida que m’has tornat.
A les tardes el
cel tanca sobre mi les seves ales i em porta puntual fins als teus braços, on puc
tornar a ser feliç.
Al matí espero l’hora
de venir-te a veure i demano al sol, a la lluna i a tots els planetes que arribi
aviat l’hora de trobar-te de nou.
Així com la pluja
cau del cel, mulla tota la terra i fa brotar les plantes, d’igual manera tu
deixes caure el teu riure, que inunda la meva ànima i em dona vida.
Quan arriba la tarda
ens retrobem de nou, espantem la solitud els dos sols, en el nostre refugi,
lluny de la ciutat salvatge.
Quants records passats, quantes carícies noves i quan amor tindrem en el futur en aquella casa que ja
hem fet el nostre refugi.
Cada nit em perdo
per no tenir la llum dels teus ulls i quan arriba el matí neixo de nou
només esperant tornar-te a veure ben aviat.
L’amor pot portar
una cua de mals de cap, per això hem de tancar els ulls i procurar que cap
ferida ens pugui separar.
No son culpa teva
les meves llàgrimes, ni la teva ma va clavar l’espasa, ni els teus peus em van
portar per aquell camí, ans al contrari, va ser el teu amor qui em va guarir de
tot allò.
El nostre refugi
és un santuari de pau i silenci, sense cotxes ni els sorolls de la ciutat,
només tu vas i vens, parles i rius, mentre jo sé que estic més a prop del cel.
Era fosc el
silenci aquell més de juny en que jo tremolava com una papallona entre les
pedres, fins que vas aparèixer tu, Muntseta, i ho va transformar tot en migdia.
Estimo totes les
teves coses, la teva pell de marbre, el teu cabell com el carbó, les teves
ungles al final dels preciosos dits, i sobre tot el teu riure que sempre besa
d’alegria.
Et busco cada dia
entre totes les dones que trobo pel carrer, busco els teus cabells, els teus ulls negres, les teves mans..., però
no et trobo perquè cap te el teu batec, cap riu com tu, cap se t’assembla, tu
ets única entre totes les demés.
No estiguis lluny
de mi ni un sol dia que se’m fa molt llarg i me’l passo esperant, com a les
estacions s’espera un tren que no arriba mai.
No marxis ni una
hora siquiera, perquè en aquesta estona s’ajunta l’angoixa amb el neguit i el
meu cor pateix desesperat per tanta solitud.
No marxis ni un
minut, estimada, que en aquest minut pots anar massa lluny i jo em quedo
preguntant-me si tornaràs o em deixaràs morint.
Montse, és l’avui
el que compta; l’ahir ja no hi és, ha marxat com la sorra que s’escola entre
els dits; i el demà encara no ha arribat, vindrà amb pas tant suau que no
notarem que ja està aquí.
Quan penso perquè
ha anat tot tan ràpid entre nosaltres, crec que ha estat perquè t’he estimat
sense saber-ho, sense reconèixer la teva mirada, i només ho vaig saber quan el
vaig buscar en la memòria.
El primer dia que
et vaig tocar, es va aturar la meva vida. Estaves davant meu contemplant-me
inquieta, perduda com una nena a la que estan reprenent per una malifeta, però
l’única cosa que havies fet era començar a regnar sobre el meu cor.
Abans de
conèixer-te res em consolava, vagava solitari pels carres i era aliè a les
coses perquè res m’importava. Tot estava buit, mut, mort, fins que vas arribar
i vas omplir de llum tota aquella foscor.
Ningú va recollir
el meu cor destrossat, només tu, i quan ho vas fer vaig sentir l’aroma del mar
salat, vaig veure als teus ulls el verd del bosc, vaig tastar la dolça mel dels
teus llavis i així es va reconstruir la meva ànima.
La teva ombra fa
olor de pa acabat de coure, els teus ulls recorden el bosc en primavera, el teu
pit es mou com el blat quan bufa el vent, tens la pell llisa com las pedres
dins l’aigua i els teus petons son dolços com el raïm. Al teu costat puc viure
la terra sencera.
Voldria que t’adormissis
rodejada pels meus braços, jo apartaria les ombres que t’amoïnen i tu podries descansar
com ho fan els àngels.
Oh, amor, meu,
quan et visito pujo les escales com si fossin les d’un castell carregat d’història,
que amenaça les parets del meu pobre cor, fins que tu m’abraces amb tendresa i
veig que no sols estic en un lloc segur, sinó que és el meu anhel i destí.
Casa teva és un
refugi ideal, no hi ha sorolls, ni de cotxes ni de veïns, no hi ha veus, ni
plors, només silenci i pau, i això ens permet parlar, riure o cantar sense por
a ser escoltats i el més important estimar-nos discretament.
Si t’atabales,
com em passa a mi, no m’oblidis, no em deixis perdut i desconsolat sense el teu
riure, recorda que t’estimo i potser això t’ajudarà a trobar la calma.
Estimo el tros de
terra que ets per ser l’estel més proper que tinc. Tu representes ara el meu univers
sencer.
Els teus ulls
verds reflecteixen les constel·lacions, el teu cos es com un tros de lluna i el
teu pit em dona la vida com ho fa el sol.
Així jo tinc tot
un univers en tu, un univers és la teva pell que recorro com els meteorits
recorren l’espai i un univers és la teva boca que no puc deixar de besar, petita
i planetària Muntseta.
Em sap greu
estimar-nos secretament, com si aquest amor fos una cosa obscura, una ombra o
un pecat, jo voldria estimar-te com s’estimen les flors, que mostren millor els
colors a plena llum de dia.
Dona’m tot el teu
amor, no em deixis patir més sense la teva primavera, allibera’m amb els teus
petons d’aquest dolor que m’empresona.
Cobreix-me de
llum amb els teus ulls, calma-m amb les teves abraçades, i no oblidis que si
ploro és perquè no soc res més que un nen perdut que busca el contacte de les
teves mans.
Saps que no puc oblidar
els teus petons?, que el meu cor només fa que recordat la teva boca?, que el
meu cap no por deixar de pensar en el teus ulls verds?
“Vindré amb tu”
li vaig dir, però ja no em va sentir perquè on ella havia marxat jo no la podia
seguir, així va brotar la ferida que només es va començar a curar quan tu vas
dir “hola”.
Si no fos perquè
els teus ulls son verds com el bosc quan el sol es va ocultant, perquè ets suau
com la seda i tendre com la molla del pa acabar de fer, tresor meu, jo no t’estimaria
tant.
Mentre fora del
nostre refugi el món segueix girant frenètic, nosaltres podem romandre en
silenci, amor meu, perquè no cal dir res, quan les nostres abraçades expressen tanta
tendresa.
Tinc fam de la
teva boca, de la teva veu, del teu cabell, per això surto al carrer afamat, però el pa no em calma, vaig sol i en silenci perquè no veig a la gent del carrer,
només busco el so dels teus passos baixant les escales.
Tinc fam del teu
riure, de les teves mans, de la blancor de les teves ungles i anhelo la teva
pell com anhela l’aigua qui es perd en un desert.
Estimar és un
viatge per l’aigua i els estels, amb aire fresc i pluges de felicitats. Estimar
és un combat deliciós entre dos cossos que s’entrellacen cercant la mel de la
passió.
Petó a petó
recorro el teu petit infinit, els teus marges, els teus rius, els teus
minúsculs pobles i descanso a la vall genital convertida en capital deliciosa.
La meva vida és només
un conjunt de notes musicals que el teu cor ara està transformant en una melodia.
Tant de bo sempre
siguem capaços de viure tot el que hi ha de sagrat en cada instant que estén junts.
Les lletres del
teu nom, Montserrat, són com l’aigua d’un riu que desemboca directament al meu
cor.
Envaeix-me amb la
teva boca de mel, busca’m amb els teus ulls verd esperança, però deixa’m navegar
i dormir en els teus braços.
Amor meu, quanta
solitud fins trobar-te, quanta tristesa fins arribar a la teva companyia i quants
camins fins aconseguir un petó.
Tu i jo, Muntseta,
estem junts, vestits o despullats, a l’estiu o a la tardor, junts en la passió
i en els berenars, i així seguirem fins que tots dos siguem un de sol.
Tu i jo teníem simplement
que estimar-nos, estàvem predestinats. Tot el que hem patit i la solitud passada
era part del camí que havíem de recórrer per arribar fins aquí.
¿Per quins camins i com vas arribar a la meva vida? Qui em va ensenyar el passos que em van portar fins a tu? Quina flor, pedra o fum em va mostrar on estaves?
Aquest moment de
la nostra relació és meravellós, perquè ens aproximem, parlem, aprenem què fa
feliç a l’altre i descobrim som ens hem de comportar per que la felicitat no
desaparegui.
Però perquè
aquesta relació i el romanticisme sobrevisqui, cal que cadascú reservi part del
seu temps per sí mateix.
L’amor és el que
més desitgem tenir i el que més volem donar. Accepta el meu amor, com jo
accepto el teu, no siguis cruel, no me’l rebutgis, tresor estimat.
Deu m’ha donat
una segona oportunitat i ha fet servir les teves mans per oferir-me-la. Soc afortunat
de poder tocar i acariciar aquestes portadores d’amor però sobre tot soc capaç
d’acceptar el present que m’ofereixen.
Muntseta, la
nostra relació és el més maco que m’ha passat en molt de temps. Tenir una altra
gran amor em farà ser una persona molt afortunada en ser ara estimat com tu m’estimes.
Vas entrar a la
meva vida i, si ara et volgués treure crec que em destruiria a mi mateix, perquè
aquesta relació ja no es només nostra, sinó més gran que nosaltres, per això ja
no m’imagino creant res si tu no estàs amb mi.
Montse estimada, en
tu trobo tot el que buscava: una companya que fa aixecar el vol a la meva
ànima, que il·lumina les ombres del meu passat, que m’ofereix l’espatlla per
que el meu cap descansi. Per tot això dono gracies a Déu cada dia per haver-nos
ajuntat.
La base d’una
parella és la genuïna amistat en la que cadascú lluita pels seus propis somnis i
pels de la persona que estima. En l’amistat i l’amor els dos implicats aixequen
les mans plegats per agafar una cosa que no podrien agafar si estiguessin
separats.
Diu Khalil Gibran
que l’home i la dona han de ser capaços d’omplir-se mútuament les copes però no
han de beure de la mateixa copa. Amb això vol dir que un no pot viure la vida
de l’altre. Això es comença per amor, però acaba conduint a l’odi.
Per viure cal
tenir valor. Tant la llavor intacta com la que trenca la seva closca tenen les
mateixes propietats, però nomes la que trenca la closca es capaç de llençar-se
a l’aventura de la vida.
Aquesta aventura
requereix una valentia extraordinària: descobrir que no es pot viure a traves
de les experiències dels altres i que cal estar disposar a entregar-se
completament.
Quan dues
persones es troben han de ser com els lliris d’aigua, que s’obren completament,
cadascuna mostrant el seu cor daurat i reflectint el llac, els núvols i el cel.
Així voldria que fos la nostra relació.
No sé què ens
espera, però vull estar amb el cor obert per rebre-ho. No vull tenir por de
posar el meu braç sobre la teva espatlla, ni d’estimar-te com abans no t’ha estimat
ningú. Vull ser un ximplet si la ximpleria és la única cosa que puc donar-te
avui.
Adorada Muntseta,
cal entendre que la vida és com un arbre. Algunes parts de l’arbre apunten al
cel i d’altres s’enfonsen a la terra, però totes elles es necessiten.
L’amor es com un
riu que ha d’estar en constant moviment, però molta gent casada creuen que les aigües
del riu seguiran fluint per sempre fins que arriba l’hivern i l’aigua es
congela, nomes llavors entenen que res en aquesta vida esta garantit. I perquè la
nostra aigua no es congeli vull que et sentis estimada i desitjada cada dia.
¿No va dir Crist
que el Regne del Cel esta dins nostre? ¿Llavors perquè ens considerem pobres
tenint tota aquesta riquesa dins nostre? ¿No serà millor calmar-nos i
assossegar la nostra existència per descobrir tot l’amor que hi ha en aquest
Regne?
Tots necessitem
companyia per xerrar al capvespre o durant una passejada per un parc. Per mi tu
ets aquesta companyia.
La nostra relació
és tant intensa que, de vegades, nomes començada una conversa comprenc el que
vols dir quan encara no has acabat la frase; i no creguis que és pel temps que
portem junts sinó per la capacitat que hem tingut de créixer plegats.
Mira si som
afortunats que fins i tot quan dubtem d’alguna cosa important, el nostre cor ho
te clar, per això quan vam patir la gran pèrdua i volíem dir “no” a la vida,
l’univers va escoltar com el nostre cor deia un “si” rotund.
Totes les coses
son maques i encara ho son mes quan no tenim por de conèixer-les i
experimentar-les, perquè l’experiència dona ales a la vida, per això ara que
ens coneixem millor ens estimem molt mes.
Quan la mort va
ser tant cruel no podia sentir la musica de la vida i pensava que no ho
superaria, llavors vas aparèixer tu i les melodies van tornar a sorgir de
qualsevol reco.
M’he passat tant
temps lluitant per coses complexes que vaig oblidar que la vida es força
senzilla, que n’hi ha prou en contemplar els teus ulls per comprendre la
veritat.
Diuen que el propòsit
de la vida sempre es manifesta a traves de la dona; és l’única manera que te
l’home d’entendre la seva missió a la vida. Això m’està passant amb tu,
Muntseta, que mica en mica la vaig entenent gracies a tenir-te a prop.
Sé que t’estimo
amb tota la meva anima. Des del cap a la punta dels peus, tot jo estic ple
d’amor per tu, Montse.
Quan et vaig conèixer
els meus dies es van fer més intensos i les tardes van canviar completament, no
sols em vas portar peu i llibertat, sinó també amor i passió.
Quan ens vam conèixer
se’n va anar l’ombra negra que tenia al meu cor, i quan em vas tocar tot el mal
va desaparèixer, trencant les cadenes que em tenien presoner.
Diuen que una
planta en ple hivern no s’aferra a l’estiu que va passar sinó que anhela la
primavera que vindrà. D’igual manera jo no vull aferrar-me a un passat que no tornarà,
per molt feliç que fos, sinó que també anhelo la felicitat que puc tenir al teu
costat.
Quan vaig perdre
a la Dolors vaig creure que Macbeth tenia raó quan deia que la vida es una
historia contada per un idiota, plena de soroll i fúria, però sense cap mena de
significat. Llavors ens vam trobar, tots dos pel mateix camí i en la mateixa direcció
i avui la vida torna a tenir sentit i el soroll i la fúria s’han apaivagat.
Els dos hem patit
en silenci i el silenci fa patir mes profundament, per això jo nomes em calmo
quan estic amb tu, quan xarrem les converses ens acosten i s’emporten el pitjor
que pot quedat en algun reco del subconscient. L’únic silenci que compartim és
el que ens permet conèixe’ns.
Cal que fem tot
el que puguem per alliberar-nos del dolor del passat, perquè es veritat que hem
patit, però en el procés també hem crescut, tot i les cicatrius, i ara som mes
forts, mes humils i tenim l’anima mes senzilla.
Quan vinc a
veure’t em sento com una planta que creix cap a la llum, llavors oblido les
meves ombres i nomes penso en ser digne de tu, en arribar algun dia a ser
l’home que et mereixes.
******
Des que et conec
que estic posant les meves coses en ordre, no els mobles sinó els trastos vells
de la ment i el cor, i vaig alliberant-me d’antigues ombres que sobren.
Ara veig que els
dies que estem allunyats també son profitosos i ens ajuden perquè les coses
molt grans, com es el nostre amor, nomes es poden contemplar a distancia.
Ahir tenia el cor
calmat i alegre, i l’anima serena i tranquil·la substituïa la meva angoixa
d’aquests últims mesos, perquè ahir et vaig veure, vas ser meva i jo teu.
Ningú sap amb
exactitud quina es la frontera entre el plaer i el dolor, potser perquè es
impossible separar-los, per exemple, tu em dones tanta alegria que casi
m’arriba a fer mal.
No necessites
parlar, ni siquiera somriure, Muntseta meva, nomes en tinc prou amb estar al
teu costat per sentir-me un home complert.
Tant trist com
estava, no crec que hauria pogut viure sense aquesta passió que ens envaeix,
sense aquest amor nostre. Tu m’has tornat literalment la vida.
La benedicció
dels dies que passem junts encara segueix a la meva anima. Revisc milers de
vegades les hores que estem a prop, repeteixo una i altre vegada les teves
paraules, em submergeixo en el record del teu riure, i cada cop que ho faig
comprenc que t’estimo més.
Quan sento la teva veu o escolto el teu riure, em torna a brollar l’alegria de viure, i cada cop que obro la boca per contestar-te em sento estranyament serè i confiat, perquè tu aconsegueixes treure el millor de mi.
Muntseta morena i
dolça, a la tarda tot em porta cap a tu, els teus braços que m’envolten com una enfiladora,
els teus llavis de rosa que em volen besar, els teus malucs on m’acabo perdent
i el teu pit que el és meu últim destí.
T’estimo amor
meu, estimo el teu cos ferm i suau, la teva veu clara i decidida, el teu riure
alegre i encomanadís, els teus llavis tendres i dolços com la mel, es per això
que el meu cor solitari et busca.
Vull deixar
enrere el dolor i la tristesa de la pèrdua soferta i abraçar el desig i la passió
que tu m’inspires, abandonar el naufragi del passat i aferrar-me a l’esperança
futura.
Muntseta va ser
el teu amor qui em va acollir als seus braços. Tenia set i tu vas ser l’aigua,
tenia fam i tu vas ser la fruita, estava de dol i no tu vas ser el miracle.
Recordes el
nostre refugi de petons? Recordes els llavis mossegats? Els membres besats? Les
llengües juganeres? Recordes els nostres cossos entrellaçats?
Recordes la
tendresa de les nostres trobades? Jo la recordo lleu com l’aigua amb farina,
com la paraula que a penes gosa sortir dels llavis, com el lleu tremolor del
desig o com l’alè entretallat per l’èxtasi assolit. No hi pot haver mes
tendresa en una tarda.
A traves teu la
vida m’ha donat una passió immensa per tal d’aprofitar cada moment amb plena
intensitat i construir un jardí per tots dos allà on només hi havia solitud
I arriba l’hora de marxar, la dura i maleïda hora de dir-te “adeu”, l’hora que la nit i les obligacions imposen. Estels freds en recorren l’anima però una ombra funesta em tiba de la ma. Perdona, amor meu, però és l’hora en que jo marxo desconsolat i a tu et deixo abandonada.
Ets meva,
Muntseta de llavis dolços, en el meu cel ets un núvol del color i la forma que
mes m’agraden, i en els meus somnis revisc cada instant que estem junts.
Quan em beses, a
la posta de sol, tens tota la meva anima als teus peus, i a i les nits pensant
en els teus llavis, mes dolços que la mel, em consolo del meu somni solitari.
Muntseta morena i
suau, el sol que fa la fruita i madura el blat, va fer el teu cos alegre, els
teus ulls verds i la teva boca que te el somriure de l’aigua.
Quan estàs lluny
intento ofegar els laments, trinxar les tristeses, acabar l’enyorança, com un
moliner enfeinat, fins que arriba la nit i veig que tot ha estat en va perquè
segueixes massa lluny.
Penso amargament
en la meva vida sense vosaltres dues i crec que no seria ningú, que portaria
una existència aspra, de crit perdut entre les pedres i una existència trista i
desesperada, llavors me’n adono com he estat d’afortunat al tenir dos àngels a
la meva vida.
Quan es l’hora de
venir-te a veure dic adeu nostàlgia!, hola esperança!, adeu tristesa!, hola
alegria!, adeu solitud!, hola tresor estimat! I així es desferma la passió que
porto dins meu.
Si em preguntes
on t’estimo, et contestaré que no t’estimo sols en la seguretat del nostre
refugi, ni en la comoditat d’un tendre silló, ni entre els llençols d’un llit
temptador, t’estimo sempre i a tot arreu.
A la nit els meus
petons et busquen en la foscor i recorren tota l’habitació, però no et troben i
tornen a mi desconcertats per recordar-me que no hi ets, llavors m’envaeix la
tristesa de nou fins que exhaust d’enyorar-te em quedo adormit.
M’agrada quan
parles perquè sé que estàs per mi i et sento a prop, però no goso interrompre’t
perquè nomes vull escoltar-te, tot i saber que amb un peto callaries.
Al nostre refugi
totes les coses estan plenes dels teus records i jo les estimo perquè en totes
elles hi ha part de la teva vida.
M’agrada quan
parles perquè et sento a prop i la teva veu m’arriba tant clara que nomes puc
escoltar-la embadalit i en silenci.
Però també
m’agrada quan calles, com si no hi fossis, potser perquè estàs trista pensant
en el teu dolor, llavors una paraula, un somriure o una lleu carícia son
suficients perquè tornis a riure i estar alegre.
Abans el teu
rostre m’era com qualsevol altre, però des que et vaig conèixer millor i em
vaig enamorar ja no t’assembles a ningú més perquè ets única.
Que ets meva!,
que ets meva! Voldria cridar al vent de la tarda quan et vinc a veure, fins que
miro els teus ulls verds, llavors m’assossego i comprenc que nomes cal que ho
sabem nosaltres.
Soc tot teu, amor
meu, però no em sento presoner perquè les teves xarxes son tant amples com el
cel i reposo al costat dels teus ulls verds, on, des que et conec, comencen els
meus somnis.
Quina profunda
solitud quan tu no hi ets, nerviós maleeixo, m’agito o enredo ombres pensant
que estàs lluny, mes lluny que ningú altre, llavors passo d’un tema a l’altra
sense concentrar-me en cap i sense veure el que tinc al davant fins que arriba
la nit i veig que ha sigut un dia perdut perquè no t’he vist.
Ets la meva il·lusió
de cada dia, per això vaig a tu com la rosada a les flors
Quan vas arribar
a la meva vida vaig despertar i tots els malsons que omplien la meva anima van
fugir.
Vaig dir al sol
que tu brilles mes que la llum que ens il·lumina, a la nit li vaig explicar que
els teus ulls verds son mes profunds que
la seva foscor, als ocells el vaig assegurar que el teu riure era mes alegre
que els seus cants, és per això que ara tots t’envegen.
Vull explorar
l’atles blanc del teu cos, que els meus dits segueixin camins imaginaris i els
meus llavis marquin els punts crítics on descansar.
M’agraden les
histories que m’expliques quan s’amaga el sol, tresor meu estimat, però el que
mes m’agrada es que escoltant-les ja no estic trist.
Els dos hem
viscut la solitud causada per una gran pèrdua i hem estat víctimes de la tirania
mes descarnada, la de la tristesa. Alcem-nos, fem un front comú per sortir-ne perquè
nomes a nosaltres ens pertoca en derrocar-la.
¡Quan et deu
haver costat acostumar-te a mi, a la meva anima trista i solitària! En canvi jo
m’he acostumat fàcilment a tu, a les teves coses, al teu riure i sobre tot als
teus llavis.
Fa temps que
t’estimo, amor meu, que venero el teu cos de seda, que adoro les teves paraules
quan acaricien la meva anima, i que m’encisa el teu riure quan transforma en
alegria totes les meves penes.
Vaig a veure’t
pujat en una onada de passió, amb el desig desbocat i tots els sentiments a
flor de pell, fins que arribo a la illa blanca que es el teu cos dolç i suau,
llavors m’abraces i puc recobrar la calma,
Vull que
t’estremeixis amb les meves carícies, que tremolis quan t’abraci i que perdis
el mon de vista quan et besi, així sabre amb certesa que ets meva.
Ningú ens ha vist
aquesta tarda, ni cap altre tarda amb les mans unides, els llavis tremolosos i
els cossos encesos mentre, a fora, la
foscor inunda el mon.
On ets? Amb quina
gent? Que els estàs dient? Quan tardaràs? Com serà el teu amor? Com un torrent
imparable però breu o suau i persistent com les onades del mar? Aquestes son
les preguntes que em faig quan ets lluny.
He de marxar
sempre en el crepuscle, quan mes be estem, marxo i et deixo trista i solitària
de nou al nostre refugi. Oh, amor meu, com anhelo que acabi aquest calvari que
ens manté separats per poder estar junt sense mes acomiadaments!
Angoixa que vas
trencar el meu cor, és hora de marxar a un altre lloc perquè la meva Muntseta
t’ha guanyat amb el seu amor i el seu somriure, i ja no tens lloc a la meva
anima.
Per acabar amb la
tristesa del meu cor, n’hi ha prou amb el teu riure; per acabar amb la teva
solitud en tindràs prou amb les meves ales.
Des dels meus
llavis t’arribaran petons que estaven adormits a la meva anima. Tracta’ls amb
tendresa.
Quan t’agafes als
meus braços com una enfiladora i la teva veu em confessa tremolosa que
m’estimes, tots els meus anhels es veuen satisfets i es llavors quan t’omplo de
petons.
Et teu record es
de llum i de mar en calma però mes enllà dels teus ulls verds crema el
crepuscle i les fulles seques de la tardor giren i s’amunteguen a la meva
anima.
Als teus ulls hi
veig de vegades mirades que m’espanten i em glacen el cor de tant tristes que
son, llavors voldria tirar les meves xarxes en aquest mar tenebrós i
alliberar-te de tot el teu patiment.
Els estels
tremolen, com la meva anima enamorada quan et tinc a prop.
Nomes soc una
ombra desesperada, una paraula sense ressò, perquè ho vaig tenir tot i tot ho
vaig perdre, però ara en la meva terra deserta tu ets l’ultima rosa.
Jo estava trist
en la meva solitud però llavors vas entrar a la meva anima, com una abella
blanca brunzint per tot arreu, i em vas fer reviure amb la teva presencia i el
teu riure que serena el meu esperit.
Segurs al nostre
refugi cada tarda tiro les xarxes als teus ulls oceànics i, mentre ens abracem
con nàufrags rescatats, la nostra solitud es consumeix com en una foguera.
Ebri de petons i
Limoncello torno a casa satisfet pel frenesí d’una tarda d’amor als teus
braços.
Montse ta sembles
al mon, amb les seves muntanyes blanques, valls humides, la teva pell de molsa
i els ulls verds com el bosc profund, per això en tu calmo la meva ànsia il·limitada,
perquè ets el camí i el meu destí.
Amiga meva, solitària
en la teva closca hereva de la gran pèrdua que et va entristir tant, ¡alçat i somriu...!
que la llum t’envolta com en una flama i jo t’espero per fer el camí plegats.
Muntseta marca be
el camí que la meva pobre anima et vol seguir allà on vagis.
Ets tu, amor meu,
amb els teus braços de marbre i els teus llavis de rosa on els meus petons
volen acabar i la meva passió vol trobar l’anhelada calma.
¿Hi pot haver res
mes agradable per dos enamorats que una tarda de pluja, amb els cors encesos i
els cosso nus, mentre el vent pica a la finestra?
Perquè tu em
sentis, les meves paraules s’aprimen de vegades com les petjades d’una gavina,
llavors les veig allunyar-se portant tot el meu amor, però ja no son meves sinó
teves.
Estima’m ulls
verds, no em deixis. Segueix-me, segueix-me que la meva tristesa es desdibuixa
amb aquest riure teu que ho omple tot.
Les paraules abandonen la meva fosca tristesa i van a tu, que ho omples tot de llum i color. Si abans vivien en la meva solitud ara nomes volen dir-te el que et vull dir i que les sentis com vull que les escoltis.
T’estimo sense
saber com, ni quan, ni on, t’estimo directament sense problemes ni orgull, així
t’estimo perquè no se estimar d’una altra manera.
Et voldria tenir
tant a prop que la teva ma sobre el meu pit sigui meva, tant a prop que es
tanquin els meus ulls amb la teva son.
Puc escriure els
versos mes tristos aquesta nit. Escriure per exemple: “la nit es estrellada i
tremolen els astres llunyans”. Estic tant trist sense tu que fins i tot el vent
em rebutja i s’allunya murmurant.
Puc escriure els
versos mes tristos perquè jo t’estimo i tu m’estimes, però en nits com aquesta
et voldria tenir als meus braços i no et tinc, així que no et puc besar com
voldria sota el cel infinit.
Puc escriure els
versos mes tristos perquè pensar que no et tinc fa que la nit immensa sigui mes
fosca i mes immensa, i es llavors que els versos brollen de l’anima.
Amb la mirada i
amb el cor et busco i no hi ets. No importa que la nit sigui plena d’estels si
tu estàs lluny, perquè nomes importa la vida mentre siguis amb mi.
La meva veu busca
en el vent per tocar la teva orella i els meus llavis busquen la teva boca per
besar-la, però tu no hi ets. Per sort, es tant dolç el retrobament com intens és
l’amor.
En nits com
aquesta voldria tenir-te al meu costat perquè no em conformo amb haver-te vist
ahir, et necessito com si fos l’últim dia que et tinc i com si aquests fossin
els últims versos que t’escric.
Els nostres
essers estimats ja no hi son, descansen en el Senyor i ja no estan aquí per somriure
com la llum del sol. Son en algun lloc del cel mes a prop de Deu i vetllen per
nosaltres.
Ara tu ets el meu
únic consol, encara que estiguem separats, perquè quan camino vens amb mi; quan
treballo xerres amb mi; i quan m’assento a menjar percebo la teva presencia al
meu costat.
Hi ha moments en
que no hi ha distancia entre els que s’estimen, llavors et sento tant a prop
que no puc anar a dormir sense dir-te abans “bona nit”.
Els meus dies
s’omplen d’imatges teves, de la teva veu i del teu riure, i vull transformar
tota aquesta energia en quelcom positiu per mi, per tu i per la nostra relació.
Aquesta relació
ens esta cremant com en un immens braser i el seu foc esta transformant en
cendres tot el dolent que tenim i deixant les nostres animes nomes amb la
veritable essència de l’amor.
Nomes Deu i jo
mateix podíem saber que passava en el meu cor, però tu hi has entrat tant
profundament que ara també ho pots esbrinar.
Voldria posar
aquesta relació a la vista de tothom, perquè tots ho sabessin ja que el major
desig de qualsevol es mostrar-se tal com és als demes.
Estàvem construint un jardí amb la nostra solitud fins que l’amor ens ha ajuntat i ens ha donat una passió immensa per viure cada moment amb plena intensitat.
La teva presencia
em va impressionar des de la primera vegada que et vaig veure allà a Montserrat
i, a mesura que hem anat parlant, m’he trobat cada cop millor amb tu.
La primera vegada
que vaig estar a casa teva, em vaig identificar plenament amb tu i vaig veure
que estàvem fets l’un per l’altre.
M’agraden les
nostres converses i la teva habilitat per fer-me sentit còmode al teu costat.
Fas sortir el mes
profund de mi mateix, sentiments que no puc compartir amb ningú mes. Això ha
estat i continua essent magnífic i t’ha convertit en la meva millor amiga.
Avui la nostra relació
influeix tota la meva vida i encara que estiguis lluny vens amb mi a tot arreu.
Ets l’esser mes
dolç i meravellós del mon, per això cada dia em dic: aquesta es la Muntseta que
estimo.
Espero que els
sentiments profunds que ara ens tenim no canviïn entre nosaltres: el sentiment d’identificació,
el reconeixement, el respecte, però sobre tot l’amor i la passió que sentim.
Res podrà
separar-nos ja, ni tu ni jo podem canviar aquesta relació d’amor i amistat, perquè
ets la persona mes important del meu mon, a part els meus fills.
No faig altre
cosa que pensar en tu, perquè és el que més em consola en aquests moments de nostàlgica
tristesa, pensar en tu em torna l’alegria i la calma.
No entenia com
has pogut estar sola fins ara, essent tant meravellosa com ets, fins que
recordant El Petit Princep he rellegit el secret que li dona la guineu: “Nomes
hi veiem amb el cor. L’essencial es invisible als ulls”.
Quina sort he
tingut de veure’t amb el cor per apreciar com n’ets d’extraordinària.
I la guineu
afegeix: “Nomes coneixem les coses que domestiquem. La gent ja no te temps per conèixer
res, tot ho compra, però com no hi ha botigues d’amics, ja no tenen amics. Si
vols un amic, domestica’m”.
Gracies i mil
cops gracies per domesticar-me i tenir paciència per coneixem.
Amor meu, no
pateixis si no ens entenen, nomes recorda les paraules de Saint Exupery: “La
gent gran mai compren res tota sola, i es complicat per la quitxalla
d’haver-los d’estar donant explicacions constantment”.
Nomes els nens i
la gent que ens estima comprendran i acceptaran, els altres no ens han
d’importar.
Ulls verds, a la
nit hem de sortit a contemplar la foscor i escoltar atentament si els estels ressonen
com picarols, perquè si fos així segur que son els nostres essers estimats que
riuen joiosos d’haver-nos ajuntat i que ens haguem enamorat d’aquesta manera.
Quan arribo
baixes contenta però continguda, m’obres i ens besem castament, després a dins
ens abracem perquè els dos ho necessitem, tu comences a riure satisfeta de que
t’estrenyi contra mi i llavors ens besem apassionadament.
No et sentis
amenaçada per un amor que ja es impossible. Ella ja no hi es i no us podeu fer
ombra una a l’altra, simplement cadascuna te el seu lloc en el meu cor. Sou dos
amors diferents i meravellosos, i jo us puc estimar a totes dues.
M’encanta aquesta
manca d’experiència teva que fa que el teu sigui un amor tendre, delicat i curiós,
per les ganes d’aprendre i experimentar. Per tu tot es nou i estrany, per això
t’estremeixes amb una carícia, tremoles amb un peto i aviat t’exclames amb un
“ai, mare meva” que et fa deliciosa i encantadora.
No riguis si et
dic que estic aprenent molt de tu, perquè aprenc com ets, com mires, com rius,
totes les teves formes, els teus recons, com t’estremeixes quan et beso, o com sospires
amb les meves carícies.
Em tens tant
encisat que tu ocupes el meu últim pensament del dia i el primer quan em
desperto, i així segueixo pensant en tu mentre estic despert.
Gracies per fer
possible aquest amor nostre de destemps. Es la teva racionalitat la que dona
sentit a la meva bogeria i son les teves ganes d’aprendre i experimentar les
que ens han portat al punt tant deliciós on som ara.
Si em preguntes
què necessito, et contestaré que nomes et necessito a tu i que m’estimis com
t’estimo jo, res mes necessito.
En molt poc temps
has passat, ulls verds, de ser casi una desconeguda a ser una amiga en qui
recolzar-me, una confident a qui explicar-li tot, una companya de jocs per
divertir-nos o gaudir de l’amor, i espero que aviat una parella còmplice i
comprensiva per fer la resta del camí plegats.
Avui m’has lloat
les plantes del teu jardí: els geranis, les hortènsies, les roses, tant maques
i tant goig que fan, em deies, però per mi tu erets la flor mes maca en aquell jardí,
molt mes que la rosa mes perfecte, l’única flor que jo volia agafar.
Els nostres cors,
que han patit per separat la pèrdua d’essers molt estimats, quan s’han trobat
han pogut gaudir d’un amor tant intens que ha guarit la tristesa i el dolor.
Muntseta, el teu amor es una ampolla d’aigua pura que calma la meva set, però jo nomes tinc per donar-te somnis que surten precipitadament del meu cor i nomes puc estimar-te amb petons, carícies i abraçades.
Vine, acostat,
posa el teu cap sobre el meu pit i escoltaràs com el meu cor no deixa de
repetir el teu nom.
Estava trist i el
silenci envaïa la meva anima, però quan vas arribar a mi vas apaivagar el meu
dolor i ara el teu riure ressona dins meu com un picarol que no s’atura.
Deixa’m fer, amor
meu, que vull agafar les teves mans suaus; no m’aturis que vull acariciar el
teu pit de seda; no marxis que vull besar els teus llavis de pètals de rosa.
Rescata’m, amor
meu, que no vull seguir essent part de la tristesa tenebrosa; abraça’m que no
vull tremolar més a les nits solitàries; besa’m amb tendresa que no vull morir
de pena.
Que grates son
les nostres converses mentre ens mirem embadalits, els cossos nus es toquen,
acaricio el teu pit de mel o segueixo buscant pels teus recons, i tu intentes dissimular
un estremiment joiós.
Vinc a la tarda,
quan el sol encara és alt, entro ple d’il·lusió i quan et veig l’anima se’m
serena perquè ja tinc el meu tresor, però després t’abraço i el meu desig
s’inflama, fins que tu també em toques i llavors crec haver arribat al cel.
Si em vols
deixar, clava’m primer deu punyals al cor, que no vull sofrir una altra pèrdua.
Si vols marxar i oblidar-me tingues compassió i lleva’m la vida per evitar-me
nous patiments.
Gracies, amor meu
estimat, per deixar-me que t’ajudi a obrir la porta tancada, es un goig fer-ho
i m’encisa veure’t descobrint els tresors que ni t’imaginaves que hi havia al
darrera, només espero que gaudeixis dels que encara tenen d’arribar.
Tinc tantes ganes de veure't, amor meu, que compto les hores, els minuts i els segons que trigaré a tenir-te als meus braços.
Quan et tinc als meus braços sento que alguna cosa em canvia a la sang, quelcom que em puja fins la gola, les mans em tremolen i un desig desbocat m'envaeix l’ànima.
Oh, amor de la
primera llum de l’alba i de les tardes caloroses d’estiu; amor del cel clar i
de les nits que creuen el mon; oh, amor de solitud, amor adolescent; oh, gran
violeta de perfum i rosada; oh, aquells petons que pugen per la pell dels
nostres cossos nus i mosseguen els llavis fins arribar a l’èxtasi.
Ulls verds, quan
els rajos del sol il·luminen la Terra, tu brilles infinitament més que ells.
Seràs el meu
regne, perquè ets on vull plantar les meves arrels, deixaré fora el dolor i la
tristesa, i portaré nomes amor i tendresa per fer-te feliç la resta del camí.
Voldria estar
lligat a tu, que em portessis ni que fos enganxat a la teva pell sedosa, com jo
et porto sempre dins del meu cor.
No et puc oblidar
per mes coses que faci: ni treballant, ni somiant, ni escoltant, ni mirant la
lluna o l’albada, per mi ets omnipresent com l’aire, que esta a tot arreu i es
necessita per viure.
Quan arribi,
amiga, amor, nena innocent, et tornaré a demanar que seguis a sobre meu per
tenir-te ben a prop, per besar-te i acariciar-te tant suaument que no sàpigues
si et faig nomes pessigolles o si es la passió del desig que t’envaeix.
Dilluns, posa’t
aquella mirada il·lusionada que tant m’agrada, porta el teu cos d’or que tant
goig em dona, obrem els braços per fer-me aquella abraçada que tant necessito,
i ensenya’m els teus llavis per besar-los fins que perdi el sentit.
Estimem-nos sense pors ni recels i sense mes límits que
els nostres propis desitjos i anhels.
On tu vagis, aniré jo; on tu visquis, viure jo; les teves
coses em seran estimades per ser teves i espero fer-te feliç fins al final.
Fa un dia trist de pluja i broma, però és ideal per
abraçar a la persona estimada i passar una jornada de mandra, carícies i
petons. Vine aviat que t’enyoro massa.
Els meus ulls et busquen, no t’allunyis del meu costat. Les meves mans et volen, no les deixis buides. Et necessito com l’aire que respiro, si us plau no marxis que m’ofegaria sense tu.
Quan estava bojament ferit vaig sobreviure només pels
teus petons, carícies i abraçades. Tu m’has guarit i has tornat la vida
M’estiraria al teu costat com ho faria en una platja de
sorra blanca, buscaria els teus ulls verds per sentir la teva immensa tendresa
i m’agafaria a la teva ma per no tornar a caure en el neguit d’abans.
El teu pit és un foc de dues flames que inflama el meu
desig, mentre calma la meva anima
T’adoro per estimar tant el que vas perdre, per estar tan
sola i perduda, per ser imperfecta, pel que no coneixes, pel teu desig
d’aprendre. T’adoro perquè ets com jo.
M’has donar tant amor, carícies i abraçades que he esclatat
als teus braços com el fruit esclata de la flor.
Que equivocat estava! Creia que no et necessitaria
després de que apaivaguesis el meu dolor, però ho vas fer tant be que ara
m’ofego si no tinc el teu amor.
Quina nit tan fosca, quina habitació tan buida, quin llit
tant gran i com es resisteix a venir la son quan tu no hi ets.
No sé que donaria per tenir-te ara. Em turmenta haver
d’esperar fins la primavera. Si no et tinc
l’hivern congelarà sobre tot la meva anima.
******
Ets pura de dia i de nit, com pures son les nostres
mirades quan ens contemplem o les nostres boques quan ens besem.
Ajuda’m en aquesta hora trista, no siguis una dona sense
cor, no em mostris indiferència, ni m’oblidis.
Tinc una ferida immensa com un oceà, que només tu pots
curar amb el teu amor, les teves carícies i els teus petons.
Abans de tu el meu cor era un cavall desbocat extenuat de
tant còrrer sense saber cap on anava, ara el sento com les onades d’un mar en calma.
Recordo el primer dia que et vaig tenir als meus braços,
el teu cos profund s’encongia quan et mirava i tota tu tremolaves quan et vaig
tocar.
Plorant en la fosca nit vaig preguntar quin era el remei
als meus mals i el silenci em va respondre que el remei erets tu.
Fins que vas arribar a la meva vida no podia reposar amb
tant poca esperança de tornar a estimar, ara que se el que sento per tu, per fi
puc descansar de nou.
Per estar amb tu venceré el fantasma de la son, per
veure’t aniré on calgui, i per besar-te... no se que faria per besar-te.
No hay comentarios:
Los comentarios nuevos no están permitidos.