Jutges culpables (català)

El govern ha anunciat que tancarà la Fundació Francisco Franco per fer  apologia del feixisme, la qual cosa és il·legal, immoral i propi d’èpoques passades, que cal oblidar per sempre.  

Però caldria recordar que cap dictador pot romandre en el poder si no és amb la complicitat dels tribunals de justícia, que legalitzen la injustícia i la violència d’Estat contra el poble oprimit. 

Els jutges van compartir, amb el dictador i els seus còmplices, la responsabilitat per crims calculats i perversos, els més devastadors comesos contra els espanyols en tota la nostra historia.

De fet, els jutges potser van ser mes culpables que alguns dels altres dirigents, perquè van admetre la ideologia feixista conscientment, quan ells, millor que ningú, l’haurien d’haver rebutjat.

Van intentar fer-nos creure que ho van fer per amor a la pàtria. Al cap i a la fi, què importa que perdin els seus drets els ciutadans? Què importa que se suprimeixi la sobirania nacional si és per la unitat d’Espanya?

I sota aquesta creença van prendre part activa en un sistema de tremenda crueltat e injustícia, imposat per un règim d’absolut menyspreu pels principis morals i legals vigents en les nacions civilitzades.

Amb les seves togues negres, van aplicar lleis que transgredien fins i tot la llei més elemental, perquè el seu propòsit era la repressió dels seus conciutadans i, més que judicis, van fer sacrificis rituals dels dissidents al règim.

Alguns jutges encara segueixen amb aquesta filosofia, ara contra l’independentisme. Si tant estimen Espanya haurien d’admetre la seva culpabilitat i fer un pas al costat, per tal que prevalgui la justícia, la veritat i el respecte a l’esser humà.

Jueces culpables (castellano)

El gobierno ha anunciado que cerrará la Fundación Francisco Franco por hacer apología del fascismo, lo cual es ilegal, inmoral y propio épocas pasadas, que hay que olvidar para siempre.  

Sin embargo, hay que recordar que ningún dictador puede permanecer en el poder si no es con la complicidad de los tribunales de justicia, que legalizan la injusticia y la violencia de Estado contra el pueblo oprimido. 

Los jueces compartieron, con el dictador y sus cómplices, la responsabilidad por crímenes calculados y perversos, los más devastadores cometidos contra los españoles en toda nuestra historia.

De hecho, los jueces quizá fueron más culpables que algunos de los demás dirigentes, porque admitieron la ideología fascista conscientemente, cuando ellos, mejor que nadie, debieron repudiarla por injusta. 

Trataron de hacernos creer que lo hicieron por amor a la patria. A fin de cuentas, ¿qué importa que pierdan sus derechos los ciudadanos? ¿Qué importa que se suprima la soberanía nacional si es por la unidad de España?

Y bajo esa creencia tomaron parte activa en un sistema de tremenda crueldad e injusticia, impuesto por un régimen de absoluto desprecio hacia los principios morales y legales vigentes en las naciones civilizadas.

Con sus togas negras, aplicaron leyes que transgredían incluso la ley más elemental, puesto que su propósito era la represión de sus conciudadanos y, más que juicios, hicieron sacrificios rituales de los disidentes al régimen.

Algunos jueces aún siguen con esa filosofía, ahora contra el independentismo. Si tanto quieren a España deberían admitir su culpabilidad y hacerse a un lado, para que prevalezca la justicia, la verdad y el respeto al ser humano.

Joventut diví tresor… de vegades (català)

Segur que vostès també els han vist pel carrer, joves desarrapats, que creuen que la capital d’Astúries és Astúries i que si els pregunten qui va ser Confuci, responen que qui va inventar la confusió.

Malgrat han estat fins els 16 anys a l’escola, com preveu l’educació obligatòria, no saben geografia, ni història, ni matemàtiques, ni siquiera saben caminar o comportar-se i una de cada tres paraules que pronuncien és “tio”.

Com ens ha passat a tots, no els agrada el seu aspecte, però ningú els ha dit que la veritable recompensa de la transformació personal està al darrere del sacrifici, així que canvien el seu cos tatuant-lo i omplint-lo de pírcing.

Qui estigui lliure de culpa
que tiri la primera pedra

Els pares van delegar la responsabilitat de la seva educació a les escoles, i aquestes en els metges per que els sedessin als més trapelles, desprès de diagnosticar-los de TDAH (fins un 7% a Espanya, 0’5% a França).

Els ho vam posar tot fàcil, els vam donar tot el que volien, y vam fer un sistema educatiu cada cop més tolerant i permissiu, per evitar que es frustressin amb un suspens o amb un càstig per mala conducta.

Desprès van sortir al món real, aquest món competitiu on tot és volàtil, incert, complex i ambigu, que els va mostrar totes les temptacions, però els va negar un treball amb el que poder satisfer-les.

Per això estan frustrats i sense objectius, perquè saben que mai podran aconseguir la classe de vida que esperaven, per més que s’hi esforcin, i estan tan deprimits que el suïcidi és la primera causa de mort entre els adolescents.

Es joves sempre han estat l’esperança del futur, però ho hem fet tan malament que avui canviem de vorera en veure’ls venir. Ells no tenen la culpa, són les víctimes d’un sistema que no ha sabut preparar-los ni protegir-los.

Juventud divino tesoro… a veces (castellano)

Seguro que ustedes también los han visto por la calle, jóvenes desarrapados, que creen que la capital de Asturias es Asturias y que si les preguntan quién fue Confucio, responden que quién inventó la confusión.

Aunque han estado hasta los 16 años en la escuela, como prevé la educación obligatoria, no saben geografía, ni historia, ni matemáticas, ni siquiera saben caminar o comportarse y una de cada tres palabras que pronuncian es “tío”.

Como nos ha pasado a todos, no les gusta su aspecto, pero nadie les ha dicho que la verdadera recompensa de la transformación personal está detrás del sacrificio, así que cambian su cuerpo tatuándolo y llenándolo de piercing.

Quien esté libre de culpa, que tire 
la primera piedra

Los padres delegaron la responsabilidad de su educación en las escuelas, y estas en los médicos para que les sedaran a los más traviesos, tras diagnosticarlos de TDAH (hasta 7% en España, 0’5% en Francia).

Se lo pusimos todo fácil, les dimos todo lo que querían, e hicimos un sistema educativo cada vez más tolerante y permisivo, para evitar que se frustrasen con un suspenso o con un castigo por mala conducta.

Luego salieron al mundo real, ese mundo competitivo donde todo es volátil, incierto, complejo y ambiguo, que les mostro todas las tentaciones, pero les negó un trabajo con el que poder satisfacerlas.

Por eso están frustrados y sin objetivos, porque saben que nunca podrán lograr la clase de vida que esperaban, por más que se esfuercen, y están tan deprimidos que el suicidio es la primera causa de muerte entre los adolescentes.

Los jóvenes siempre fueron la esperanza del futuro, pero lo hemos hecho tan mal que hoy cambiamos de acera al verlos venir. Ellos no tienen la culpa, son las víctimas de un sistema que no ha sabido prepararlos ni protegerlos.