martes, 15 de abril de 2014

Catalunya és la única? (Català)

El passat 8 d’abril una representació del Parlament català va anar al Congrés de Diputats de Madrid a demanar el traspàs de les competències per poder fer un referèndum i decidir el futur de Catalunya. A Madrid li ho va negar, com era d’esperar.

De tot aquest afer el que més em sorprèn és que Catalunya sigui la única Comunitat Autònoma que defensi la separació d’aquesta Espanya retrògrada, que ni viu ni deixa viure i que està entestada en tornar-nos a l’Edat Mitjana.

Que la nostra legislació, inclosa la Constitució, permeti la continuïtat d’un Govern sobre el que pesen massa dubtes perquè ha estat incapaç de negar de forma convincent les acusacions del seu ex-tresorer, demostra el poc respecte d’aquestes normes envers els ciutadans i hauria de ser motiu suficient per allunyar-se d’un país que ens menysté sistemàticament.

Que les set Autonomies que estan entre les deu zones amb més atur de tota Europa, per a les que la única esperança de futur és seguir rebent la caritat estatal, no es plantegin la sortida d’una Espanya que els ha condemnat a la misèria durant dècades, és un misteri per mi.



Que siguem el segon país del continent en pobresa infantil demostra la incompetència i la insensibilitat d’uns polítics preocupats sols pels seus càrrecs. Per si no hi ha caigut, aquesta pobresa suposa perdre bona part d’aquesta i potser de la següent generació de joves, per això no entenc que la ciutadania no pressioni per sortir d’un país que ha anihilat el futur dels seus fills. 

¿Cataluña es la única? (Castellano)

El pasado 8 de abril una representación del Parlament catalán fue al Congreso de los Diputados de Madrid a pedir el traspaso de las competencias para poder hacer un referéndum y decidir el futuro de Cataluña. En Madrid se lo negaron, como era de esperar.

De todo este asunto lo que más me sorprende es que Cataluña sea la única Comunidad Autónoma que defienda la separación de esta España retrógrada, que ni vive ni deja vivir y que está empeñada en devolvernos a la Edad Media. 

Que nuestra legislación, incluida la Constitución, permita la continuidad de un Gobierno sobre el que pesan demasiadas dudas porqué ha sido incapaz de negar de forma convincente las acusaciones de su ex-tesorero, demuestra el poco respeto de esas normas hacia los ciudadanos y debería ser motivo suficiente para alejarse de un país que nos desprecia sistemáticamente.

Que las 7 Autonomías que están entre las 10 zonas con más paro de toda Europa, para las que la única esperanza de futuro es seguir recibiendo la caridad estatal, no se planteen la salida de una España que las ha condenado a la miseria durante décadas, es un misterio para mí.


Que seamos el segundo país del continente en pobreza infantil demuestra la incompetencia e insensibilidad de unos políticos preocupados sólo por sus cargos. Por si no han caído en ello, esta pobreza supone perder buena parte de esta y quizá de la siguiente generación de jóvenes, por eso no entiendo que la ciudadanía no presione para salir de un país que ha aniquilado el futuro de sus hijos. 

domingo, 6 de abril de 2014

Segrest a la democràcia (Català)

Una de les coses més peculiars i sorprenents d’aquest país és la capacitat que tenim de mesurar-ho tot en funció de la nostra pròpia unitat de mesura, de valorar les coses segons els nostres  interessos, al marge de la veritat, de la justícia o de qualsevol altra consideració.

Aquesta és la qualitat que fa que “als nostres” els ho perdonem tot, mentre exigim que caigui tot el pes de la llei sobre “els altres” pels mateixos fets, el que suposa una actitud tan hipòcrita e injusta que no encaixa en cap país civilitzat.   

A més alimenta els nostres instints més baixos, per això quan un entrenador de futbol recorre mig camp per ficar-li el dit a l’ull a l’entrenador de l’equip contrari, som incapaços de sancionar a un “dels nostres”. I es el mateix motiu pel que mitja classe política de Madrid exculpa a la Sra. Esperanza Aguirre desprès d’atropellar la moto d’un policia.

Però també és la causa de que a un colpista li diem “cabdill” i a una guerra civil “creuada”, o bé de tenir unes víctimes del terrorisme de primera i altres de segona o de que a les 60 dones mortes cada any en parella els diem “víctimes de la violència de gènere” mentre ningú se’n recorda dels 45 homes morts per les seves esposes també cada any.

Aquests dies s’està jutjant el segrest del Parlament de Catalunya, ocorregut el 15 de juny de 2011, i una part dels mitjans considera que allò no va tenir importància perquè ho van fer “els nostres” (qualsevols que siguin).


Em sorprèn que es banalitzi un segrest de la democràcia, ho faci Pavia, Tejero, Franco o aquests suposadament “nostres” especialment ara que gaudim d’una llibertat que hauríem d’esforçar-nos en protegir. Per això, si al final no passa res o el cas s’arxiva, caldrà anar pensant en demanar-li disculpes al Sr. Tejero Molina e indemnitzar-lo per les molèsties. 

Secuestro a la democracia (Castellano)

Una de las cosas más peculiares y sorprendentes de este país es la capacidad que tenemos de medirlo todo en función de nuestra propia vara de medir, de valorar las cosas según nuestros intereses, al margen de la verdad, de la justicia o de cualquier otra consideración.

Esta es la cualidad que hace que a “los nuestros” se lo perdonemos todo, mientras exigimos que caiga todo el peso de la ley sobre “los otros” por los mismos hechos, lo que supone una actitud tan hipócrita e injusta que no encaja en ningún país civilizado. 

Además alimenta nuestros instintos más bajos, por eso cuando un entrenador de fútbol recorre medio campo para meterle el dedo en el ojo al entrenador del equipo contrario, somos incapaces de sancionar a uno de “los nuestros”. Y es el mismo motivo por el que media clase política de Madrid exculpa a la Sra. Esperanza Aguirre tras arrollar la moto de un policía.

Pero también es la causa de que a un golpista le llamemos “caudillo” y a una guerra civil “cruzada”, o bien de tener víctimas del terrorismo de primera i de segunda o de que a las 60 mujeres muertas cada año en pareja les llamamos “víctimas de la violencia de género” mientras nadie se acuerda de los 45 hombres muertos por sus esposas también anualmente.

Estos días se está juzgando el secuestro del Parlament de Cataluña, ocurrido el 15 de junio de 2011, y una parte de los medios considera que aquello no tuvo importancia porque lo hicieron “los nuestros” (cualesquiera que estos sean).


Me sorprende que se banalice un secuestro de la democracia, lo haga Pavía, Tejero, Franco o estos supuestamente “nuestros”, especialmente ahora que gozamos de una libertad que deberíamos esforzarnos en proteger. Por eso, si al final no ocurre nada o el caso se archiva, habrá que ir pensando en pedirle disculpas al Sr. Tejero Molina e indemnizarle por las molestias.