L’independentisme segueix viu (català)

Polítics i periodistes diuen que l’independentisme s’ha acabat, però que no n’estiguin tan segurs, per una raó molt simple: la independència és la única sortida lògica per a Catalunya… i per a qualsevol amb sentit comú.

Qui pot voler viure en un país on el cap de l’estat està exiliat per corrupció i els partits polítics són completament corruptes perquè la corrupció forma part de l’ADN nacional des de fa segles.

Qui pot voler viure en un país on les lleis estan pensades per a castigar als roba-gallines i no als grans lladres o defraudadors, i on l’Església fa més activitat política que religiosa.

Qui pot voler viure en un país on els jutges son els primers que no compleixen amb les regles ja que no hi ha procés que no es filtri per tal que es compleixi, al menys, la condemna del telenotícies.

Qui pot voler viure en un país on es venen més periodistes que diaris, on els okupes tenen més drets que els propietaris, y on el lema de las FFSS és “Tot per la pàtria” en comptes de “servir i protegir”.

Qui pot voler viure en un estat l’exèrcit del qual es va tenir casi de desmantellar perquè des de fa un segle havia convertit al poble espanyol en el seu únic enemic. 

Qui pot voler viure en aquest estat, creat el 1939 per traïdors a Espanya, que no van acceptar ni la llibertat ni la democràcia i van assassinar a un milió d’espanyols durant 40 anys per poder robar impunement.

Qui pot voler viure en aquest regne de mediocritat perquè aquells traïdores van substituir a totes les primeres figures d’empreses, universitats i escoles per còmplices de la traïció.

Però, si tan convençuts estan de que l’independentisme s’ha acabat, ¿a què esperen per fer un referèndum a Cataluña?

El independentismo sigue vivo (castellano)

Políticos y periodistas dicen que el independentismo se ha acabado, pero que no estén tan seguro, por una razón muy simple: la independencia es la única salida lógica para Cataluña… y para cualquiera con sentido común.

Quien puede querer vivir en un país donde el jefe del estado está exiliado por corrupción y los partidos políticos son completamente corruptos porque la corrupción forma parte del ADN nacional desde hace siglos.

Quien puede querer vivir en un país donde las leyes están pensadas para castigar a los roba-gallinas y no a los grandes ladrones o defraudadores, y donde la Iglesia hace más actividad política que religiosa.

Quien puede querer vivir en un país donde los jueces son los primeros que no cumplen con las reglas ya que no hay proceso que no se filtre para que se cumpa, al menos, la condena del telediario.

Quien puede querer vivir en un país donde se venden más periodistas que periódicos, donde los okupas tienen más derecho que los propietarios, y donde el lema de las FFSS es “Todo por la patria” en vez de “servir y proteger”.

Quien puede querer vivir en un estado cuyo ejército tuvo que ser casi desmantelado porque desde hace un siglo había convertido al pueblo español en su único enemigo 

Quien puede querer vivir en este estado, creado en 1939 por traidores a España, que no aceptaron ni la libertad ni la democracia y asesinaron a un millón de españoles durante 40 años para poder robar impunemente.

Quien puede querer vivir en este reino de mediocridad porque aquellos traidores sustituyeron a todas las primeras figuras de empresas, universidades y escuelas por cómplices de la traición.

Pero, si tan convencidos están de que el independentismo se ha acabado, ¿a qué esperan para hacer un referéndum en Cataluña?

Sobre el mercat de l’habitatge (català)

Ja sé que el que diré pot sonar estrany a molta gent, però, abans de que em jutgin, els prego que, al menys, acabin de llegir la carta.

Els confesso que no entenc el problema de l’habitatge en aquest país i no és perquè no escolti les noticies, o perquè sigui insensible als horribles desnonaments, sinó tot el contrari, pretenc sols donar idees per a la reflexió.

Tinc un fill treballant a Brussel·les, quan hi va arribar, malgrat ser un titulat superior, amb varius màsters, idiomes i contracte de treball vigent, no va poder llogar un pis fins tenir número de resident. No podríem copiar-los?

Durant la bombolla immobiliària tots els bancs van preferir fer fora als compradors que no podien pagar, en comptes de baixar uns preus que ells havien inflat artificialment. ¿No es podria multar exemplarment aquets bancs per cada pis que avui segueix sense habitar? 

Quan passejo per la meva ciutat (i per qualsevol altra) veig portes y finestres tapiades, per impedir que siguin ocupades. Si acabéssim amb aquestes ocupacions, ¿no seria més fàcil que tals habitatges tornessin al mercat immobiliari? 

La PAH te raó en que l’habitatge és un dret, però això no justifica que defensin una il·legalitat, a més res els impedeix crear una cooperativa i construir tants pisos com vulguin per donar-los a qui creguin oportú. 

Però no crec que la solució al problema de l’habitatge sigui entrar il·legalment i per la força on cadascú li sembli, que es tardi 2 anys en treure’ls i que el propietari tingui de seguir pagant-los el llum, l’aigua, el gas i, fins i tot, la connexió de Netflix.

Si seguim com fins ara, el número de pisos tapiats serà cada dia major, les màfies de les okupacions il·legals també creixeran, els bancs seguiran sense moure’s i el problema de l’habitatge no tindrà mai solució.  

Sobre el mercado de la vivienda (castellano)

Ya sé que lo que diré puede sonar extraño a mucha gente, pero, antes de que me juzguen, les ruego que, por lo menos, acaben de leer la carta.

Les confieso que no entiendo el problema de la vivienda en este país y no es porque no escuche las noticias, o porque sea insensible a los horribles desahucios, sino todo lo contrario, pretendo solo dar ideas para la reflexión.

Tengo un hijo trabajando en Bruselas, cuando llegó, pese a ser un titulado superior, con varios masters, idiomas y contrato de trabajo vigente, no pudo alquilar un piso hasta tener número de residente. ¿No podríamos copiarles?

Durante la burbuja inmobiliaria todos los bancos prefirieron echar a los compradores que no podían pagar, en vez de bajar unos precios que ellos habían inflado artificialmente. ¿No se podría multar ejemplarmente a esos bancos por cada piso que hoy sigue sin habitar? 

Cuando paseo por mi ciudad (y por cualquier otra) veo puertas y ventanas tapiadas, para impedir que sean okupadas. Si acabáramos con esas ocupaciones, ¿no sería más fácil que tales viviendas volvieran al mercado inmobiliario? 

La PAH tiene razón en que la vivienda es un derecho, por eso no justifica que defiendan una ilegalidad, además, nada les impide hacer una cooperativa y construir tantos pisos como quieran para dárselos a quien crean oportuno. 

Pero no creo que la solución al problema de la vivienda sea entrar ilegalmente y por la fuerza donde cada cual le venga en gana, que se tarde 2 años en echarles y que el propietario tenga que seguir pagándoles la luz, el agua, el gas y hasta la conexión de Netflix.

Si seguimos como hasta ahora, el número de pisos tapiados será cada día mayor, las mafias de las ocupaciones ilegales también crecerán, los bancos seguirán sin moverse y el problema de la vivienda no tendrá nunca solución.  

Déu i els reis (català)

Ja sé que els que es consideren espanyols de bé son molt de missa, que es diferent de ser religiós (per molt que els pesi) i son, també molt monàrquics, coses que haurien de ser incompatibles.

En el primer llibre de Samuel (6:4-20), XI segles A.C., els israelites li van demanar al profeta que els donés un rei. 

Samuel ho va consultar amb Yavé, i aquest li va dir al profeta l’opinió que li mereixien els reis, i li va demanar ho transmetés al seu poble i que els digués com els tractaria un rei.

Prendrà als vostres fills i els farà llaurar els seus camps, recollir les seves collites, fabricar les seves armes de guerra. Prendrà a les vostres filles per a perfumeres, cuineres i forneres.

Prendrà els vostres millors camps, vinyes i oliveres, i els donarà als seus servidors. Delmarà les vostres collites. Prendrà els vostres millors bous i ases per fer-los servir en les seves obres. Delmarà els vostres remats i vosaltres mateixos sereu esclaus seus.

Per això sorprèn que, essent tant de missa, XXXII segles després de que Déu  recomanés treure’s de sobre als reis, Espanya continuï orgullosa de tenir una monarquia. 

O ens ho han amagat, o no ens ho han explicat bé, o, simplement, es que som part dels que, quan Pilats preguntava a qui tenia d’alliberar durant la Pasqua, cridaven: “A Barrabàs, el lladre”. I així ens va.

Dios y los reyes (castellano)

Ya sé que los que se consideran españoles de bien son muy de misa, que es distinto de ser religioso (por mucho que les pese) y son también, muy monárquicos, cosas que deberían ser incompatibles.

En el primer libro de Samuel (6:4-20), XI siglos A.C., los israelitas le pidieron al profeta que les diera un rey. 

Samuel lo consultó con Yavé, y este le dijo al profeta la opinión que le merecían los reyes, y le pidió que lo transmitiera a su pueblo y que les dijera cómo les trataría un rey.

Tomará a vuestros hijos les hará labrar sus campos, recolectar sus mieses, fabricar sus armas de guerra. Tomará a vuestras hijas para perfumeras, cocineras y panaderas.

Tomará vuestros mejores campos, viñas y olivares, y los dará a sus servidores. Diezmará vuestras cosechas. Tomará vuestros mejores bueyes y asnos para emplearlos en sus obras. Diezmará vuestros rebaños y vosotros mismos seréis esclavos suyos.

Por eso sorprende que, siendo tan de misa, XXXII siglos después de que Dios recomendara quitarse de encima a los reyes, España continue orgullosa de tener una monarquía. 

O nos lo han ocultado, o no nos lo han explicado bien, o, simplemente, es que somos parte de los que, cuando Pilatos preguntaba a quién debía liberar en la Pascua, gritaban: “A Barrabás, el ladrón”. Y así nos va. 

Corruptilandia (català)

El Duc de Lerma

Em fa molta gracia veure a polítics i periodistes esquinçant-se la roba cada cop que esclata un cas de corrupció a la política espanyola.

Semblen no recordar que Espanya és corrupta des de fa cinc segles quan, amb el descobriment d’Amèrica, vam veure que era més fàcil viure a costa dels altres que doblegant l’esquena cada dia.

Alguns corruptes van ser genials, com el Duc de Lerma (1553-1625), que va  comprar terrenys a Valladolid a preus baixos, abans de convèncer al rei de canviar la capital de Madrid a la ciutat del Pisuerga i després va fer el contrari.

N’hi va haver d’insaciables, com María Cristina de Borbó, mare d’Isabel II que, no sols va vendre tot el patrimoni nacional que va poder, sinó que va crear una gestoria per cobrar-li a qui volia un càrrec, un contracte o una concessió.

Maria Cristina de Borbón

I altres patètics, com aquells generals de Franco, comprats per Anglaterra el 1942, dels que Anthony Eden, ministre d’exteriors britànic, va dir que eren “una banda de corruptes”, un “grapat de desgraciats” (1).

Però el gran corruptor d’Espanya ha estat Franco que, després d’un cop d’estat, una guerra civil i l’assassinat d’un milió d’espanyols, va crear règim corrupte per tal que els seus còmplices robessin y el deixessin tranquil en el poder.

I així fins ara, quan, qui hauria de donar més exemple, se’n va de rosetes amb un “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” i quan se li pregunta si demanarà perdó, contesta: "perdó, per què?"

Desprès de cinc segles, la corrupció forma part del nostre ADN i ningú ho va expressar millor que Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, quan va dir que “la llei està pensada pel roba-gallines, no pel gran defraudador”. 

(1) Julián Casanovas. "Franco". Editorial Crítica.