Atur, 1ª part: interessa als nostres líders? (català)

En primer lloc vull disculpar-me perquè aquesta carta no agradarà a casi ningú, però m’ha semblat que al voltant de l’1 de maig, dia del treball, valia la pena parlar d’aquest drama nacional que és l’atur i posar de manifest les mentides, manipulacions e incompetències que envolten aquest problema que sembla no preocupar a ningú dels nostres liders.

Ens menteixen els sindicalistes, amb el discurs del capitalisme malvat, des del moment en que els dos sindicats majoritaris han despatxat cadascun d’ells  a més de 400 dels seus propis treballadors, el que demostra que el tema no admet la demagògia barata de “bons i dolents” a la que ens tenen acostumats. El  problema és més seriós que tot això i exigeix una reflexió més profunda que el gastat recurs de “que creïn llocs de treball”.  A més ells estan còmodes amb tant atur perquè suposadament els dona més poder.

Ens menteix la patronal, en dir que sortirem d’aquest atur en pocs anys, com pot comprovar qualsevol que tingui ulls a la cara i vegi el que està passant en el món. Ja és una realitat que la mecanització ha acabat amb moltes de les professions que requereixen menys capacitació i, dintre de 15 o 20 anys hauran desaparegut una o deus dotzenes més. D’això ja en parlava Jeremy Rifkin el 1997, a la seva obra “La fi del treball”. Des de llavors molts altes han avalat aquesta tesi, com Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee. També als empresaris els interessa tenir molts aturats perquè els permet mantenir la pressió sobre els salaris en disposar d’una potencial ma d’obra barata i preparada.

El INEM potser no ens menteixi perquè no en té cap necessitat en haver-se convertit en una oficina de registre i de recompte, però no de col·locació, a la que tampoc li interessa el tema, com ho demostra el fet de no haver proposat mai un canvi significatiu d’un model que s’ha demostrat completament ineficaç. Tampoc ha tingut la gosadia d’avisar de que les xifres que proporciona no són reals ja que, si en la època de màxima ocupació, quan portàvem treballadors de tot el món, encara teníem un atur del 8 o 9% significa que aquest percentatge no és real i ells haurien d’haver-lo identificat i denunciat.  Però resulta menys problemàtic callar i mantenir el càrrec que parlar i exposar-se a perdre’l. 

Als partits no els interessa el tema més que per a tenir arguments polítics, sobre tot en campanya electoral. Al PP, com cacics que són, els dona igual el benestar de la ciutadania, l’únic que volen és mantenir els seus càrrecs i el seu estil de vida. Al PSOE, com cacics que volen ser (és el que passa quan es té cotxe oficial y càrrecs sense límit de temps) volen substituir al PP en l’estil de vida. La mostra del que dic és que el mateix dia en que surt una nova Enquesta de Població Activa (EPA) i diu que l’atur disminueix menys que la gent que ens marxa, les dues Sorayas s’enganxen en una disputa que avergonyeix a les verduleres de qualsevol mercat i no es barallen per les xifres de l’atur sinó per no donar explicacions dels sobres amb diner negre i pel lamentable “tu més”. 

El govern  no sols ens menteix sinó que demostra la seva incompetència (aquest i els anteriors)  en no haver estat capaç en 35 anys (en realitat en els darrers segles) de donar feina al conjunt de la ciutadania y, en comptes de buscar solucions intel·ligents a llarg termini, s’ha dedicat a les mesures a curt termini de donar subvencions i permetre l’especulació immobiliària que ha aniquilat la productivitat del país i l’ha sumit en la ruïna. Malgrat tot confien en que una ciutadania desmemoriada no li ho tindrà en compta a l’hora d’emetre el vot.

Als dos ministres econòmics, el Sr. Montoro i Sr. De Guindos, i a la ministra de treball, Sra. Báñez, els interessa tan poc que ni siquiera s’han esforçat en analitzar-ho, per això han errat en les seves propostes per a resoldre’l, com lo demostra el fet de que l’atur sols s’ha incrementat en el seu mandat. A ningú hauria d’estranyar-li que així sigui tenint en compta que la principal estratègia ha estat una reforma laboral que ens ha posat a competir amb els salaris baixos dels països asiàtics, en comptes de donar un pas al front i apostar pel valor afegit per als productes espanyols, que és el que correspon a un país de les nostres característiques. A falta d’imaginació estan esperant a que els nostres veïns ens treguin de la crisis, el que a més de patètic i lamentable resulta lent ja que sols ens trauran quan tota l’OCDE hagi sortit abans.   

  

En deixar el tema aquí, sembla que sols pretenc queixar-me, per això a la segona part faré propostes per a contribuir a la solució de l’atur encara que suposo que tampoc agradarà a ningú.