Però caldria recordar que cap dictador pot romandre en el poder si no és amb la complicitat dels tribunals de justícia, que legalitzen la injustícia i la violència d’Estat contra el poble oprimit.
Els jutges van compartir, amb el dictador i els seus còmplices, la responsabilitat per crims calculats i perversos, els més devastadors comesos contra els espanyols en tota la nostra historia.
De fet, els jutges potser van ser mes culpables que alguns dels altres dirigents, perquè van admetre la ideologia feixista conscientment, quan ells, millor que ningú, l’haurien d’haver rebutjat.
Van intentar fer-nos creure que ho van fer per amor a la pàtria. Al cap i a la fi, què importa que perdin els seus drets els ciutadans? Què importa que se suprimeixi la sobirania nacional si és per la unitat d’Espanya?
I sota aquesta creença van prendre part activa en un sistema de tremenda crueltat e injustícia, imposat per un règim d’absolut menyspreu pels principis morals i legals vigents en les nacions civilitzades.
Amb les seves togues negres, van aplicar lleis que transgredien fins i tot la llei més elemental, perquè el seu propòsit era la repressió dels seus conciutadans i, més que judicis, van fer sacrificis rituals dels dissidents al règim.
Alguns jutges encara segueixen amb aquesta filosofia, ara contra l’independentisme. Si tant estimen Espanya haurien d’admetre la seva culpabilitat i fer un pas al costat, per tal que prevalgui la justícia, la veritat i el respecte a l’esser humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario