Tots a favor de la vida (Català)

Novament un bisbe, ara el de Sant Sebastià, ha fet unes declaracions contra l’avortament, i per resoldre’l diu el de sempre: que és pecat i ens amenaça amb el foc etern. De fet proposa el que ja deien davant les epidèmies de pesta negra, còlera, tifus i altres plagues. Sí, la seva solució és sempre el càstig diví per a les classes baixes, no així per a les altes i poderoses, a qui protegeixen i lloen, com feien amb el General, o bé guarden un sepulcral silenci, com amb els crims del nazisme.

El pitjor de tot és que unes persones que tenen la vida resolta, no estan casades, ni tenen fills, asseguren no tenir sexe, alguns no van prendre ni la decisió de ser capellans sinó que ho van ser “perquè tocava” (el Sr. Rouco Varela va entrar al seminari als 10 anys i va continuar), que parlen d’amor però no se sap que hagin estimat mai de veritat a una parella o a un fill, jutgin les situacions esgarrifoses que porten a una noia a avortar. Em sembla un acudit de mal gust i una manca de respecte per qui es troba enfrontat amb aquest problema.  

L’Església i altres associacions diuen estar “contra l’avortament i a favor de la vida” i es queden tant tranquils desprès de dir-ho. Doncs mirin, com ho estem tots, perquè l’avortament és una bestiesa a la que ningú hauria de recórrer. Però també estic en contra de la malaltia, per això em vaig fer metge; i el mateix els passa als policies o als jutges, que estan en contra dels delictes; i a altres professions que treballen per millorar allò que no els agrada.

Per més que hi estigui en contra, com a metge no puc inhibir-me davant la malaltia, sinó que he de lluitar per apaivagar el seu impacte sobre el malalt i sobre la societat. En el cas de l’avortament passa el mateix, sabem que n’hi hauran, per més que tots hi estem en contra, incloses les noies que es veuen obligades a fer-se’n un per les causes que sigui i, tant la societat com l’Església els haurien de fer costat i no lapidar-les moralment.

Així com en sanitat ningú es qüestiona “malaltia sí o no”, el debat aquí tampoc pot ser “avortament sí o no”, sinó de quina manera reduir-ne les conseqüències. No n’hi ha cap altre. En aquest sentit sabem que als països més permissius, se’n practiquen menys i també que la il·legalització suposa fer-los en clandestinitat, amb la mort d’unes 3000 dones l’any.

Si es vol discutir es pot començar per aquí, afrontant el tema amb seny, seriositat i dades estadístiques, però fugint dels dogmatismes religiosos estèrils i dels hipòcrites que neguen amb la dreta, mentre amb l’esquerra porten les filles a l’estranger per evitar els escàndols.