Carles III ja és rei d’Anglaterra, com correspon a una monarquia on el càrrec passa de pares (en aquest cas mare) a fills, com si el país sencer fos l’anell de l’avia o el rellotge de butxaca del besavi.
En uns pocs dies estem comprovant com és el personatge. Tots hem vist la seva cara en demanar que li treguin la safata de la taula a la signatura de proclamació i com s’enfada per la ploma que perd tinta.
Si miren un vídeo de YouTube que parla de les seves manies, veuran que és una persona a la que se li ha de planxar cada dia el pijama i els cordons de les sabates, o que cal posar-li fins i tot la pasta de dents en el raspall.
Un antic ajuda de càmera explica que en certa ocasió el va cridar per demanar-li que li recollís un paper que li havia caigut a terra, i que abans d’un viatge envia al seu destí el llit, les fotos de la tauleta de nit, la tapa del inodor i el paper higiènic.
Tot això serien anècdotes si desprès fos un rei amant del seu poble, respectuós amb els seus súbdits, bon governant i un exemple d’honradesa, però que hagi despatx a més de 100 persones que l’han servit durant anys a la seva residencia, no augura res de bo.
I malgrat tot, la guàrdia real ha proclamar que era “el nostre únic senyor feudal, legítim i per dret”. No puc imaginar una forma millor de submissió i vassallatge, quelcom que un no pensava veure en ple segle XXI, per més conservadors que siguin els britànics.
Això és el que suposa tenir una monarquia i, si sabem quelcom dels seus secrets, és perquè l’anglesa és més oberta, propera i tolerant que l’espanyola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario