Carta oberta a la Sra. Sáenz de Santamaría (Català)

Sra. Vicepresidenta

M’adreço a vostè perquè els veig confusos respecte a l’actual situació de Catalunya, així que li explicaré els motius pels que hi ha tant independentistes, començant per mi mateix. Vaig nàixer a Málaga i vaig arribar a aquesta terra l’any 1962, amb tres anys. Mai havia estat independentista i a més estimo España, on encara tinc força família.

Van ser les actuacions de l’espanyolisme radical, començant per la retallada de l’Estatut, i per tant el menyspreu a la voluntat del poble català i a tots els seus representants, el que em va fer començar  a abraçar la idea independentista. Després la voracitat insaciable de l’Estat em va fer prendre consciencia de que a Espanya hi ha tres tipus de ciutadans:

·        

• Els de primera, que són els bascos y navarresos, que gestionen els seus impostos i donen el que els sobra.

• ·         Els de segona, que són els  receptors nets de subvencions, com Extremadura, especialitzada en parar la ma per tal que els donin fins al 30% de la seva “riquesa”, sense preguntar d’on surten els diners ni donar les gracies.

• ·         I els de tercera, que som els pagadors nets, entre els quals estem els catalans. Aportem casi el 9% del nostre PIB (a Alemanya aquesta xifra està limitada al 4%), rebem una misèria, paguem per tot i a més no ens fan les infraestructures que l’Estat necessita (la Nacional II, el Corredor Mediterrani, etc.) perquè algun il·luminat pensa que són infraestructures “per a” Catalunya, sense entendre la competitivitat que la situació actual ens resta a tots els espanyols.  

El més graciós és que els únics que som considerats insolidaris som els catalans, quan tot els demés tenen clàusules en els seus estatuts que exigeixen tenir qualsevol cosa que aconseguim nosaltres, una situació producte d’aquella alta política econòmica que es resumeix en el “cafè per a tots”.    

Malgrat li sembli estrany en política, como en el matrimoni o en la paternitat, el respecte cal guanyar-se’l i el problema és que l’Estat espanyol no se l’ha guanyat a cap de les regions que el componen:

• ·         Als més productius ens ha maltractat amb unes càrregues que posen en perill no sols el nostre desenvolupament econòmic sinó el de tota Espanya.  

• ·         A les zones menys desenvolupades no s’ha creat una economia solida, sinó que s’han limitat a canviar vots per subvencions, sense dubte perquè fer les reformes que aquests territoris necessiten és més complex. El resultat és d’una aparent prosperitat, malgrat la realitat és que sense subvencions mitja Espanya seguiria tan ancorada en la misèria com quan els seus pares van decidir emigrar.

• ·         Pel que es refereix a les persones España mai ha protegit a la majoria dels seus ciutadans (de fet vostès estan atemptant contra els malalts de càncer, els individus dependents i els aturats) mentre protegeixen sols a especuladors i defraudadors, així que poden lluir d’espanyolisme però el seu és un patriotisme de pa sucat amb oli que diu estimar Espanya però sense estimar ni al país ni als espanyols.

• ·         A Espanya no hi ha ni un projecte seriós de país, al marge de fer el gran Madrid (al que contribueix la creació dels AVE i el macro-casino del Sr. Adelson).

• ·         Ni siquiera tenen al cap els projectes que els demana Europa sencera com el Corredor Mediterrani i encara menys els que suposen iniciatives pròpies com la independència energètica o les de-saladores per allunyar el fantasma de la sequera.

En el que es refereix a Catalunya no entenen res del que està passant perquè creuen que és simplement un escalfament d’estiu, que es resoldrà amb qualsevol concessió  política, però li diré una cosa: l’únic que esperem els catalans de la política estatal es saber el “com”, perquè el “què” (ser independents) i el “perquè”(per ser tractats com una colònia) ja ho tenim clar. 

Si volen entendre el procés li recomano que s’oblidi de la política i ho enfoqui com un cas de separació conjugal, per exemple veient la excel·lent pel·lícula “El color púrpura” de Steven Spielberg, on el protagonista  Danny Glover, se’n riu primer de la seva esposa (Whoopi Goldberg) i després l’amenaça: “On aniràs tu essent dona, negra i lletja?” Recorda la pel·lícula?  Dons a Catalunya molts ja se senten com la protagonista d’aquella historia: prefereixen estar fora de la Unió Europea però ser lliures, que continuar a Espanya.

Això és el que la Sra. Alicia Sánchez Camacho ha intentat explicar-los i vostès, com el marit de la pel·lícula, no han volgut escoltar-la perquè pensen que res canviarà ja que estan convençuts de que al màxim a que es pot aspirar en aquest món és a cridar “soy español”, veure “la Roja” a la TV i participar en el “Toro de la Vega”. La seva miopia política i estretor mental és tan profunda que, no solo està garantida la independència de Catalunya, sinó que aconseguiran acabar amb Espanya per mèrits propis.