35 anys de fantasia nacional (català)

De tot el que està passant amb el procés català, el que més m’estranya és que l’estat espanyol no es pregunti els motius del malestar dels seus territoris dels que Catalunya és sols una part i no pas l’única.

Vam creure que el problema era la dictadura així que, una vegada mort el general, la democràcia ens portaria directament a un món de xauxa on podríem gaudir de totes les avantatges dels països del nostre entorn. L’entrada a la Unió Europea va contribuir a aquesta idea amb ajudes milionàries a fons perdut per modernitzar el país, així que ens va semblar que ser europeus era una bicoca sense cap mena de obligació.

La realitat és que gestionar una democràcia és molt més complicat que comandar una  dictadura i exigeix uns esforços i uns canvis que a Espanya ningú va afrontar, per això desprès de 35 anys descobrim que la nostra fantasia nacional fa aigües per tot arreu.

Els partits polítics, fets a la mida d’una oligarquia caciquil que ha fet de la política la seva professió i que vol perpetuar-se en el poder, són de tot menys democràtics. Alguns ni tant sols preveuen en els seus estatuts la possibilitat de fer primàries per triar candidats

Però no son únicament els partits polítics, a Espanya durant tot aquest temps no hem sigut capaços de definir quina organització territorial volem, quin model productiu o energètic ens és més favorable, quina educació és la més idònia per als nous temps que vivim, com ha de ser una justícia que ens està costant més de reformar que les forces armades, quina llei electoral hem de tenir per regenerar una classe política que ja és considerada el problema més greu del país, quina és la millor política exterior per garantir els nostres interessos, etc.

No hem entès que cal rendir comptes dels diners públics, que en democràcia la mentida es paga amb la dimissió, que la roba bruta es renta a casa sense molestar als veïns, que s’ha de ser curós amb els diners que ens deixen els nostres socis, que els compromisos s’han de complir o que no es pot anar de demòcrata amagant els morts de la dictadura dins l’armari.

Sí, Espanya té problemes molt greus i estic plenament convençut que la independència de Catalunya no és el pitjor sinó tot el contrari, possiblement contribuirà a la solució perquè llavors l’estat s’haurà d’enfrontar a la realitat i buscar respostes a les preguntes que no ha sabut contestar durant aquest 35 any.