Veig amb gran satisfacció entrar
a Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) a un jutjat per explicar perquè no se’n
va assabentar de que Bankia era una ruïna, malgrat haver estat advertit per
alguns dels seus subordinats del Banc d’Espanya.
Vagi per davant que crec que MAFO
no és un delinqüent i ni siquiera que hagi ficat la ma a la caixa, per això la
meva satisfacció no és perquè pensi que el condemnaran per alguna cosa o perquè
esperi que se surti del guió i confessi la seva connivència amb tot l’embolic,
sinó perquè la seva entrada al jutjat suposa un avenç en la concepció de la
corrupció en aquest país.
La bona fe de la gent els fa pensar
que la corrupció és un acte individual que comet un delinqüent sense escrúpols,
que sols pensa en aprofitar-se dels demés.
Res més lluny de la realitat, la
corrupció és molt més complexa ja que necessita al menys quatre actors: algú
disposat a corrompre, algú que es deixi corrompre, algú que miri cap a un altre
cantó i un munt de gent que calli.
MAFO es dels tercers, una bona persona
que va mirar cap a un altre cantó per no ficar-se en embolics i conservar el
seu sou, mentre polítics com Rato jugaven a ser banquers amb els diners de tots.
Per això va permetre que Bankia sortís
a borsa, malgrat ens hagi costat 20.000 milions, com va permetre que els bancs fessin
productes destinats a enganyar avis o que tanquessin totes les caixes
d’estalvis per afavorir a la gran banca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario