El passat dimecres, 23 de juliol,
vaig anar a veure al President Pujol al seu despatx del Passeig de Gràcia, dos
dies desprès feia públic que tenia diners a l’estranger sense declarar i feia
esclatar la política del país i bullir els mitjans de comunicació i les xarxes
socials, per tant suposo que dec ser de les últimes persones que el van visitar
en aquelles dependències abans del desastre. Volia regalar-li un llibre meu dedicat
i m’havia donat hora pel dimecres 16 però el seu fill Oriol va dimitir el dia
abans i m’ho van endarrerir fins el 23.
El vaig veure molt cansat, tant
que en acabar no vaig gosar demanar-li que ens féssim una foto plegats. Geni i
figura com era, es va interessar per mi, pels meus pares, per l’arribada de la
família a Catalunya, per la meva esposa i fills, per on treballava, per on
vivia, en fi, tot.
En saber que vivia a Manresa, a
la plaça Sant Jordi, em va dir que hi havia estat i va repassar el territori,
les persones que coneixia a la ciutat, en especial els fundadors de CDC sense
deixar-se’n cap. Igualment, quan li vaig dir era metge, va repassar els hospitals
de la Catalunya Central, demostrant un coneixement acurat de la situació de
cadascun d’ells.
Durant quasi una hora la vam
tenir una conversa amena i cordial, com si em conegués de tota la vida, però es
notava cansat, com si portés un gran pes a sobre. Quan es va aixecar per
demanar-li a un ajudant, que hi havia a l’altra habitació, que li portés un
llibre per regalar-me’l va tancar els ulls un moment i es va agafar al
respatller d’una cadira. Vaig tenir la sensació que defallia, però tot seguit
els va tornar a obrir i va venir on jo estava. Vaig pensar que era pel seu fill Oriol, poc m’imaginava
que 48 hores més tard s’immolaria públicament i que una setmana desprès hauria
perdut títols, honors i prebendes per 23 anys a la presidència.
No se li pot perdonar que ens
hagi enganyat durant tot aquests anys, cal reprovar-lo políticament i
perseguir-lo judicialment, tant a ell com als seus fills, si es demostra el que
aquests dies està sortint en els mitjans de comunicació, com s’ha de perseguir
a tots els que han aprofitat la política i els diners públics per enriquir-se
il·lícitament, però que el critiquin determinats partits fent bona la dita de
“veure la palla a l’ull aliè i no la biga en el propi” em sembla indecent. Ens
agradi o no, la historia el posarà al seu lloc i li reconeixerà les seves
aportacions, tant a Catalunya com a Espanya, fent possible la convivència cada
vegada que la irracionalitat de la política espanyola ens abocava al caos.
De la trobada em queda el llibre
“El caminant davant el Congost” i la dedicatòria:
A en Miquel González, al seu “manual d’instruccions” i a la seva passió
per la sanitat. Cordialment. Jordi Pujol. Vint i tres de juliol de 2014.
No hay comentarios:
Publicar un comentario