No se si els passa com a mi, que quan veig als nostres
actuals polítics, em pregunto on estan els equivalents dels Suárez, González,
Carrillo, Fraga, Tierno Galván, Tamames,
Herrero de Miñón, etc.
¿Com pot ser que amb democràcia i llibertat, amb més accés a
la cultura i major formació, els nostres polítics hagin patit una davallada tan
manifesta de la seva alçada política i intel•lectual, que va arribar a
popularitzar allò de que alguns no podrien ni servir el cafè al consell
d’administració d’una empresa de veritat?
Espero que ningú cregui que és per casualitat, perquè les
casualitats de 40 anys en política no existeixen, per més que ens ajudi a
tranquil·litzar la nostra consciència, fent-nos la il·lusió de que no hi tenim
res a veure.
La resposta és ben senzilla. El nostre sistema polític no limita
el número de legislatures que es pot ostentar un càrrec de màxima
responsabilitat, per això qui l’ocupa sempre ha procurat evitar l’ascens de
qualsevol que li pugui fer ombra. 40 anys d’un sistema que sistemàticament margina
l’excel·lència i el resultat està a la vista de qualsevol.
Limitar el número de legislatures a 2 canviaria el
funcionament dels partits perquè, fins i tot ostentant la majoria absoluta, es
veurien obligats a buscar recanvis excel·lents, per no perdre la confiança de
l’electorat. De meres corretges de transmissió dels desitjos (sovint inconfessables)
del cap, es convertirien en aparells de cerca, formació i preparació dels
futurs líders del país.
La decisió és nostra: podem seguir sense fer res, permetent
que ens governin els més submisos i lleials al capitost, amb independència de
la seva capacitat i preparació; o bé exigir que canviï el sistema, posar les
dues legislatures i que hagin de buscar i preparar als millors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario