El passat 20 de setembre ens va deixar el meu sogre desprès
del que, eufemísticament, en diuen una llarga malaltia. Va morir a casa, com
sempre havia volgut, rodejat dels seus, esposa, fills, nets i amics, gracies al
suport extraordinari que vam tenir del PADES, que sempre va estar al nostre
costat.
A ell li van anar explicant, amb llenguatge clar i
entenedor, el que anirien fent per evitar el dolor i el patiment, a la iaia la
van reconfortar, i a nosaltres ens van ajudar a afrontar cada etapa del seu
final, ja fos amb medicació, amb les cures que necessitava o simplement
deixant-li el seu espai per a la reflexió i el recolliment.
Professionalment sempre he admirat als PADES, aquests equips
múltiples de professionals, que fan una tasca tan important com ajudar en el
final de la vida, quan les altres opcions clíniques ja no poden aportar gaire
més.
La seva feina és abnegada, perquè cada dia s’encaren a la
mort i intenten guanyar-li el partit, tot i saber que lliga la tenen perduda. Es
una tasca humil, perquè han canviat els hospitals per un lloc tant poc glamorós
com la llar del pacient. Però, sobre tot, el seu treball és discret perquè han substituït
els TAC i els quiròfans per l’amabilitat, la tendresa i l’amor als malalts.
Qui digui que la medicina està deshumanitzada, que no es tracta
bé al pacient o que no se li té cap mena de consideració, és perquè no coneix als
PADES.
No hay comentarios:
Publicar un comentario