La caducitat del iogurt

Em trobo al meu amic Joan (el nom és fictici), radiòleg d’un hospital de tercer nivell de Barcelona. El veig igual que quan el vaig conèixer, fa més de 20 anys. Jo començava a la Secretaria Tècnica de la Direcció Mèdica i ell era el cap del Servei de Diagnòstic per la Imatge.

Segueix essent amable, educat, culte, excel·lent professional i millor persona, per això em sap greu quan em diu amb tristesa que en pocs mesos el jubilen perquè compleix els 65 anys, la data oficial de jubilació a Espanya, tot i que ell té ganes de continuar.

Aixeca un moment els ulls cap a l’infinit i torna a mirar-me somrient per confessar-me que quan se jubili té ofertes per anar a treballar a tres hospitals nord-americans, amb els que ha mantingut vincles al llarg de la seva carrera per formar-se i estar al dia.

Em pregunta quin sentit té que les empreses, sobre tot les de servei i coneixement, perdin professionals nomé perquè han arribat als 65 anys. Es qüestiona si el país hi guanya fent fora experts en plana activitat física i mental. I em diu no entendre com

es pot tractar a les persones com si fossin iogurts, que cal llençar quan arriba la data de caducitat.

Li recordo el greu problema d’atur i la necessitat de facilitar que les noves generacions s’incorporin al mercat laboral. Hi està totalment d’acord. Entén que ja no li correspon estar en primera fila, ni ho pretén, però reivindica el valor que la seva expertesa pot tenir per ajudar en altres àmbits, per exemple per formar als nous professionals, en un camp que pocs coneixen tant bé com ell.

Preguntes per a les que jo no tinc resposta, per això les trasllado als amables lectors. Per la meva part li aconsello que, si li fa il·lusió i té oportunitat, se’n vagi als Estat Units i segueixi fent el que li agrada.