L’únic que demanàvem

Cada dia em sorprèn aquest Estat que ha emprat la guerra bruta, l’espionatge i la repressió en contra de l’independentisme català i, en canvi, encara no s’ha preguntat perquè aquest el desig de secessió ha passat d’un 2 % a més del  50 % dels catalans.

L’únic que demanàvem a l’Estat, després de la mort del dictador, era poder parlar la nostra llengua i de nou tornen a impedir-ho, com van fer sempre.

L’únic que li demanàvem era que no ens prenguessin més del 8 % del PIB, tenint en compta que un terç dels nens catalans estan en risc de pobresa, i ara ens prenen el 9’5 %. 

L’únic que demanàvem era protegir als nostres ciutadans de la misèria, però ens han anul·lat totes les lleis autonòmiques que pretenien reduir la pobresa.

L’únic que demanàvem era unes infra-estructures d’acord a un país normal, però la inversió a Catalunya no es compleixen mai.

L’únic que demanàvem era que Espanya recuperés la dignitat, desenterrant als  desapareguts i anul·lant les sentències del franquisme, sense cap resultat.  

L’únic que demanàvem als nostres germans espanyols era que, d’una vegada per totes, ens treiessin el peu del coll, però ens van fer fora del país amb la sentència de l’Estatut, que deia que per a Catalunya no era constitucional el que sí ho era per altres CCAA. 

I quan els vam preguntar als catalans si volien seguir en un país que ens detesta i que ens ha fet fora literalment, ens van enviar a 10.000 energúmens, al crit de “a por ellos” per apallissar a les nostres avies mentre anaven a votar en sabatilles.

Com no han volgut analitzat res d’això, creuen que la repressió i les amenaces han acabat amb el problema. No tenen remei.