L’amnistia (català)

L’Estat espanyol està dels nervis amb la possibilitat de que s’arribi a amnistiar als líders independentistes catalans.

Es curiós perquè, al meu entendre, el primer interessat en que es tanqui el procés amb l’amnistia i poder dir que tot està resolt, és el propi Estat.

M’explico. El Tribunal Suprem va tenir de tibar de delictes que no existeixen en cap dels països del nostre entorn, com ho demostra el fet de que al President Puigdemont no l’hagin extradit, com aquí pretenien.

De fet, el delicte de rebel·lió no era aplicable ni a Espanya, ja que no hi va haver més violència que l’emprada pels piolins el 1-O. Tampoc fer un referèndum era delicte, en estar des-penalitzat des del 2005.

Per condemnar als líders independentistes van tenir d’inventar-se delictes, rebregar les lleis i fer una parodia de judici que va vulnerar els drets dels acusats.

Ara els recursos estan arribant a la justícia europea, que valoraran l’actuació del Suprem i ens exposem a que ens diguin que en comptes de jutges imparcials, van ser una colla de hooligans eixelebrats. 

Espanya no és aliena a les amnisties, sobre tot fiscals, que serveixen per resoldre el problema dels patriotes de pa sucat amb oli que diuen estimar Espanya però tenen els diners fora.

El 1977 hi va haver una amnistia política, que va beneficiar sobre tot als còmplices del règim perquè, per treure de la presó als opositors a la dictadura, es va assegurar que mai s’investigarien els crims franquistes.

Com les Nacions Unides s’oposen a les amnisties en casos de crims de guerra, de lesa humanitat, genocidis o violacions greus dels drets humans, l’amnistia que mai s’havia d’haver aprovat es la del 1977.