Democràcia representativa (català)

Saben vostès com va nàixer l’actual democràcia representativa? A la mort de l’Antic Règim, hi havia l a necessitat de que els ciutadans participessin de les decisions polítiques.

Però els centres de decisió estaven lluny, les comunicacions eren nefastes, la informació arribava amb retard i la majoria dels ciutadans no tenia ni el coneixement ni la formació per triar.

Això va obligar a triar a representants, persones formades, suposadament  honestes i voluntarioses, disposades a deixar-ho tot per desplaçar-se als centres de decisió i defensar els interessos dels seus representats.

Avui dia les comunicacions son molt millors, rebem la informació de forma immediata, els ciutadans estan millor formats i, el més important, confien mes en els seus propis criteris que en els dels seus representants.

Per això el president Macron, acaba de proposar un canvi en la Constitució francesa per donar més veu als ciutadans, a través de referèndums, com quelcom inevitable per salvar la democràcia.

I aquestes declaracions les fa el mateix dia que el ex-president d’Extremadura, Rodríguez Ibarra, diu sentir-se violat perquè alguns qüestionem la Constitució.

A Espanya els representants no coneixen als seus votants i sols es deuen a qui els va posar en una llista electoral, la seva formació deixa bastant que desitjar i molts, com el PP, no son més que una banda criminal, segons la Justícia.

Això sí, segueixen donant-nos lliçons de moral i, per tal de defensar els seus privilegis indecents, ens amenacen amb la Constitució, com abans ho van fer amb la Inquisició.

Qüestionar la Carta Magna és una obligació dels ciutadans mentre sols serveixi per assegurar la impunitat del cap de l’estat, i si a més limita el progrés o no ens permet decidir el nostre futur, ¿per a què la volem?

Democracia representativa (castellano)

¿Saben ustedes cómo nació la actual democracia representativa? A la muerte del Antiguo Régimen, había la necesidad de que los ciudadanos participaran de las decisiones políticas.

Pero los centros de decisión estaban lejos, las comunicaciones eran nefastas, la información llegaba con retraso y la mayoría de los ciudadanos no tenía ni el conocimiento ni la formación para decidir.

Ello obligó a escoger a representantes, personas formadas, supuestamente honestas y voluntariosas, dispuestas a dejarlo todo para desplazarse a los centros de decisión y defender los intereses de sus representados.

Hoy día las comunicaciones son mucho mejores, recibimos la información de forma inmediata, los ciudadanos están mejor formados y, lo más importante, confían más en sus propios criterios que en los de sus representantes.

Por eso el presidente Macron, acaba de proponer un cambio en la Constitución francesa para darle más voz a los ciudadanos, a través de referéndums, como algo inevitable para salvar la democracia.

Y esas declaraciones las hace el mismo día que el expresidente de Extremadura, Rodríguez Ibarra, dice sentirse violado porque algunos cuestionamos la Constitución.

En España los representantes no conocen a sus votantes y solo se deben a quien les puso en una lista electoral, su formación deja bastante que desear y muchos, como el PP, no son más que una banda criminal, según la Justicia.

Eso sí, siguen dándonos lecciones de moral y, para defender sus privilegios indecentes, nos amenazan con la Constitución, como antes lo hicieron con la Inquisición.

Cuestionar la Carta Magna es una obligación de los ciudadanos mientras solo sirva para asegurar la impunidad del jefe del estado, y si además limita el progreso y no nos permite decidir nuestro futuro, ¿para qué la queremos?

El gran disbarat (català)

Indults, amnisties, ordres d’extradició, exiliats, represaliats… Espero que tots aquests “arbres” no els impedeixin veure el “bosc” de veritat, perquè això és molt més senzill del que pretenen fer-nos creure.

Tot té dos responsables principals. El primer és Mariano Rajoy, el polític més gandul e incompetent des de la Transició que, per no fer la seva feina, va traslladar els temes que li eren incòmodes a la Justícia.

El segon és la mateixa Justícia que, en comptes d’inhibir-se davant els assumptes polítics, com va fer amb la legalització del Partit Comunista el 1977, va decidir intervenir en àmbits que no eren de la seva incumbència.

I la seva intervenció va ser per condemnar per fer un referèndum, cosa que a Espanya no és delicte des de 2005; per empresonar per rebel·lió, sense ús d’armes; i per sedició, quelcom que no existeix a la resta d’Europa. 

Tot això en una parodia de judici ple d’irregularitats i condemnes severes, amb l’objectiu de donar-li una lliçó a l’independentisme, encara que fos a costa de perdre el seu honor, la seva dignitat i la seva respectabilitat.

Ara toca desfer aquell embolic, perquè raons polítiques (que no jurídiques) així ho exigeixen, i quan es faci es posarà en evidencia que els esforços del TS van estar fora de lloc en tractar-se de temes polítics, no jurídics. 

En fi, un president gandul e incompetent, demanant-li a la Justícia que entri en Política per fer-li la feina bruta; y una Justícia que s’arremanga i li fa per escarmentar una part del país. ¿Què podia sortir malament?

El gran disparate (castellano)

Indultos, amnistías, órdenes de extradición, exiliados, represaliados… Espero que todos esos “árboles” no les impidan ver el “bosque” de verdad, porque esto es mucho más sencillo de lo que pretenden hacernos creer.

Todo tiene dos responsables principales. El primero es Mariano Rajoy, el político más gandul e incompetente desde la Transición que, para no hacer su trabajo, trasladó los temas que le eran incómodos a la Justicia.

El segundo es esa misma Justicia que, en vez de inhibirse ante los asuntos políticos, como hizo con la legalización del Partido Comunista en 1977, decidió intervenir en ámbitos que no eran de su incumbencia.

Y su intervención fue para condenar por hacer un referéndum, cosa que en España no es delito desde 2005; para encarcelar por rebelión, sin uso de armas; y por sedición, algo que no existe en el resto de Europa. 

Todo ello en una parodia de juicio lleno de irregularidades y condenas severas, con el fin de darle una lección al independentismo, aunque fuera a costa de perder su honor, su dignidad y su respetabilidad.

Ahora toca deshacer aquel entuerto, porque razones políticas (que no jurídicas) así lo exigen, y cuando se haga pondrá en evidencia que los esfuerzos del TS estuvieron fuera de lugar al tratarse de temas políticos, no jurídicos. 

En fin, un presidente gandul e incompetente, pidiéndole a la Justicia que entre en Política para hacerle el trabajo sucio; y una Justicia que se arremanga y la hace para escarmentar a una parte del país. ¿Qué podía salir mal?

Federico i Víctor (català)

Víctor Jara, el cantant xilè assassinat el 1973 per la dictadura de Pinochet, ja pot descansar en pau, perquè la justícia xilena ha condemnat als seus set botxins a 25 anys de presó cadascú.

En canvi, Federico García Lorca, el poeta granadí assassinat durant la Gran Traïció franquista, no pot fer-ho perquè a Espanya es va aprovar una llei d’amnistia que no permet ni investigar aquell crim.

A Víctor el van matar perquè cantava, a Federico perquè escrivia, però els seus assassins van ser els mateixos feixistes enemics de la humanitat, de tot el que es maco, de tot pensament excels.

Amb la condemna, Xile recupera quelcom més de la seva dignitat, després d’haver renunciat a l’herència de la dictadura, intentar canviar la Constitució de Pinochet i jutjar tots els crims d’Estat que van descobrint.  

Nosaltres no hem renunciat a l’herència de la dictadura, mantenim les estructures d’ Estat que el psicòpata assassí ens va llegar, vam fer una llei per protegir als botxins i ens oblidem de les víctimes.

Un país dissenyat pel feixisme colpista, que venera als assassins i oblida els morts, és un país malalt, sense honor, dignitat, ni respecte per sí mateix. Mentre Xile jutja els seus crims, nosaltres premiem a torturadors.

Federico García Lorca

¿I tot per a què? Per no incomodar als còmplices i hereus dels majors traïdors de la nostra història. I ens conformem perquè ja no afusellen de matinada davant els murs dels cementiris. ¡Quina desgracia de país!

Quan un amic o conegut em pregunta perquè soc independentista, la meva resposta és: ¿Com es que tu no ho ets i et conformes amb viure en un Estat feixista que no te honor, dignitat, ni respecte pel país?

Federico y Víctor (castellano)

Víctor Jara, el cantante chileno asesinado en 1973 por la dictadura de Pinochet, ya puede descansar en paz, porque la justicia chilena ha condenado a sus siete verdugos a 25 años de prisión cada uno.

En cambio, Federico García Lorca, el poeta granadino asesinado durante la Gran Traición franquista, no puede hacerlo porque en España se aprobó una ley de amnistía que no permite ni investigar aquel crimen.

A Víctor le mataron porque cantaba, a Federico porque escribía, pero sus asesinos fueron los mismos fascistas enemigos de la humanidad, de todo lo bello, de todo pensamiento excelso.

Con la condena, Chile recupera algo más de su dignidad, después de haber renunciado a la herencia de la dictadura, tratado de cambiar la Constitución de Pinochet y de juzgar todos los crímenes de Estado va descubriendo.  

Nosotros no hemos renunciado a la herencia de la dictadura, mantenemos las estructuras de Estado que el psicópata asesino nos legó, hicimos una ley para proteger a los verdugos y nos olvidamos de las víctimas. 

Un país diseñado por el fascismo golpista, que venera a los asesinos y olvida a sus muertos, es un país enfermo, sin honor, dignidad, ni respeto por sí mismo. Mientras Chile juzga sus crímenes, nosotros premiamos a torturadores.

Federico García Lorca

¿Y todo ello para qué? Para no incomodar a los cómplices y herederos de los mayores traidores de nuestra historia. Y nos conformamos porque ya no fusilan de madrugada ante las tapias de los cementerios. ¡Qué desgracia de país!

Cuando un amigo o conocido me pregunta porqué soy independentista, mi respuesta es: ¿Cómo es que tu no lo eres y te conformas con vivir en un Estado fascista que no tiene honor, dignidad, ni respeto por el país?

Sobre Lluis Rubiales (català)

Per començar, vull aclarir que el futbol m’importa menys que el fum d’una cigarreta a l’altre cantó de la ciutat, però en el cas de Lluis Rubiales sí vull dir el següent.

El primer, rebutjar sense pal·liatius l’actitud masclista, prepotent, abusiva, indecent i sense vergonya del personatge. Tot el meu respecte i suport envers l’esportista afectada i a les seves companyes doncs l’abús és a totes.

El segon és que em sorprèn que els espanyols no hagin descobert fins ara que al futbol queden australopitecus testosterònics anencèfals, però si busquen bé, segur que en trobaran alguns més.

Això em dona esperança de que qualsevol dia també se’n adonin de que no es pot votar a una banda de delinqüents, com el PP, per governar el país. Les bandes criminals cal il·legalitzar-les, es diguin ETA o PP.

Ho dic perquè tota Espanya està molt preocupada per un petó a la celebració d’un campionat del món, i massa tranquil·la davant la possibilitat de que algú que alterna amb narcotraficants sigui president.

En qualsevol cas, suposo que al Sr. Lluis Rubiales els periodistes li faran un monument a la seva ciutat natal perquè els ha donat els titulars que necessitaven per emplenar els rotatius aquest més d’agost.

Però, si us plau, parin ja, perquè el tema comença a fer una mica de fàstic.