No hi ha dubte de que els espanyols tenim un
problema molt important, que és un Estat immadur, perquè no ha volgut
evolucionar; dèspota, perquè entén el poder com a part del botí electoral;
imperialista amb la seva gent, perquè es va quedar sense més colònies que les
internes; que sols sap embolcallar-se en una bandera, que ha trepitjat sempre
que li ha interessat; sense altres aliats que els més rancis de la societat i
de l’Església, amb els que sempre s’ha posat d’acord per maltracta al mateix
país i a la ciutadania, a la que considera menor de edat i per tant necessitada
de tutela.
Però, ¿tan ximplets ens consideren per voler
uns partits que no es posin d’acord per repartir-se diners en B? ¿Tan necessitats
de lideratge els sembla que estem com per no admetre que quan un polític
menteix o és titllat per un jutge de “conducta
indigna, deplorable e impròpia d’un càrrec públic” ha de dimitir?
¿Per què els costa tant entendre que no volem
tenir aquest més del 25% d’atur estructural, ni que els joves no tinguin cap
mena de futur aquí perquè un Estat, ancorat en l’immobilisme, no ha entès ni la
grandesa del país ni les seves immenses possibilitats? ¿Tan ignorants ens
consideren com per no saber que, els més de 30 anys del “café para todos”, no
han servit per millorar les expectatives de les zones més deprimides del país?
¿Tan simples ens creuen com per no intuir que l’únic futur que aquest Estat té
per Espanya és seguir amb mig país subvencionant a l’altre mig?
¿Tan insensibles els semblem per no volem una
Festa Nacional basada en la tortura d’animals? ¿Tan incultes ens imaginen, per volem
ser formats en la llibertat i no ser adoctrinats? ¿Es tan difícil entendre que
volem ser un país normal i no formar part de l’Estat més incomplidor d’Europa?
¿Es dolent voler rentar la roba bruta dins de casa, ja sigui els crims del
franquisme o els avortaments, en comptes d’esperar a que altres ho facin per
nosaltres?
No hay comentarios:
Publicar un comentario