Els meus amics no independentistes qüestionen el meu
patriotisme, i no m’estranya, atès que jo ho faig cada dia, en qüestionar-me el
meu i també el seu. Es un exercici que els recomano. Quan em pregunto si aquesta
és l’única Espanya possible, concloc que ni es l’única ni la millor.
El meu pare va anar al servei militar a principis de 1936 i li
van fer jurar lleialtat a una bandera tricolor, amb l’Himne a Riego, sota un govern
republicà que pretenia modernitzar el país i fer-lo més pròsper, equitatiu i just.
Als pocs mesos, els mateixos que li demanaven donar fins l’última
gota de sang per Espanya, la van ultratjar, la van violentar i van matar més de
mig milió de compatriotes amb ajuda estrangera, per tornar-la a les tenebres
convertida en una caserna amb església a un costat i presó a l’altre. Quin dels
dos és el meu país?
Aquella España retrògrada, aïllada, injusta, al servei dels poderosos,
que deia estimar els símbols però que odiava als espanyols, ens la van vendre com
l’única possible. Segur que no hi ha alternatives millors?
Els que van impulsar aquella indecència bèl·lica i es van auto-proclamar
nacionals van ser els que ens van donar lliçons de moralitat. Dir que s’estima
al país mentre es tiranitza la seva gent era la seva idea de bon patriota?
I ara el govern del PP, hereu dels que van donar suport en
aquell ultratge, segueixen proclamant-se bons espanyols, mentre fan servir els
càrrecs per robar a mans plenes. Aquest és el seu concepte d’amor i respecte a
la pàtria? Doncs no coincideix amb el meu. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario