Quan veig la caiguda del partit socialista a França, la seva
desaparició a Grècia o el seu retrocés a Espanya i a Europa em pregunto perquè,
malgrat la suposada superioritat moral que els dona creure’s en el cantó correcte
de la història, no aconsegueixen connectar amb l’electorat ni convèncer-lo de
que tenen quelcom bo que oferir.
Han perdut la frescor d’aquella Política en majúscules, que
no tenia altre objectiu que construir una societat millor, y que es resumia en
la proclama ”siguem realistes, demanem
allò impossible”, de maig del 68 a París.
Desprès de tastar els llaures del poder, han caigut en la
trampa de la finestra d’Overton, que assegura que els polítics, si volen ser
reelegits, no poden permetre’s expressar punts de vista que es considerin massa
extrems i, per continuar en el poder, han de mantenir les seves propostes dins dels
marges d’allò acceptable.
Per això els partits fan callar els sen
timents radicals
entre les seves pròpies files, pel pànic a perdre vots, fins a convertir-se en
una aristocràcia, que fa servir gergues extravagants però no pot explicar el
seu ideal a un nen de dotze anys. 
Han renunciat a la Política en majúscules que vol millorar la
societat, i s’han quedat amb la política
en minúscules, la que sol busca substituir a qui mana per ocupar el seu lloc i,
com a molt, canviar la trama Gürtel por la trama ERE.
Farien bé deixant de delectar-se de la seva superioritat
moral, les seves propostes antiquades i la seva apel·lació a un passat gloriós.
Necessitem partits que irradiïn no sols energia, sinó idees, esperança i ètica.
Que transmetin amb persuasió la convicció de que de veritat existeix un camí millor,
que la utopia és possible i que està al nostre abast.
No hay comentarios:
Publicar un comentario