Digues de què presumeixes… (català)

“Digues de què presumeixes i et diré què et manca”, assegura la dita.  Com més s’entesten en proclamar que això és un estat de dret, més raó cal donar-li al refranyer.

I és que per més que presumeixin, no permeten que es qüestioni un model d’estat, hereu del feixisme proscrit arreu, e imposat per un dictador assassí a base de por i repressió.

Asseguren que tots som iguals, però no es pot jutjar a un ex-cap d’estat, malgrat el seu propi fill, i la Fiscalia, han reconegut les seves pràctiques irregulars, després de ser denunciades per la premsa internacional.

Proclamen la sobirania popular, però controlen de què es pot parlar o no en un parlament “democràtic” i, si no els agrada el resultat de les eleccions, no dubten en vetar-lo i canviar-lo a el seu gust.

Presumeixen de l’imperi de la llei, però per combatre als que pensen diferent, retorcen totes les lleis i, per assegurar que res es descontroli, no li fan fàstics a qualsevol il·legalitat, ja sigui mentir o espiar, assassinar i enterrar en cal viva o promoure atemptats.

Tot val per mantenir un règim que els va bé a uns pocs, però sobre el qual no s’atreveixen a preguntar per si els ciutadans no el veuen tan ideal com volen fer-nos creure.

Perquè els ciutadans els importen poc, només vetllen pels privilegiats, per això el President del  Suprem, Carlos Lesmes, va reconèixer que “la llei està pensada pel roba-gallines, no pel gran defraudador”.

En definitiva, millor que segueixin cacarejant que això és un país seriós i una democràcia plena (Franco també presumia de democràcia orgànica), perquè se sembla tant una dictadura de pacotilla, que qualsevol observador podria confondre’s fàcilment.