Corruptilandia (català)

El Duc de Lerma

Em fa molta gracia veure a polítics i periodistes esquinçant-se la roba cada cop que esclata un cas de corrupció a la política espanyola.

Semblen no recordar que Espanya és corrupta des de fa cinc segles quan, amb el descobriment d’Amèrica, vam veure que era més fàcil viure a costa dels altres que doblegant l’esquena cada dia.

Alguns corruptes van ser genials, com el Duc de Lerma (1553-1625), que va  comprar terrenys a Valladolid a preus baixos, abans de convèncer al rei de canviar la capital de Madrid a la ciutat del Pisuerga i després va fer el contrari.

N’hi va haver d’insaciables, com María Cristina de Borbó, mare d’Isabel II que, no sols va vendre tot el patrimoni nacional que va poder, sinó que va crear una gestoria per cobrar-li a qui volia un càrrec, un contracte o una concessió.

Maria Cristina de Borbón

I altres patètics, com aquells generals de Franco, comprats per Anglaterra el 1942, dels que Anthony Eden, ministre d’exteriors britànic, va dir que eren “una banda de corruptes”, un “grapat de desgraciats” (1).

Però el gran corruptor d’Espanya ha estat Franco que, després d’un cop d’estat, una guerra civil i l’assassinat d’un milió d’espanyols, va crear règim corrupte per tal que els seus còmplices robessin y el deixessin tranquil en el poder.

I així fins ara, quan, qui hauria de donar més exemple, se’n va de rosetes amb un “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” i quan se li pregunta si demanarà perdó, contesta: "perdó, per què?"

Desprès de cinc segles, la corrupció forma part del nostre ADN i ningú ho va expressar millor que Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, quan va dir que “la llei està pensada pel roba-gallines, no pel gran defraudador”. 

(1) Julián Casanovas. "Franco". Editorial Crítica.