Déu i els reis (català)

Ja sé que els que es consideren espanyols de bé son molt de missa, que es diferent de ser religiós (per molt que els pesi) i son, també molt monàrquics, coses que haurien de ser incompatibles.

En el primer llibre de Samuel (6:4-20), XI segles A.C., els israelites li van demanar al profeta que els donés un rei. 

Samuel ho va consultar amb Yavé, i aquest li va dir al profeta l’opinió que li mereixien els reis, i li va demanar ho transmetés al seu poble i que els digués com els tractaria un rei.

Prendrà als vostres fills i els farà llaurar els seus camps, recollir les seves collites, fabricar les seves armes de guerra. Prendrà a les vostres filles per a perfumeres, cuineres i forneres.

Prendrà els vostres millors camps, vinyes i oliveres, i els donarà als seus servidors. Delmarà les vostres collites. Prendrà els vostres millors bous i ases per fer-los servir en les seves obres. Delmarà els vostres remats i vosaltres mateixos sereu esclaus seus.

Per això sorprèn que, essent tant de missa, XXXII segles després de que Déu  recomanés treure’s de sobre als reis, Espanya continuï orgullosa de tenir una monarquia. 

O ens ho han amagat, o no ens ho han explicat bé, o, simplement, es que som part dels que, quan Pilats preguntava a qui tenia d’alliberar durant la Pasqua, cridaven: “A Barrabàs, el lladre”. I així ens va.